Educar per créixer a l'Índia

Fulu Devi viu a la colònia de Surat Nagar, als afores de Nova Delhi, amb moltes altres famílies procedents del camp que al llarg de les últimes dècades han emigrat a les ciutats buscant una vida millor. Va arribar aquí amb el seu marit fa 11 anys des de Bihar, un dels estats més pobres de l’Índia, i una vegada instal·lats van haver d’apanyar-se amb els pocs diners que els donaven les seves feines en el sector informal. Ella com a treballadora domèstica i ell en la construcció, tots dos basats en llargues jornades de treball i condicions laborals precàries. Arran de les moltes hores que passaven fora de casa, les tasques de la casa van recaure en els seus fills. La seva filla gran, de 18 anys, ja és mare i no ha anat mai a l’escola.

Aquesta és la situació de milions de nens i nenes a l’Índia. Segons l’últim cens de l’any 2011, dels 208 milions de nens d’entre 6 i 14 anys, uns 38 milions no van a l’escola; això és gairebé un de cada cinc menors. Entre els no escolaritzats, més de tres milions han treballat alguna vegada, i això sense comptar els nens que es dediquen a les tasques domèstiques o altres feines no remunerades que el cens no té en compte.

«No es tracta només de l’escassetat de recursos econòmics sinó també del fet que els pares entenguin que el futur dels seus fills passa perquè vagin a l’escola i no perquè contribueixin des de tan joves a l’economia familiar», diu Partha Pratim Rudra, director de desenvolupament de programes de Smile Foundation, una oenagé que treballa amb organitzacions locals per garantir l’accés a l’educació i a la sanitat bàsiques de les comunitats més pobres. «A l’Índia es generen uns dos milions de llocs de treball a l’any, però necessitem joves ben preparats per poder-los cobrir», assenyala. 

Un barri familiar

A la colònia de Surat Nagar, on resideixen Fulu Devi i la seva família, hi viuen unes 18.000 persones. Està formada per diversos carrers, la majoria sense asfaltar. Les cases no tenien ni llum ni aigua corrent fins que fa pocs anys el Govern del país les hi va instal·lar. En un petit i polsegós descampat s’hi ubica el mercat local, format per desballestades paradetes que proveeixen de fruita, carn i verdures els seus veïns, i al voltant del qual es concentra la vida del barri. Els propietaris dels petits negocis esperen impacients l'arribada de clients mentre xerren entretingudament al carrer, i els nens corren tranquils buscant qualsevol novetat que els distregui. És un barri familiar. 

A escassos metres hi ha el centre escolar Gramin Vikas Saniti, que acull més de 300 nens i nenes repartits entre els torns de matí i tarda. Els grups es divideixen per edats i van dels 3 fins als 14 anys, encara que també hi ha joves més grans que es van perdre els primers anys d’escola i necessiten recuperar els cursos endarrerits.

Al voltant del pati hi ha sis aules en total, petites i fosques, amb no més de 25 alumnes cada una. A última hora els nens surten al pati i s’asseuen a terra esperant l’actuació d’avui, que consisteix en balls organitzats pels mateixos alumnes, entre ells Khushi, una noia que mou els peus a una velocitat vertiginosa al ritme de la música. Tot seguit, un grup de sis nois i noies fan un ball de hip-hop que acaba amb una piràmide humana i amb un llarg aplaudiment dels més petits, que els observen incrèduls. I no són els únics, ja que aquests espectacles també s’obren habitualment a les famílies.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

«Treballem molt en la implicació dels pares», assenyala Dalip Singh, director del centre. «Organitzem reunions per convèncer-los de com és d’important per al futur i desenvolupament personal dels seus fills anar a l’escola».

Avui dia, no obstant, encara hi ha molt de camí per fer. L’escola Gramin Vikas Saniti no té encara aules correctament condicionades per donar cabuda a tots els seus alumnes, per no parlar de l'absència de cadires i pupitres. Als petits, no obstant, no els falten ganes d’aprendre, com a les filles de Fulu Devi, que ja van a l’escola gràcies a la tasca dels change agents –agents del canvi– que passen per les cases porta per porta per explicar a les famílies els avantatges de l’escolarització. Potser el futur els depararà ara més bona sort.