Cuba descobreix la desigualtat

No hi ha gaires llocs al món com la Fábrica de Arte Cubana, una vella planta d’oli de cuina reconvertida en galeria d’art, sala de concerts i club nocturn que serveix d’aparador per a la cultura cubana. És dijous. El país acaba d’elegir Miguel Díaz-Canel i a l’entrada fan cua expatriats, cubans i turistes, tots vestits per matar en la sensual nit havanera. Per un laberint de diverses plantes, on la música i la il·luminació creen diferents ecosistemes, hi traspua la fotografia, les videoinstal·lacions, la pintura i el disseny industrial. Tot és avantguardista, exquisit i provocador. Res a veure amb el que un esperaria d’un país aïllat durant dècades i on impera la censura. Una de les obres enfronta dos soldats cubans, un amb la cara pintada de pallasso. En una altra es besen una àvia  negra i una de blanca.

Oberta fa quatre anys, la Fábrica és un negoci mixt de la iniciativa privada i l’Estat cubà, un dels símbols dels nous temps que corren a l’illa. Després de moltes dècades de comunisme sense fissures, que va fer de l’Havana un erm per al consumisme i va crear una societat notablement igualitària, per més que fos a la baixa, la irrupció del capitalisme està creant oportunitats, però també nous desajustos propis de la concentració de la riquesa. La majoria de cubans no poden pagar els 7 euros que costa una copa a la Fábrica o el Fantaxy, una discoteca oberta no gaire lluny d’allà per Sandro Castro Arteaga, un dels nets de Fidel i Raúl. Per no parlar de les botigues de Mont Blanc o Canon que brillen al costat dels ruïnosos edificis de La Habana Vieja.

Inversió i turisme

La nova economia està creant una Cuba de dues velocitats, la que té accés a les divises de la inversió estrangera i el turisme i la que no. O, dit d’una altra manera, la que cobra en pesos convertibles (CUC) i la que cobra en pesos cubans (CUP). En aquesta fractura hi influeixen també les remeses estrangeres, que s’han doblat des de l’inici del mandat de Raúl Castro el 2008, igual que el turisme. Molts dels que reben remeses estan obrint restaurants, serralleries o perruqueries i estan rehabilitant les cases per llogar-les als visitants. Un de cada quatre cubans ja treballa en el sector privat.

«Els diners no havien tingut mai tant de pes a Cuba com ara», diu un periodista que prefereix no donar el seu nom. «Amb Fidel gairebé tot era gratis o estava molt subvencionat. Pagaven els russos i a vegades fins i tot s’havia d’avisar la gent perquè anés a recollir els seu salari». Els canvis iniciats durant la presidència de Raúl Castro també van liquidar la prohibició que impedia als cubans entrar als hotels i restaurants reservats per a turistes, menjar llagosta o accedir a les botigues amb productes importats. Ni tan sols es permetia la compravenda de cotxes i cases, restriccions que van convertir la població en ciutadans de tercera. L’Estat encara sospita de l’acumulació de la riquesa i s’assegura que bona part dels beneficis de la iniciativa privada recalin a les arques públiques. Entre els privilegiats, pocs s’estan fent rics. Com diuen al carrer: «L’èxit a Cuba és més perillós que el fracàs».

La nova i puixant classe mitjana conviu amb la massa de cubans que treballen per a l’Estat i cobren uns salaris mitjans de 25 euros mensuals en pes cubà, una misèria amb la qual és gairebé impossible tirar endavant. O aquells pensionistes que agonitzen amb menys de 10 euros, després que molts es juguessin la vida per la Revolució internacionalista a Angola, Etiòpia o Nicaragua. «Amb el salari estatal no et pots ni comprar una bici», diu Marisela Díaz, nom fictici d’una dona de 54 anys que treballa en un celler on es recull la dieta pírrica de la cartilla de racionament. «Només s’arreglen els que tenen família a l’estranger o cobren en divises. Els altres som uns morts de gana. El Govern diu que som tots iguals, però cés lar que hi ha classes».

L’elit inclou els alts càrrecs de l’Estat i els militars, que disfruten de prebendes i una economia avantatjosa. Alguns d’ells viuen en les mansions de barris com Siboney, on un dia va viure l’oligarquia del règim de Batista. Per a la resta, la penúria obliga tota classe d’indignitats i petits actes de corrupció. Des del jineterismo, que és una forma de prostitució, al furt en el lloc de treball per aconseguir uns pesos extra. Altres simplement opten per marxar o deixen les seves feines com a mestres o metges per treballar amb els turistes.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

L’economia és el principal desafiament que té el nou Govern, perquè el gruix dels cubans tendeix a passar de la política per no ficar-se en problemes. «És per pura por, perquè si protestes perds la feina i et destrossen la vida», diu una altra cubana. En l’última dècada el país ha crescut poc més d’un 2% de mitjana anual, i segueix enfrontant-se a l’embargament dels Estats Units, que impedeix al Govern accedir al crèdit internacional, prohibeix la inversió directa nord-americana i castiga companyies internacionals que fan negocis amb Cuba.

Objectivament l’embargament ja no té cap justificació, perquè Cuba no representa cap amenaça per als Estats Units. Res indica, però, que hagi de canviar amb Trump.