Refugiats sirians a la carta

Als primers, Justin Trudeau els va anar a rebre a l’aeroport, envoltat de càmeres. «Aquesta és una nit meravellosa. Estem ensenyant-li al món com obrir els nostres cors i rebre gent que fuig de situacions extremadament difícils. Així som nosaltres», va dir el primer ministre canadenc mentre entregava peces d’abric als primers refugiats sirians que aterraven a Canadà, el 2015.

Des d’aleshores, al Canadà han arribat 40.000 refugiats sirians, molts més que a la majoria dels països europeus, entre ells Espanya, que amb prou feines n’acull uns 1.200. Però el que ha fet el Canadà ha sigut més escollir que acollir, amb reserva del dret d’admissió. No tots els sirians que volen poden anar-hi: escapar de la guerra no dona aquest dret.

«El cas canadenc –explica un empleat de l’ACNUR, l’agència de l’ONU per als refugiats, que exigeix anonimat– ha sigut un dels més durs i complicats de gestionar. Només van acceptar dos tipus de refugiats: famílies completes amb pare, mare i fills, i solters amb estudis superiors, sobretot metges i enginyers. Els pares també havien de tenir carrera».

Benefici propi

 «Però això no solament ho ha fet el Canadà. Altres països europeus i Austràlia, per exemple, han fet el mateix. O semblant», explica aquest empleat, que declina especificar a quins països europeus es refereix però sí que relata el procés: «L’ONU té la seva cartera de refugiats que han escapat de Síria. Pressionem els països desenvolupats perquè els acullin. Són negociacions eternes, moltes vegades fallides. Si arribem a un acord, els entreguem paquets de refugiats».

N’hi ha de diferents tipus. Refugiats LGBTI; amb estudis superiors; famílies senceres; famílies dividides; orfes... Cada país escull el que més li interessa segons els beneficis que en pugui treure. Poden ser econòmics, com en el cas del Canadà, però també polítics.

«Si hi ha algun atac contra un refugiat homosexual, ens posem en contacte amb molts països dient-los que si no accepten aquests refugiats podria haver-hi més casos i que seria la seva responsabilitat. Molts accepten. Cap polític vol que la premsa l’assenyali per alguna mort evitable», relata el treballador d’ACNUR.

El cas turc

Turquia és, amb diferència, el país del món que més refugiats sirians acull –3,4 milions– i és des d’on, juntament amb Jordània i el Líban, es fa la redistribució i el mercadeig. Però no és només l’escenari: també en vol participar. Fa un any, el Govern va anunciar que començaria a donar la ciutadania turca a refugiats sirians. Actualment, segons el Ministeri de l’Interior, 50.000 persones estan en procés d’obtenir-la.

Com en el cas canadenc, no tots els sirians que viuen a Turquia són escollibles. «Erdogan pretén substituir els treballadors qualificats turcs que fugen de Turquia per por de les represàlies del Govern. I ho vol fer amb sirians qualificats, més pròxims al seu projecte polític islamista», explica Aykan Erdemir, analista i exdiputat del principal partit de l’oposició, el CHP.

Notícies relacionades

Turquia vol que els refugiats sirians marxin

Un espanyol que lluitava al costat de les forces kurdes mor en combat a Síria

Fa uns mesos, Jaman, un refugiat que viu a Istanbul, va veure el seu nom i cognom a la llista de sirians que podien optar a la nacionalitat turca. No havia tingut mai la intenció de fer-ho, però al veure-s’hi s’hi va apuntar. «És molt llarg i amb molta burocràcia, però espero tenir-la en pocs anys. Sempre és millor tenir la nacionalitat turca que siriana», diu Jaman, graduat a Enginyeria.

La intenció del Govern turc és quedar-se amb els sirians que els puguin ser d’utilitat i retornar a Síria tots els altres. «És cert que Turquia no té la capacitat material d’incorporar plenament els 3,4 milions de refugiats sirians a la societat turca. Però, quan ja estan tots aquí, és impossible escollir els que t’agraden i fer fora tots els altres», diu Erdemir.