Els partits italians, a la caça del vot davant d'un escenari incert

Els obrers i les classes baixes votaran les dretes perquè expliquen que l’esquerra no els ofereix esperances de cap canvi. La burgesia donarà el seu vot a l’esquerra descafeïnada dels progressistes perquè assegura estabilitat i les classes mitjanes, en profunda crisi d’identitat, es repartiran entre la dreta i els indignats del Moviment 5 Estrelles (M5S). Això expliquen, fent servir termes més acadèmics, les anàlisis de les tendències electorals elaborades per l’Institut Cattaneo i el Cise.

En aquest món al revés provocat per la globalització, la interconnexió permanent i la consegüent postveritat, Itàlia es prepara per votar el 4 de març vinent en unes eleccions generals que, fins a la vigília, es preveu que acabin amb un empat entre les tres coalicions i formacions més importants del país.

Si es confirmen els pronòstics, l’actual Executiu de centreesquerra presidit per Paolo Gentiloni seguiria governant indefinidament, mentre que progressistes i conservadors intentarien probablement formar una gran coalició, com ja va existir durant el Govern de Matteo Renzi (període 2013-2016). Si no és que es produeix, en una Roma que creu més que ningú en els miracles, una victòria de mínims dels conservadors.

316 escons per a una majoria

D’acord amb els últims sondejos que es podien publicar legalment, cap partit aconseguiria el 40%, condició indispensable per poder governar. Davant d’una majoria necessària de 316 escons, la gairebé totalitat dels centres de recreca electoral (Ipsos, Demos, Cise...) n’atribueixen 283 a la dreta, 158 al centreesquerra, 152 als indignats (M5S) i 24 a l’esquerra. En percentatges, el 34,7% aniria als conservadors, el 29,4% als indignats, el 27,4% al centreesquerra i el 5,3% als comunistes. És a dir, tots per sota del 40%.

Les dades confirmarien també el que els analistes repeteixen des de fa diverses setmanes, és a dir, que els vots del sud seran decisius. Allà els conservadors guiats per Silvio Berlusconi podrien obtenir com a mínim 83 col·legis electorals, és a dir, gairebé aquell 40% que, amb el petit premi electoral previst, li podria donar una majoria absoluta.

Disputa entre conservadors

Els sondejos actuals coincideixen també a il·lustrar que aquest març al nord vencerà (35%) la coalició de tres partits conservadors, mantinguda dempeus per Silvio Berlusconi, que no s’hi pot presentar directament a causa d’una condemna definitiva per estafa fiscal. Són Força Itàlia, la Lliga i Germans d’Itàlia, un partit insignificant que reuneix diverses tendències de l’extrema dreta. La  coalició no compta encara amb un líder que substitueixi Berlusconi, i per això esperen el resultat electoral per decidir qui té més força, si Berlusconi o Matteo Salvini, líder de la Lliga Nord, ara anomenada Lliga Nacional, que li disputa el lideratge. «L’avancem en quatre punts», ha assegurat Berlusconi.

Al centre, Matteo Renzi

Al centre peninsular, en un altre època motor del comunisme i exemple (contra Moscou) que podia existir un marxisme de la cara humana i amic del capitalisme, vencerà (un 25% aproximat) el Partit Demòcrata (PD) liderat per Matteo Renzi, que el 2014 havia aconseguit el 40,01% dels sufragis. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Atac israelià a una base militar i a un edifici al Líban

Cansats del protagonisme de l’exalcalde de Florència –els italians no estimen els polítics amb personalitat pública forta–, el 2017 els líders més veterans del PD se’n van anar, van fundar Lliures i Iguals (Leu) i s’estrenaran en aquestes eleccions, en què esperen aconseguir entre un 5% i un 10% de vots. Les dues formacions es presenten per separat, com passa habitualment en la història de l’esquerra.

La batalla del sud

Al sud i a les illes de Sicília i Sardenya, la disputa per la victòria serà entre els conservadors i els indignats (M5S). A més a més dels milions de bones persones que voten en aquelles zones, a les tres regions interessades hi governen també les tres principals màfies italianes –Cosa Nostra, ‘Ndrangheta i Camorra–, que constitueixen, mouen o desplacen més del 10% dels vots. Durant el regnat de Silvio Berlusconi van apostar pels conservadors, però en les últimes eleccions locals i regionals, els analistes ja van observar una tendència a votar pels indignats. Després de la mort el 2017 de Salvatore Totò Riina, considerat el capo dels capos, la comissió parlamentària antimàfia l’ha ressenyat al seu informe final (any 2018), i el ministre d’Interior, Marco Minniti, ha comentat també que «el silenci de la màfia és un molt mal senyal» per a una vigília electoral.