Síria entra en una guerra diferent

Les amenaces de Donald Trump de bombardejar Síria com a represàlia per l'atac amb armes químiques i el risc que aquesta acció desencadeni una escalada bèl·lica amb Rússia o un conflicte regional demostren que la guerra al país àrab tal com la coneixíem fins ara s'ha acabat. La guerra civil que enfrontava el règim de Baixar al-Assad amb els rebels ja té guanyador. El sanguinari dictador s’ha imposat i els rebels només controlen petites bosses de territori i han deixat de resultar una amenaça. Síria ha passat a ser escenari d’un conflicte diferent, on els actors locals –règim i rebels– han quedat desplaçats per potències regionals o globals.

    El nou teatre bèl·lic enfronta Israel i els EUA contra l’Iran, consolidat com a principal actor forà a la regió, una realitat que ni Washington ni Tel Aviv ni Riad pensen tolerar. En aquest mateix tauler competeixen a més a més els EUA, fins ara la superpotència hegemònica al Pròxim Orient, i Rússia, reinserida a la regió amb el seu suport a Assad i la seva aliança oficiosa amb l’Iran. Els dos gegants nuclears estan tan a prop a Síria que qualsevol error de càlcul podria desencadenar un xoc de conseqüències imprevisibles.

EUA

Amb un peu a dins i un peu a fora

Washington ha tingut sempre un peu a dins i un altre a fora en la guerra siriana. Barack Obama va ignorar els seus militars quan van apostar per armar vigorosament els rebels i castigar el règim d’Assad pels seus crims de lesa humanitat. En gran mesura, Donald Trump ha mantingut el seu criteri. L’única constant en l’estratègia nord-americana ha consistit a combatre l’Estat Islàmic (EI), principalment des de l’aire. Els bombardejos s’han combinat amb la presència d’assessors militars i forces especials al nord-est, on han recolzat les milícies kurdes i els rebels àrabs.

Trump sempre ha tingut pressa per marxar. I aquesta era la seva intenció fins a aquest últim atac amb armes químiques (segons Human Rights Watch, n’hi ha hagut 85 des del 2013). El Pentàgon insisteix que no té intenció de reinserir-se en la guerra siriana, però a ningú se li escapa que una desbandada deixaria el país a mercè de Rússia i l’Iran i probablement obligaria els EUA a socórrer Israel si acaba llançant una ofensiva contra l’Iran. A Washington, molts demanen a Trump una estratègia a llarg termini. De moment, ni l’ha presentat ni se l’espera.

RÚSSIA

La nova potència dominant

El Kremlin defensa a Síria interessos geoestratègics i econòmics. La base naval de Tartus, reformada per acollir-hi vaixells de guerra de mida més gran, és el pivot sobre el qual s’assenta la renovada presència de la Marina de guerra russa al Mediterrani, d’on estava absent des del final de la guerra freda. El seu suport al règim sirià, al qual primer va salvar de l’enfonsament i al qual després ha permès pràcticament guanyar la guerra, ha conferit a Rússia un paper de potència dominant a Síria i, per tant, al Pròxim Orient.

Però la defensa dels interessos russos en el sector mundial dels hidrocarburs també és un factor important. Al Mediterrani oriental es presumeix de l’existència d’importants dipòsits de gas sota el fons marí que es reparteixen entre els països de la zona, inclosa Síria. Les companyies russes esperen tenir un paper preponderant en l’exploració d’aquests potencials jaciments, que està previt que s’iniciï el 2019.

Durant la guerra, el règim de Damasc s’ha convertit en l’equivalent a un protectorat de Rússia. La posició estratègica del país, a cavall entre Europa i el Pròxim Orient, impedirà que en el futur es construeixi una infraestructura que uneixi els països del golf Pèrsic amb el Vell Continent, uns oleoductes i gasoductes que en última instància alleujarien la dependència de la UE respecte al gas i al petroli russos.

L’IRAN

Potència amb Israel a tocar

El règim dels aiatol·làs està en una posició de força a la regió. Mai en les seves gairebé quatre dècades d’història havia sigut tan poderós ni havia tingut tan a tocar Israel. Imprescindible a l’Iraq, on recolza el Govern de majoria xiïta; a Síria, on ha sigut el principal suport del règim d’Assad fins a l’entrada de Rússia; i al Líban, on dona suport al cada vegada més potent Hezbol·là, Teheran ha aconseguit un corredor terrestre fins a la frontera d’Israel, el seu arxienemic regional. A Síria, assessors militars iranians coordinen gairebé 70.000 combatents, entre tropes iranianes i milícies xiïtes com Hezbol·là o altres procedents de l’Iraq i l’Afganistan.

Els iranians, segons assenyala el diari israelià Haaretz, semblen haver rebut llum verda de Rússia i Turquia per aixecar bases militars a Síria, algunes de les quals estan pròximes al territori israelià. I les seves milícies, que van tenir un paper clau en la derrota de l’EI, podrien ser la punta de llança en cas d’enfrontament amb Israel.  

ISRAEL

Disposat a tot per parar els peus a l’Iran

Fins ara Israel es mantenia en un segon pla al vesper sirià. No obstant, la creixent influència de l’Iran al país àrab, on ja compta amb bases militars, s’ha convertit en una amenaça que el Govern de Benjamin Netanyahu no pensa tolerar. «Ens costi el que ens costi, no permetrem que l’Iran tingui una presència permanent a Síria. No tenim cap altra opció», va dir aquesta setmana el seu ministre de Defensa, Avigdor Lieberman. Aquesta empremta permetria a l’Iran proveir d’armament Hezbol·là amb menys traves i situaria els militars iranians a les portes del Golan, la regió que Israel ocupa des que la va arrabassar a Síria el 1967. Des de començament d’any, l’aviació israeliana ha llançat almenys dos bombardejos contra posicions iranianes en territori sirià.

L’obsessió de frenar l’Iran a qualsevol preu ha portat Israel a acostar-se a l’Aràbia Saudita, l’altre gran rival regional del règim dels aiatol·làs. A canvi de l’entesa amb Israel, els saudites semblen disposats a abandonar –encara més si és possible– la causa palestina.   TURQUIA

Canviant d’amics

Fa dos anys, Turquia a Síria no era ningú. L’EI amenaçava la seva frontera sud i semblava que la ciutat de Kobane cauria en mans gihadistes. Però les coses han canviat. Ara, després de dues campanyes militars, Erdogan, en la seva obsessió per allunyar de la seva frontera les milícies kurdes, a les quals Turquia considera terroristes pels seus vincles amb el PKK, ha conquistat un territori del nord de Síria que equival a les províncies de Tarragona i Barcelona juntes.

L’ha arrabassat a les milícies kurdo-sirianes de l’YPG, el principal aliat dels EUA al país àrab. Les operacions turques han distanciat Ankara i Washington –suposats aliats a l’OTAN– i han acostat Turquia a Rússia i l’Iran, els defensors d’Assad.

En les seves ofensives, Turquia va utilitzar l’Exèrcit Lliure Sirià (ELS) com a punta de llança i carn de canó. A l’inici de la revolució, aquest grup va ser el màxim enemic del règim d’Assad. Però no s’hi va poder negar: Turquia és el seu únic suport exterior; qui li paga els sous i l’armament.

ELS GRUPS OPOSITORS

Molt a prop de la derrota total

Amb l’únic suport explícit turc, els grups opositors sirians han quedat acorralats. Els seus alts comandaments i líders estan fora del país, i els seus milicians es concentren principalment en tres regions: Jarabulus i Afrin, les zones controlades per l’Exèrcit de Turquia; Daraa (sud), la ciutat on, fa set anys, va començar tot; i Idlib (nord), on els bombardejos són constants. En aquesta última província, no obstant, qui governa és Haiat Tahrir al-Xam, també coneguda com a Jabhat al-Nusra (o Al-Qaida a Síria).

Els grups rebels, molt dividits entre si, també controlen un petit territori al nord de Homs i una franja de desert al sud-est. Però pot durar poc. Després que Assad hagi capturat Ghouta

–les seves milícies rebels han sigut evacuades a Jarabulus sota protecció turca–, s’espera que Damasc avanci cap a Idlib i Daraa. Set anys després de començar la revolució, la seva causa sembla gairebé perduda.

EL RÈGIM D’ASSAD

Surant en un mar de sang

Hi va haver un moment, el 2015, en què semblava que Baixar al-Assad cauria. Damasc perdia, d’una en una, el control de les seves ciutats, que passaven a mans de l’ELS. Però Rússia hi va intervenir i, amb la seva aviació, va salvar el president sirià. També hi va ajudar l’Iran, amb les seves milícies aliades.

Notícies relacionades

Putin: "Els EUA complauen el terrorisme"

Síria: la guerra que va començar amb una pintada

Tres anys després, ningú dubta que el règim es mantindrà. Assad controla més territori que mai des del 2011 i dia a dia ocupa noves zones. Els seus mètodes de conquista són bombardejos indiscriminats i, segons l’ONU, diversos atacs químics: 27 de documentats durant tota la guerra. L’última a caure sota les seves mans, aquest dijous, va ser Ghouta.

La seva intenció, assegura Assad, és reprendre el control de tot el país. No sembla que ho hagi d’aconseguir: Turquia diu i repeteix que no li entregarà els territoris que domina. Les milícies kurdo-sirianes, recolzades pels EUA i assentades a l’est del riu Eufrates, per la seva part, tampoc volen cedir les seves conquistes.