"El vel és la forma com el règim s'imposa a la gent"

La Sara tenia 14 anys quan ho va sentir per primera vegada. Mai abans havia sortit de l’Iran, el seu país, on totes les dones, per llei, al sortir al carrer, s’han de tapar el cap i les espatlles amb un hijab. Llavors, amb  els seus pares, va anar uns dies de vacances a la veïna Armènia. I allà ho va experimentar per primera vegada: «Va ser una sensació brutal. Des de la infantesa t’acostumes a portar-lo. No notes que el dus. Però al sortir del ­país… Tot va canviar», diu la Sara, que explica que va notar una llibertat que mai havia sentit. «Era jo mateixa. Em va pujar l’autoestima», explica. Des d’aquell moment, la Sara, que ara viu a Armènia, veu el hijab a l’Iran com una imposició, com una cosa no natural: «Com una forma de repressió contra la dona».

Des de la revolució iraniana del 1979, el vel és obligatori per a totes les dones a l’Iran, siguin musulmanes, cristianes o jueves. El codi de vestimenta estipula que una dona sempre ha de portar hijab i roba ampla. Els homes han d’anar amb pantalons llargs.

«El fet de que tothom s’hagi de regir per les seves normes -explica la periodista Samira Mohyeddin- demostra que el vel no és una qüestió religiosa. És la forma que té el Govern iranià d’imposar-se sobre la gent. És pura opressió».

Protecció a la dona

No totes les dones iranianes, però, estan d’acord amb aquestes paraules. El Govern, aquesta setmana passada, va publicar un sondeig en què afirmava que el 50% de la població del país estaria a favor que cadascú escollís si portar el hijab o no portar-lo. El nombre de gent favorable a això, els últims anys, ha crescut.

Però l’enquesta també mostra una altra realitat: que la meitat de les dones iranianes se senten còmodes tal com estan les coses. «El vel és una forma de protecció contra la concupiscència masculina. Només una petita minoria protesta», diu una iraniana a l’agència AFP.

«És cert. Hi ha molta diferència entre la gent jove i més moderna que viu a Teheran i la gent de províncies, on ningú protesta. Les zones rurals de l’Iran són molt tancades, molt conservadores», explica la Sara, que diu que, a ella, per portar un hijab de colors -pràctica molt comuna a Teheran-,  en altres ciutats de l’interior iranià la miraven malament.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

I, tot i així, malgrat que el canvi en la llei encara sembla distant, ja hi ha hagut canvis a l’Iran. Des que Hassan Ruohani, el 2013, va substituir Mahmud Ahmadinejad a la presidència del país, la pressió sobre les dones s’ha relaxat. «Un dia –relata– sortia de la feina i la policía moral em va parar perquè ensenyava una mica els braços. Em van començar a preguntar coses i em vaig espantar molt. Era l’època d’Ahmadinejad i, com a dona, notaves com si hi hagués sempre algú que t’estigués mirant. La policia moral estava per tot arreu».

Ara, en canvi, no. La Sara explica que Rouhani ha tret els agents dels carrers i que moltes dones troben formes perquè el vel no les molesti. Però la imposició segueix; i les dones que es queixen són detingudes. «L’Iran canviarà. Amb Telegram la gent pot esquivar la censura. La repressió de les protestes serà cada vegada més difícil», diu la Sara.