Jerusalem: Una ciutat dividida per la història

Com s’ha repetit aquests dies, Jerusalem és ciutat santa per a les tres religions monoteistes: el cristianisme, el judaisme i l’islam. Encara que aquesta realitat ho impregna tot, el conflicte és eminentment polític i l’estatus de la ciutat ha sigut una de les qüestions més difícils en totes les negociacions de pau. Aquest caràcter especial ha marcat tota la seva història.

Israel considera Jerusalem la seva capital «eterna i indivisible», però a la ciutat regna una divisió de facto. L’Estat jueu va passar a controlar la totalitat de Jerusalem a l’ocupar l’est de la ciutat en la guerra de 1967. Però la denominada «línia verda», avui invisible, que separa l’oest jueu de l’est palestí és al seu torn producte d’una altra guerra: la de 1948. La línia verda és la línia de l’armistici de 1949 amb què es va acabar aquella contesa.

Quan el novembre de 1947 l’ONU va aprovar el pla de partició de Palestina en un Estat jueu i un altre d’àrab, va deixar Jerusalem –que llavors tenia majoria jueva– fora del repartiment: s’havia de constituir en un corpus separatum, sota administració internacional.

Els països àrabs van rebutjar el pla i després de la proclamació d’Israel el maig de 1948 va esclatar la guerra. Israel va ocupar la part occidental i Jordània va ocupar la part oriental, inclosa la Ciutat Vella amb els llocs sants. Els palestins que vivien a l’oest van fugir o van ser expulsats i el mateix va passar amb els jueus que vivien a l’est. Des de 1949 fins a 1967 la ciutat va quedar dividida amb filats i altres barreres físiques. Els israelians van deixar de tenir accés al Mur de les Lamentacions, el lloc més sagrat del judaisme. Jordània va convertir en quadres algunes sinagogues.

Això va contribuir en part al caràcter messiànic que molts jueus, fins i tot laics, van donar a la conquista de 1967. Israel es va emborratxar i per als palestins va ser una catàstrofe. Des d’aleshores Israel no ha parat de crear fets consumats sobre el terreny: des d’expandir els límits municipals a veïnats àrabs situats al nord, est i sud de la ciutat, fins a construir vivendes per a jueus en zones palestines. Aquesta realitat no fa sinó dificultar encara més la consecució d’una solució factible sobre Jerusalem en un hipotètic acord de pau.

Amb el seu reconeixement de Jerusalem com a capital d’Israel i l’anunciat trasllat de l’ambaixada dels EUA, el cap de la Casa Blanca, Donald Trump, ha trencat el consens internacional i ha fet esclatar una bomba de rellotgeria. Però, en termes històrics, no és cert que mai hi hagi hagut ambaixades estrangeres a Jerusalem.

El diari esquerrà israelià Haaretz recordava dimecres passat que, a partir de 1950, fins a 16 països van situar a Jerusalem la seva ambaixada davant Israel, incloent-hi diversos països africans i llatinoamericans (entre ells Xile, Colòmbia, Uruguai o Veneçuela) i fins i tot un d’europeu: Holanda. Però al contrari del que ara ha proclamat Trump, això no implicava el reconeixement de la capitalitat, era simplement una qüestió pràctica, donat que el Govern, el Parlament i les principals institucions israelianes són a Jerusalem. (Encara avui els ambaixadors segueixen viatjant de Tel Aviv a Jerusalem per presentar les seves cartes credencials o per reunir-se amb autoritats israelianes).

La retirada

Notícies relacionades

Ira per Jerusalem

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La situació va començar a canviar quan, després de la guerra de Yom Kippur (1973), tres països africans (Costa d’Ivori, Zaire i Kenya) van trencar les seves relacions diplomàtiques amb Israel. Anys després les van restablir però van ubicar les seves ambaixades a Tel Aviv.  El cop de gràcia va arribar quan el 1980 el Parlament israelià va aprovar la llei bàsica de Jerusalem (que declarava la ciutat «completa i unida» com a capital d’Israel) i el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar una resolució demanant als països membres que retiressin les seves ambaixades d’allà. Malgrat tot, entre 1984 i el 2006 Costa Rica i el Salvador van mantenir la seva ambaixada a Jerusalem.

¿És possible un pacte de capitalitat compartida? Arran del fracàs de les negociacions que van seguir els acords d’Oslo (1993), un grup de dirigents israelians i palestins que havien sigut participants i fins i tot arquitectes del procés van seguir-ho intentant en secret, durant dos anys, ja des de fora del Govern i per tant lliures de pressions. El resultat va ser una proposta completa i detallada d’un acord de pau acceptable per a les dues parts. Presentada el 2003, és coneguda com la Iniciativa de Ginebra. Jerusalem ocupa una part substancial del document (proposa la part jueva com a capital d’Israel i l’àrab com a capital de l’Estat palestí) i el detall és tan minuciós que arriba a les excavacions. Van demostrar que l’acord és possible si hi ha voluntat política. I ara és inexistent.