Ser jove a Tunísia: "El país no ens ofereix res"

L’illa de Kerkenah és un petit paradís als peus del Mediterrani. Poc coneguda pels estrangers, deu ser per això que pràcticament no es veuen gendarmes a la ciutat. Tampoc hi cal seguretat, perquè la població (al voltant de 30.000 habitants) s’ocupa de preservar la seva pròpia estabilitat. Disfruta d’una espècie d’anarquia que data de la resistència anticolonial francesa i els seus habitants són coneguts per ser difícils de controlar. Tant és així que fins i tot l’activitat pesquera, la principal font d’ingressos de la població, funciona desordenadament. Cada un pesca el que vol i quan vol, sobretot des de la caiguda del règim de Ben Ali, el 2011. «La pesca il·legal ha perjudicat l’activitat, ja no és tan rendible i els pescadors han trobat una alternativa en la immigració», assegura Anis Morai, politòleg i visitant assidu de l’illa.

Esgotats els bancs de pesca, els marins han reconvertit les seves embarcacions en pasteres vip per als milers de tunisians que busquen emigrar a l’illa de Lampedusa, la primera porta d’entrada a Europa. La majoria procedeixen de l’interior del país, exhaustos d’esperar els canvis socials i econòmics que les noves elits polítiques van prometre després de la caiguda del règim de Ben Ali.

Titulats a l’atur

Titulats a l’aturLa paràlisi econòmica que pateixen les ciutats de l’interior no deixa cap altra alternativa a joves que passen de ser diplomats desocupats a candidats a l’emigració clandestina. Són els nous harragas d’una revolució inconclusa. Harraga en àrab vol dir cremar o incendiar, i embarcant cremen les fronteres entre els pàries i les elits, carregats de somnis que el seu país els furta. «Segur que a França hi troben una feina. Hi tinc amics», comenta l’Ismael, titulat en electrònica. Més de 500.000 tunisians amb llicenciatura estan desocupats, segons xifres oficials, i sense expectatives de ser absorbits pel mercat laboral.

«El país no ens ofereix res. El petit comerç o el contraban amb Algèria és la sortida per a molts de nosaltres, però no permet tenir una vida digna», denuncia Raixidi Hajti, també llicenciat en electrònica. Se li van esgotar les forces després d’esgargamellar-se buscant una feina. La desesperació el va portar a les xarxes mafioses a través d’amics que li van assenyalar Kerkenah com a punt de sortida. No es podia imaginar que, com ell, centenars de candidats es preparaven per al mateix exili. Si abans els joves tunisians emigraven per falta de llibertats, avui s’emigra per falta d’al karama (en àrab, dignitat), paradoxalment la primera reivindicació que es va brandar per fer fora el dictador el 2011.

Notícies relacionades

Tunísia torna indignada al carrer set anys després de la revolució

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La majoria dels passatgers que embarquen a Kerkenah són nois molt joves, i recentment hi han començat a arribar dones. «Aquests joves que veus amb les motxilles lloguen una casa mentre esperen la sortida de l’embarcació. Normalment l’espera es produeix perquè s’han d’ocupar totes les places», explica un capità de vaixell, també embolicat en l’emigració clandestina.

Per les nou hores de travessia cobra a cada passatger uns 2.300 euros, encara que el preu pot variar segons l’ocupació de l’embarcació. Això sí, el risc de naufragi és molt menor que en la ruta des de Líbia. «Les nostres llanxes estan motoritzades i ben preparades», afirma. Tot i així, el 8 d’octubre passat 10 persones van morir i desenes van desaparèixer després d’una col·lisió entre una llanxa de la Marina tunisiana i una embarcació de clandestins. Fins a aquell dia, la màfia de l’illa de Kerkenah operava en l’absoluta invisibilitat.