Indiferència davant el canvi

Als carrers de Centro Habana, el barri tantes vegades retratat a les novel·les brutes, crues i supurants de sexe de Pedro Juan Gutiérrez, les grues enderroquen un edifici que s’havia tornat inhabitable per la pròpia inèrcia del temps. «A aquells els donaran una casa, fora d’aquí, però una casa, no es poden queixar», exclama un jubilat que beu rom en un got de plàstic. Assegut en un replà, assegura que es diu Luis a seques i, com tants altres de la seva generació, sent nostàlgia de Fidel, l’home que li va donar un futur quan tenia 12 anys i es dedicava a rentar roba en un convent de monges.«No tohom és líder. Raúl era el segon de Fidel. Era més militar. Parlava poc. No és el mateix, compari». Luis es refereix a l’encara president cubà en passat, com si la història ja hagués girat full, quan tot indica que la seva ombra seguirà planant immutable sobre l’illa.

La mort del comandant fa dos anys va sumir els cubans en un profund silenci, una mena de dol col·lectiu on es barrejaven la incertesa i el dolor emocional pels sentiments viscerals que la seva figura deparava. Però aquesta clausura d’època no sembla despertar més que indiferència. Hi ha fins i tot qui diu desconèixer que Raúl Castro s’acomiadarà de la presidència aquesta setmana. Després de més de mig segle de poder personalitzat, el que podria tenir aires d’esdeveniment sísmic, es percep com un capítol més en un llibre on el cubà del carrer no és més que un personatge secundari.

Salaris de 30 euros al mes 

«Estic acostumat que tot sigui de la mateixa manera. Vaig néixer el 1983, no espero gaires canvis. Sempre el mateix govern i les mateixes doctrines. Això és un disc ratllat», diu un noi en la trentena que treballa en una botiga de l’Estat. Les reformes de Raúl per obrir l’economia a la iniciativa privada, atraure la inversió estrangera i renegociar el deute amb l’exterior han dinamitzat lleugerament l’economia. Però les carències i els estretors abunden.

Per més que a prop dels grans hotels proliferin les botigues de luxe, la majoria de cubans no poden permetre’s els seus dolços, amb uns salaris que ronden de mitjana els 30 euros al mes. I el que es pot pagar una vida més benestant no sempre troba el que busca pel desproveïment. «Aquí hi ha bastanta gent que segueix passant necessitats. Molt més que llibertats polítiques, la gent vol que s’apugin els salaris i que millori l’economia», afirma un taxista de la nova generació.

El nou Govern planeja acabar amb la doble moneda, un maldecap per als cubans, no solament perquè hi ha taxes de canvi diferents per a diferents sectors de l’economia, sinó perquè molts cobren el devaluat pes cubà i han de comprar articles que ja són de primera necessitat en pesos convertibles, amb preus més propis d’Europa o els Estats Units. Però l’embargament nord-americà i l’estret control estatal de l’economia limiten el desenvolupament cubà.

Si protestes, se t’emporten

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Així està Kíev ara: ‘webcams’ en directe

«Raúl ha fet més que Fidel. Ha millorat el transport, ha permès els negocis per compte propi i hi ha més possibilitats per moure’s. Si tens diners pots viatjar», diu un músic que es busca la vida amb els turistes. «Però en política, no ha canviat res. Si protestes, se t’emporten detingut i res indica que això es pugui acabar amb el nou president». El músic no vol que el capitalisme arrasi amb el model cubà, que es carregui l’educació i la sanitat gratuïtes o la seguretat del país, però sí que li agradaria veure una transició cap a la socialdemocràcia. Un terme que altres utilitzen al plantejar-se el seu ideal de futur.

En els últims anys, no obstant, s’han obert espais de diàleg que a penes existien amb els canvis tecnològics. La censura segueix viva, però hi ha bloguers crítics amb el sistema que escriuen des de Cuba o artistes que es poden expressar-se entre línies. «Jo crec que és necessari que els cubans surtin més de Cuba per poder apreciar el que tenim. És veritat que les coses estan canviat massa lentament, però això s’està movent», diu un pintor de tot just vint anys.