Aquest és el llibre que ha despullat i ha fet enfurismar Trump

Ni tan sols la bomba ciclònica que està escombrant la costa est dels Estats Units, amb temperatures polars i neu més que abundant, ha aconseguit tapar la tempesta política que ha caigut sobre la Casa Blanca arran de la publicació de Fire and fury: Inside the Trump White House, el llibre de Michael Wolff que despulla les interioritats del primer any de mandat de Donald Trump.

El seu extens reportatge ha provocat la sonada ruptura del president amb Steven Bannon, que va ser la seva mà dreta i ideòleg de capçalera, i ha posat la Casa Blanca a la defensiva per intentar desacreditar l’explosiu relat de Wolff. «És ple de mentides, tergiversacions i fonts que no existeixen», va escriure ahir Trump a Twitter. «És ficció barata de tabloide», havia dit abans el seu portaveu».

I authorized Zero access to White House (actually turned him down many times) for author of phony book! I never spoke to him for book. Full of lies, misrepresentations and sources that don’t exist. Look at this guy’s past and watch what happens to him and Sloppy Steve!

— Donald J. Trump (@realDonaldTrump) 5 de enero de 2018

Trump no és el primer president que ha de lluitar amb un llibre incòmode sobre els secrets de la seva gestió. Potser la diferència amb els seus predecessors és que aquells llibres es van publicar ben entrats els seus mandats i els seus protagonistes van acabar ignorant-los per no donar-los més publicitat. Però Trump ha fet just el contrari.

En un gest sense precedents en les últimes dècades, l’advocat del líder nord-americà va amenaçar de demandar per difamació l’autor i l’editorial si el llibre es publicava. Però li ha sortit el tret per la culata. El llibre va sortir ahir al mercat, després d’avançar-se en cinc dies la seva data de publicació. I és pura dinamita, el retrat d’una caòtica òpera bufa protagonitzada per un home superat pels esdeveniments i amb una salut mental en entredit, segons suggereixen alguns dels seus extractes.

Una victòria inesperada

«A mesura que s’acostava el final de la campanya electoral, Trump estava content. Al cap i a la fi, el seu objectiu no havia sigut mai guanyar. ‘Puc ser l’home més famós del món’, li va dir al seu ajudant, Sam Nunberg, al principi de la campanya. Al seu vell amic Roger Ailes, l’excap de Fox News, li agradava dir que si vols tenir una carrera a la televisió, primer has de competir per la presidència. Ara Trump, encoratjat per Ailes, es va dedicar a airejar rumors sobre una cadena de televisió Trump. S’augurava un gran futur. Sortiria de la campanya, segons li va dir a Ailes, amb una marca encara més reconeguda i infinites oportunitats. ‘Això és més gran del que mai havia somiat’, li va dir a Ailes abans dels comicis. «No penso que puc perdre perquè això no és perdre. No hi ha dubte que hem guanyat» (…)

«La nit electoral, poc abans de les 20.00 hores, quan semblava confirmar-se la inesperada possibilitat que Trump guanyés les eleccions i es convertís en president, Don Jr. li va dir a un amic que el seu pare, o DJT, com ell l’anomenava, semblava com si hagués vist un fantasma. Melania plorava amb llàgrimes que no eren d’alegria».    

Caos i lluites intestines

«La competició per posar-se al comandament (…) va derivar en una cosa semblant a una guerra de faccions gairebé violenta. Jared i Ivanka pugnaven amb Priebus i Bannon, mirant de desfer-se’n. Bannon estava contra Jared, Ivanka i Priebus, practicant, a judici de la resta, les seves fosques arts contra ells. Priebus, que era el sac de boxa de tots, només volia sobreviure un dia més. Al final de la primavera, el panorama polític general s’havia tornat gairebé irrellevant. Tots estaven centrats en les batalles més letals que es vivien a la Casa Blanca. Incloïen discussions a crits pels passadissos i al Despatx Oval davant un desconcertat Trump, quan no era ell el que cridava, a més de filtracions respecte als russos amb què haurien parlat els teus oponents (…) Steve Bannon va intentar suggerir que Trump no era més que un home de palla i que ell, amb un pla, un propòsit i un intel·lecte, era qui dirigia l’espectacle (...)».

L'opinió dels seus assessors

«Després del cop de Scaramucci, no hi va haver pràcticament cap esforç per ocultar la sensació de ridícul i l’empipament que sentien els membres del seu equip amb la família Trump i el mateix Trump. Desmitificar Trump es va convertir en una cosa semblant a una competició. Per Rex Tillerson, era un imbècil. Per Gary Cohn, un tonto del cul. Per H. R. McMaster, un cas perdut. Per Steven Bannon, havia perdut el cap. Resumint, ningú esperava que sobrevisqués a Mueller (el fiscal especial que investiga la trama russa). Independentment del pes que tinguessin les acusacions de col·lusió amb Rússia, els seus assessors pensaven que no tenia la disciplina per afrontar una investigació complexa ni la credibilitat per atraure advocats de calibre capaços d’ajudar-lo (almenys nou grans bufets d’advocats van rebutjar la invitació per representar el president)».

«Bannon apostava obertament que hi havia el 33.3% de probabilitats que hagués de fer front a un impeachment; un altre 33.3% que es veiés obligat a dimitir a causa de la 25a Esmena; i un altre 33.3% que arribés ranquejant a la línia de meta gràcies a l’arrogància i la debilitat dels progressistes». 

Filtracions a la premsa

«Amb la seva tendència crònica a portar la contrària, el mateix Trump encenia contínuament la discòrdia amb les seves diàries trucades telefòniques de després de sopar als seus amics multimilionaris, en què es queixava de la deslleialtat i la incompetència que l’envolta. A continuació, els seus amics milionaris explicaven a altres amics milionaris el que els havia dit, i així es creava la interminable cadena de filtracions de la qual tan furiosament es queixava el president. (...) Un dels que més li trucaven era Rupert Murdoch, que abans de les eleccions sempre havia expressat menyspreu per Trump. Ara Murdoch el perseguia, però en el seu entorn d’amics i familiars continuava ridiculitzant despectivament Trump. ‘Quin imbècil’, va dir Murdoch després d’una trucada».

Hamburgueses i llits separats

«Res va contribuir tant al caos i la disfunció de la Casa Blanca com el comportament del mateix Trump (…) La Casa Blanca li resultava fastiguejant i una mica intimidatòria. Es retirava a la seva habitació, la primera vegada des de Kennedy en què la parella presidencial té habitacions separades. Va demanar dos televisors, a més del que ja hi havia, i un baldó per a la porta, cosa que va generar una petita disputa amb el servei secret, que insistia a tenir accés (…). Ningú havia de tocar les seves coses, en especial el seu raspall de dents. Durant molt temps va témer ser enverinat, una de les raons per les quals li agradava menjar a McDonald’s. Ningú sabia que hi aniria, i per això el menjar, prèviament preparat, seria segur. (...) Si no sopava a les 18.30 amb Bannon, a aquella hora estava al llit amb una cheeseburger veient els tres televisors i fent trucades. El telèfon era el seu verdader nexe amb el món. (...) Amb Melania completament absent, el seu equip es referia a Ivanka com la ‘verdadera esposa’ (...)».

Una noia a la vintena al capdavant

«Amb la seva filla i el seu gendre apartats pels seus problemes legals, Hope Hicks, la seva ajudant personal i confident de 29 anys, es va convertir en la pràctica en l’assessora més poderosa de la Casa Blanca. La principal funció de Hicks era ocupar-se de l’ego de Trump, protegir-lo, blindar-lo i calmar-lo. Va ser Hicks la que li va demanar, conscient dels seus lapsus i repeticions, que rebutgés una entrevista amb 60 minutes a la tardor. En el seu lloc, li va donar l’entrevista a Sean Hannity de Fox News. Com van explicar amb satisfacció des de la Casa Blanca, Hannity estava disposat a avançar-li les preguntes. De fet, el pla que es va posar en pràctica a partir de llavors va ser que tots els entrevistadors aportessin abans les preguntes».

No llegeix ni fulleja res

Notícies relacionades

Els advocats de Trump tracten d'impedir la publicació d'un llibre comprometedor

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

«Suggerir-li coses era molt complicat. (...) ¿Com posar-lo al corrent de cada tema relacionat amb la seva política i el seu lideratge? No processa informació de forma normal. No llegeix. En realitat, ni tan sols fulleja res. Alguns creien que no estava més que semialfabetitzat. Confiava més que res en la seva pròpia experiència, per insignificant o irrellevant que fos. Sovint mostrava confiança, però també es paralitzava, i es comportava no tant com un savi sinó amb inseguretats balbucejants i perilloses. La seva resposta instintiva consistia a atacar i seguir els seus instints. Per més confusos que fossin, li indicaven amb claredat com actuar. En paraules de Walsh (cap adjunta de gabinet) ‘era com tractar d’esbrinan el que vol un nen’».

Salut mental

«Tothom era conscient amb pena de la seva creixent tendència a repetir-se. De repetir les tres mateixes frases cada 30 minuts paraula per paraula i expressió per expressió, va passar a fer-ho cada 10 minuts. De fet, molts dels seus tuits són producte de les seves repeticions. Simplement no pot parar (…) Sent optimista, amb el seu futur personal i el del país depenent d’això, la meva impressió inevitable després de parlar amb ells i observar-lo durant bona part del primer any de la seva presidència és que tots, el 100%, van arribar a la conclusió que (Trump) era incapaç de fer la seva feina. A Mar-a-Lago, just abans de Cap d’Any, un Trump profusament maquillat va ser incapaç de reconèixer una successió de vells amics».