Miguel Díaz-Canel, elegit president de Cuba

Miguel Díaz-Canel va ser ratificat ahir com a nou president de Cuba, la primera vegada des del 1959 que un cubà sense el cognom Castro governa formalment el país. En un discurs davant l’Assemblea Nacional, el que era fins ara braç dret de Raúl Castro i vicepresident primer va anunciar la seva intenció de continuar la via del seu predecessor i va dissipar qualsevol expectativa de canvis bruscos al país caribeny. «El poble ha entregat a aquesta legislatura el mandat de continuïtat de la Revolució», va dir davant l’aplaudiment del Parlament monocameral cubà. Amb 58 anys, Díaz-Canel arriba sense la legitimitat interna i l’aura de la generació que va enderrocar el règim de Batista, i encara que alguns gestos el defineixen com un reformista, tot fa indicar que el poder últim seguirà en mans de Raúl i el Buró Polític del Partit Comunista, l’únic que existeix a l’illa.

És en aquest últim òrgan on, segons els coneixedors de la realitat cubana, resideix el comandament del país i Raúl, malgrat els seus 86 anys i els 12 que ha passat dirigint Cuba des que va caure malalt el seu germà Fidel, aspira a seguir liderant-lo fins al final del seu mandat el 2021. Així ho ha dit també el seu delfí Díaz-Canel: «Raúl, com a primer secretari del Partit Comunista, encapçalarà les decisions de més transcendència per al present i el futur de la nació».

Tant l’un com l’altre saben que Cuba ha de canviar per mantenir la pau social entre una població estrangulada per les penúries econòmiques, resignada a callar per evitar problemes amb la seguretat de l’Estat i cada vegada més conscient de les desigualtats socials que el nou model econòmic està generant. «Abans tots érem pobres, ara les classes són cada dia més visibles», deia aquests dies un cubà.  

Fidel al sistema

Al carrer poc se sap de Díaz-Canel, més enllà del que transmeten els mitjans oficialistes. Però hi ha pocs dubtes que és un supervivent, un home extraordinàriament fidel al sistema perquè, altres abans que ell, van sonar també per prendre el testimoni dels Castro i van acabar sent defenestrats per uns motius o altres. El seu ha sigut un ascens molt gradual, amb parades en gairebé tots els esglaons de l’oficialitat cubana, i sense desviacions doctrinàries. «El company Díaz-Canel no és un novell ni un improvisat», va dir Raúl quan va ser nomenat vicepresident primer el 2013.

Això no treu que l’oficialitat cubana ressalti en el seu perfil el canvi generacional que el relleu representa, un fet gens negligible per a un país acostumat a estar governat per dirigents octogenaris. Díaz-Canel va néixer l’abril del 1960 a Placetas, una ciutat de la província de Villa Clara, on està enterrat el Che Guevara, i ho va fer poc més d’un any després del triomf de la Revolució. D’ell se n’explica que utilitzava la bicicleta per anar a treballar a Santa Clara, on va estudiar enginyeria elèctrica, que ha portat una vida modesta i pròxima a la gent, que li encanten The Beatles i Rolling Stones o que usa l’iPad amb assiduïtat. També que simpatitza amb la comunitat LGBT, una postura que ja no comporta els riscos d’abans perquè Mariela Castro, la filla de Raúl, és la principal abanderada dels seus drets a la Cuba actual.

En el traspàs de poder d’ahir, els gestos van dir gairebé tant com les paraules. Després d’ocupar el seu nou lloc a la presidència de l’Assemblea i abans d’abraçar el seu predecessor, Díaz-Canel li va fer la salutació militar, un gest tan poc habitual en els temps que corren com significatiu. No només perquè Raúl ha sigut ministre de Defensa durant més de quatre dècades, sinó perquè els militars controlen una part molt significativa de l’economia a través de Gaesa, un consorci empresarial que domina el sector hoteler, les botigues minoristes, les duanes o els ports. Essencialment els sectors que acaparen les divises estrangeres. També a l’acabar el seu discurs, el nou president va obviar el «Visca Cuba Lliure» amb el qual Raúl sol tancar últimament les seves al·locucions per recuperar una de les primeres consignes de Fidel. «Pàtria o mort. Socialisme o mort. ¡Vencerem!». L’oficialitat cubana no ha fet cap intent per maquillar la naturalesa del sistema de l’illa, al qual no obstant se’l defineix constantment com a democràtic. Díaz-Canel era l’únic candidat i ha sigut elegit amb el 99,83% dels vots dels diputats. Només un dels 605 li ha negat el seu suport.

El nou president, que també va ser ministre d’Educació i membre del Buró Polític, s’ha compromès a continuar la via reformista del seu predecessor. Començant per la lenta obertura de l’economia al capitalisme, un procés estretament tutelat per l’Estat. «La Revolució segueix i seguirà viva canviant el que hagi de ser canviat», va dir Díaz-Canel després d’enviar una advertència a tots aquells que tenen pressa. «Aquí no hi ha espai per als que aspiren a una restauració capitalista». També la política exterior va afirmar que es mantindrà «inalterable».

Discurs llarg

Vuit anys després que comencessin les reformes, queda molt per fer, com va reconèixer Raúl en un discurs bastant més llarg que el del seu successor. La doble moneda; la cartilla de racionament i els productes subsidiats que no discriminen entre els que tenen diners i els que no; les pensions pírriques; o uns salaris públics que no donen per viure i obliguen la ciutadania a robar-li a l’Estat als seus llocs de treball per treure’s uns pesos extres. És el que aquí anomenen «vendre l’estímul».

No és un procés nou, però aquesta extrema precarietat, amb salaris que ronden els 25 euros, està fent que els metges deixin la feina per obrir perruqueries, que els enginyers prefereixin treballar de guies turístics o que aquells que tenen diners facin les maletes per anar-se’n  molt lluny, ara que és legal sortir del país. Per no parlar de parlar de la situació de les escoles, on la falta de mestres s’està tornant endèmica.

Notícies relacionades

Cuba gira full als Castro

Indiferència davant el canvi

Cuba ha aconseguit grans conquistes que no tenen els països del seu entorn. Des d’una seguretat ciutadana envejable, a unes lleis que protegeixen fèrriament els drets de les dones o aquella sanitat i educació gratuïtes que han sigut l’enveja de l’Amèrica Llatina. Però amb l’aïllament, l’embargament, l’obstinació dels seus líders o la falta de llibertat d’expressió i democràcia necessita reinventar-se si vol que la música de la Revolució segueixi sonant. Els cubans només criden en silenci. Des del breu Maleconazo del 1994 no hi ha hagut res semblant a una explosió popular. Però el lideratge sap que no hi ha res que sigui etern si no sap adaptar-se al seu temps. 

Molts creuen que la verdadera nova era a Cuba començarà el 2021, quan Castro es jubili definitivament i es renovi l’òrgan executiu del Partit Comunista.