L'esquerra italiana s'encamina cap a la derrota per la seva divisió

El 20%. És la xifra màgica, o tràgica, en les eleccions d’aquest diumenge a Itàlia per al Partit Demòcrata (PD) i per al destí de Matteo Renzi, el seu actual secretari general i ex primer ministre (2013-2016). «Em quedo, encara que perdi», ha afirmat. No obstant, per sota d’aquest 20% –distant anys llum del 40,01% que va aconseguir el 2014–, alguna cosa passarà entre els progressistes.

Fins a finals del 2017 se’n van anar de la formació els veterans que procedien del Partit Comunista (PCI), que van passar per la transformació després de la caiguda del mur de Berlín (1989) i que després van fundar l’actual Partit Demòcrata (PD). No suporten Renzi, que governa amb decisió al país dels pactes, ben il·lustrats en El Príncep de Maquiavel o en Todo modo, reveladora pel·lícula d’Elio Petri inspirada en una novel·la de Leonardo Sciascia.

Els dissidents es diuen ara Lliures i Iguals i s’emportaran cap al no res entre el 5% i el 10% dels vots progressistes. «Votar-los és entregar la victòria a Berlusconi», ha afirmat Renzi. Les estadístiques li donen la raó, perquè a més de no vèncer, faran perdre el PD. Deu ser el destí de l’esquerra italiana, des que el 1921 els dissidents van abandonar els comunistes i van fundar el Partit Socialista, que després es va tornar a dividir i van néixer els socialdemòcrates i els ultraesquerranistes del PDUP i del Poder Obrer. Actualment, a l’esquerra de Lliures i Iguals existeix encara el Partit de la Refundació comunista i un nou Partit Comunista, tots dos sense cap influència política nacional.

Els sondejos

Els últims sondejos que s’han pogut publicar atribueixen al PD el 21,9% dels sufragis, el segon partit més votat després dels indignats del M5S, encara que com a coalició ocupa el tercer lloc en els sondejos, després dels conservadors de Berlusconi i del M5S. Una majoria parlamentària requereix el 40%.

Per efecte de la llei electoral, el PD es presenta en coalició amb +Europa –fundat a corre cuita per Emma Bonino i Insieme (junts), constituït també en l’últim moment per dues ministres de l’actual Executiu–, formació a la qual Romano Prodi, fundador de l’exOlivo que va guanyar les eleccions el 1996, ha donat el seu suport. I també Paolo Gentiloni, actual primer ministre. No l’han donat a Renzi, potser pensant que si com a secretari general és impopular, millor sumar vots a través de les cares noves.

«Votaré els progressistes, però no Renzi», afirmen intel·lectuals, polítics i ciutadans corrents. Sociòlegs com Ilvo Diamant subratllen que els italians solen votar per un candidat no perquè el prefereixin, sinó per expressar-se «contra un altre». De manera que Insieme i +Europa és probable que aportin vots a la coalició progressista, però seran sufragis que hauran sigut també sostrets a la mateixa coalició perquè es pot donar un transvasament de vot del PD a les dues noves formacions coalitzades amb ell. «Si va malament, seré coherent amb la meva història», ha dit Renzi, cosa que potser significarà que dimitirà i seguirà l’espectacle d’un retorn de la dreta de Berlusconi des d’un escó del Senat per al qual es presenta en una circumscripció electoral considerada segura.

Balanç de cinc anys 

Notícies relacionades

Europa i les vespres italianes

Berlusconi multiplica les seves aparicions i promeses en la recta final de la campanya italiana

Renzi i després Gentiloni, que el va succeir sense que hi mediés eleccions, han administrat bé el país. En cinc anys d’executius progressistes, els italians han obtingut més beneficis i polítiques més reformistes que en 20 anys de Silvio Berlusconi. Es diuen xecs nadó, xecs destinats a cultura per als que compleixen 18 anys, 80 euros mensuals nets, fixos i permanents afegits a tots els sous per sota dels 1.500 euros nets, flexibilitat laboral amb garanties socials, rendes d’inclusió per a sous i pensions per sota dels 400 euros, ampliació de les assegurances d’atur, introducció de les unions civils i dels drets de les parelles homosexuals, llei contra els «capatassos» que, principalment al sud, lloguen mà d’obra a dit i paguen cinc euros al dia... «¿No és d’esquerres tot això?», pregunta Renzi. I afegeix: «Un no és d’esquerres si fa guanyar la dreta (...) qui vota pel partit [Lliures i Iguals] de Pietro Grasso i Massimo D’Alema no fa vèncer els ideals marxistes o la Internacional Socialista, sinó la Lliga». Però tot és inútil: en vigílies del vot, Renzi ocupa el setè lloc en els índexs de confiança en els líders.

Sigui quin sigui el resultat electoral, Renzi assegura –i amb ell tots els progressistes– que els pactes amb Berlusconi, que van existir en la passada legislatura, no tornaran. «No farem el Govern amb els extremistes, Europa no ho entendria». «Sense una majoria, es torna al vot», ha dit Walter Veltroni, fundador de L’Olivera amb Prodi.