La Rússia de Putin, on l'Estat és totpoderós

La més llorejada pel·lícula russa dels últims temps és també la més criticada. Guanyadora del Globus d’Or al millor film estranger (2015) i nominada per a l’Oscar, Leviatan relata la història de Nikolai, un rude mecànic de Privrezhni, un poble imaginari a la vora del mar de Barentsz, posseïdor d’un bufó terreny cobejat per l’alcalde local.  

Durant els 141 minuts que dura la cinta, el protagonista pateix tota mena de vicissituds en la seva pugna per evitar l’expropiació de casa seva a preu de saldo. Al final, no només perd la batalla, sinó que veu morir la seva dona, ha de cedir la custòdia del seu fill i és empresonat per un crim que no va cometre. I tot gràcies a la confabulació de les forces vives locals, formades per jutges, policies i religiosos ortodoxos.

L’estrena del film a Rússia va aixecar una gran polseguera. El ministre de Cultura, Vladímir Medinski, va dir «no reconèixer» cap rus en els protagonistes i va proposar fixar regles per vetar pel·lícules que «contaminin» la «cultura nacional». Membres de l’Església ortodoxa van qualificar el film de «diabòlic» i van demanar-ne la prohibició.

Comparacions amb Soljenitsin, Bulgàkov i Pasternak

L’allau de crítiques a Andrei Zviagintsev, director de Leviatan, va portar molta gent a comparar-lo amb noms universals de la literatura i les arts russes, denigrats en el seu temps però aclamats després com a visionaris: Aleksandr Soljenitsin, Mikhaïl Bulgàkov i Borís Pasternak, entre altres. Perquè, per aquelles veus crítiques, Leviatan és una encertada radiografia de la Rússia de Vladímir Putin, en què sota els seus mandats com a president i primer ministre s’ha desenvolupat un Estat que no només no està al servei del ciutadà, sinó que protegeix i defensa amb impunitat els privilegis dels seus integrants, siguin alcaldes remots, presidents regionals, diputats, ministres o el mateix president. 

Zhanna Nemtsova, filla de Borís Nemtsov, opositor assassinat (2014), i Aleksandr Politkovski, exmarit de la reportera Anna Politkóvskaia, també assassinada (2006), asseguren haver-se estampat contra aquell Estat omnipotent. Les investigacions dels dos crims, denuncien, es van limitar a jutjar-ne i condemnar-ne els braços executors. Tots dos afirmen que totes les pistes condueixen al president txetxè, Ramzan Kadírov, poderós aliat de Putin, però policia i jutges les van desestimar.

«Sento com si estigués en una autèntica presó, en un lloc on els drets constitucionals només s’apliquen a la màfia que ens governa», va declarar Politkovski a EL PERIÓDICO el 2016. «Les indagacions han estat molt influïdes per l’Estat. Putin és el responsable que Rússia s’hagi convertit en un país de bandits», va denunciar Nemtsova en una entrevista amb aquest diari a Alemanya.

Formar part de l’Estat però tenir ètica i denunciar excessos és durament reprovat i, en ocasions, castigat amb crueltat extrema, segons es retreu periòdicament en mitjans estrangers i locals independents. En cas que es confirmés la culpabilitat de Moscou, els enverinaments d’exespies rebels refugiats a Occident, com Aleksandr Litvineko i Serguei Skripal, constituirien el perfecte exemple d’això. Però també es poden trobar en nivells regionals de l’Administració funcionaris crítics condemnats a l’ostracisme social per les seves denúncies.

Aquest va ser el cas d’Olga Lee el 2016. Periodista i diputada al Parlament regional de Kursk (oest), va difondre un vídeo amb centenars de milers de visites on criticava Putin i el fiscal general, Iuri Txaika, per no lluitar contra la corrupció i mantenir en el lloc el fiscal local. La parlamentària va denunciar pressions múltiples, fins i tot un trencament de frens al seu cotxe i un atac amb arma blanca. Però la seva veu sonava ferma al telèfon: «El que passa a Kursk es repeteix per tot Rússia».

Les minories ètniques i sexuals

Pertànyer a minories ètniques o sexuals posa els seus integrants en situació de debilitat i fins i tot d’indefensió davant l’Estat, critiquen les oenagés de drets humans. Anatoli –nom fals–, un homosexual a la trentena, es va veure implicat en un accident amb un conductor sense papers que li va demanar no informar-ne. A canvi, Anatoli li va demanar diners per a les despeses. El responsable del sinistre no va complir la seva paraula i el va denunciar per extorsió. I quan la víctima va anar a la policia, els agents li van obrir el mòbil, i hi van descobrir aplicacions de contactes per a públic gai i el van sotmetre a vexacions i mofes. Va ser jutjat i ara només pensa a emigrar a Occident.

Notícies relacionades

Rússia ordena l'expulsió de 23 diplomàtics britànics en resposta al Regne Unit

L'exiliat rus a Londres Nikolai Glushkov va morir estrangulat

El sector de la construcció proporciona avantatjosos ingressos a oligarques vinculats a les autoritats, però, com en la pel·lícula de Zviagintsev, els ciutadans desconfien davant eventuals martingales urbanístiques i es senten impotents per frenar-les. Una veïna reaccionava així a un macroprojecte a tocar del Kremlin que segueix de prop perquè s’ajusti a la llei: «Miro a la web municipal, i veig que constantment en canvien el disseny. No poden construir més de tres pisos, però no me’n fio de l’alcaldia». 

A diferència d’altres autocràcies, a Rússia hi ha mitjans de comunicació independents disposats a denunciar els excessos, però són incapaços de fer arribar el seu missatge a àmplies capes de la població. Mikhaïl Zigar, cineasta i fundador de Dozhd, una petita televisió, explica per què: «Molts potencials socis o anunciants no et volen al seu costat si ets independent».