Dol sense fi al raval de Manila

María es va disculpar amb el seu fill Danilo per deixar-lo allà, li va besar el front fred i va sortir de la funerària. Una setmana abans també havia mort el seu altre fill, Aljon, i ella encara no havia resolt com en pagaria l’enterrament. Van passar els tres mesos reglamentaris i Danilo va anar a la fossa comuna amb els cossos no reclamats.

Rodrigo Duterte, president filipí, ha complert la promesa electoral de donar feina a les funeràries. La policia ha matat gairebé 4.000 presumptes drogoaddictes i traficants des del mes de juliol de l’any passat, segons les xifres oficials. Uns 2.000 més han mort en crims relacionats amb la droga i alguns milers més van morir en circumstàncies no aclarides.

Costa orientar-se en una tipologia tan variada com confusa. La policia al·lega que només dispara als criminals que es resisteixen a ser arrestats, però les organitzacions de drets humans parlen d’execucions extrajudicials per part de vigilants o esquadrons de la mort i l’oposició política denuncia crims contra la Humanitat.

Aljon tenia 23 anys quan va morir el setembre del 2016. Acabava de sortir de l’hospital per un problema del cor quan tres emmascarats van entrar a casa seva i el van apallissar sense fer cas de les súpliques maternes. Se’l van emportar arrossegant-lo i aquella nit el van trobar amb dos trets a la vora de les aigües tèrboles del riu Pasig. Danilo tenia 33 anys. Reparava les canonades a casa d’un amic quan va ser abordat per un grup d’emmascarats. El seu cos també va aparèixer al riu amb 20 trets. «Danilo consumia però Aijon no ho havia fet mai. Treballava molt, ajudava a casa i em prometia que jugaria a la NBA per treure’ns de la pobresa. Algú va donar una xivatada equivocada», sospita María.

Audaç i revolucionària

La solució Duterte és certament audaç i revolucionària: acabar amb la droga per la via d’acabar amb els drogoaddictes. La campanya concentra les seves víctimes en barangays (barris) com els que abunden a Navotas, al nord de Manila. Les barraques de fusta i uralita van ser reconstruïdes per la gent del lloc després que un incendi les arrasés mesos enrere. Són un grapat de metres insalubres sense aigua corrent que sublimen l’aprofitament d’espais amb bosses penjants i lliteres.

El paisatge remet al pas d’un tsunami. Espardenyes desaparellades, plàstics, troncs i pedrots es barregen en el fangar. Nens semidespullats juguen entre gallines i gossos famèlics. Els homes es renten al carrer amb galledes. I en aquest ambient abunden els somriures, per la seva  capacitat tan asiàtica de mirar endavant dels que no han tingut mai res i sense laments perquè la supervivència diària reclama tota l’energia. A les portes s’hi llegeix «Déu és amb tu» escrit en guix i altres missatges d’ànim.

La planta de peix és l’única oferta laboral de la zona. María cobra entre 500 i 900 pesos (de 8 a 15 euros) per 16 hores diàries tallant peix a ganivet mentre el seu marit guanya uns 400 pesos (menys de 7 euros) per descarregar-ne. Els fills es llogaven allà mateix en el que sortís o buscaven feinetes. Els 35.000 pesos (gairebé 600 euros) que costa un funeral són una bomba nuclear en aquestes economies familiars amb problemes per omplir d’arròs el bol.

En llocs com Navotas és on va apuntalar el seu èxit Duterte. El barri va ser una festa la nit electoral. María, que havia participat en la seva campanya, va pensar que finalment un polític els atendria. «Ens va dir que ell havia sigut pobre, que ens entenia i que lluitaria per nosaltres. Si no hagués guanyat, els meus fills estarien vius», lamenta.

S’ha acabat la impunitat dels traficants a Navotas, concedeixen els veïns, però la factura és molt alta. Les batudes nocturnes d’emmascarats són constants i n’hi ha prou de veure una moto sense matrícula perquè s’estengui el pànic. Amagar-se a casa és inútil perquè les fustes no frenen els pistolers. «Ja he perdut el compte de les vegades que han vingut aquest any. Potser una vintena. L’última va ser ahir a la nit, hi va haver un altre mort. Quan sentim trets, ens fiquem a casa i esperem que s’acabin», assenyala Jocelyn Bellarmino en un barangay de la veïna Caloocan. El cicle comprèn una setmana fragorosa amb uns quants morts i dues o tres de calma per als enterraments.

Buscant partides

Vicente, l’exparella de Jocelyn, repartia peix quan va ser sorprès per una patrulla policial que buscava partides el setembre passat. La litúrgica versió oficial assegura que Vicente i els seus amics van disparar als agents i aquests van respondre fins a matar-los tots cinc. ¡Com podia comprar Vicente una pistola si ni tan sols podíem menjar!, emfatitza Jocelyn. Va ser enterrat a la manera local: el seu cos va rebre una injecció de formaldehid perquè aguantés prou setmanes o mesos a l’aire lliure mentre la família organitzava bingos i partides de cartes entre amics per pagar l’enterrament. Jocelyn va conèixer poc després Macario, que va tractar els seus fills i els de Vicente igual i s’esllomava en el seu tricicle per alimentar-los. Macario comprava cigarrets al juliol quan set paios van preguntar a un veí pels camells de la zona i aquest el va assenyalar a ell. Va rebre cinc bales abans de negar-ho i Jocelyn va tornar a organitzar el bingo. «Vicente consumia drogues esporàdicament. A Macario li vaig fer prometre que triés entre elles o jo i crec que les havia deixat», diu Jocelyn amb molta comprensió pel seu vici. L’ubic i baratíssim shabu o metamfetamina és un vehicle per fugir de l’àrida realitat i un suplement energètic per a les feines extenuants.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

L’únic record que guarda María d’Aljon és l’ampliació de la foto del carnet d’identitat que li va donar el rector perquè no fes servir la del funeral. La fotografia, molt pixelada i descolorida, penja a la paret més noble del seu cau. No en té cap de Danilo, però María diu que el recorda clarament perquè s’assemblava molt a ella. Sobre una petita taula Jocelyn ha improvisat un altar a Macario on reposa la seva gorra, el seu rellotge encara brut de sang i la verge María. També rellegeix sovint l'informe de la seva autòpsia per pensar-hi. «Ferides de bales amb entrada per la clavícula esquerra amb una dimensió d'un centímetre per un centímetre en sentit descendent i lateral que fracturen la clavícula, fracturen la primera costella esquerra anterior, perforen els lòbuls superior i inferior del pulmó esquerre, perforen el diafragma i la melsa…». No té prou espai per als objectes de Vicente.

«Sé que els veïns em tenen por, que murmuren que totes les meves parelles moren i els homes ja no se m’acosten», revela. Vol anar-se’n, però ignora el destí i no té parents. La seva vida està grapada als ravals de Manila, on el dol pels fills o els marits se solapa i no hi ha temps ni diners per enterrar-los a tots.