La societat sud-coreana, dividida davant l'acostament a Corea del Nord

Els sud-coreans masteguen tanta esperança com escepticisme en vigílies de la històrica cimera presidencial de divendres. Ja hi va haver històriques cimeres presidencials efímeres, recorden uns, i no hi ha raons per esperar de Kim Jong-un més compromís que de la resta de la dinastia. Però Pyongyang no havia traspassat mai tantes línies vermelles, al·leguen altres: no va protestar pels exercicis militars conjunts de Washington i Seül ni ha exigit la retirada de tropes nord-americanes de la península i fins i tot ha col·locat el seu programa nuclear a la taula. Val la pena, doncs, intentar-ho.

    

Les enquestes recents subratllen aquesta dualitat esquizofrènica. El 81% dels sud-coreans recolzen la cimera d’aquest divendres i el 70% dubta que Corea del Nord sacrifiqui el seu armament nuclear. La distensió ha accentuat la bretxa entre els que exigeixen més mà dura i els que demanen contenció, entre la dreta i l’esquerra, entre els defensors de Park Geun-hye i Moon Jae-in.

    

La primera, conservadora, va presidir el país fins a la seva expulsió per un escàndol de corrupció a finals del 2016 i recentment va ser condemnada a 24 anys de presó. El segon, socialdemòcrata, va virar el timó cap a la política d’acostament que en la primera dècada del mil·lenni va permetre el període més assossegat a la península. Van abundar les manifestacions exigint la dimissió de Park quan els indicis de corrupció s’acumulaven. I van abundar defensant-la al ser condemnada. També aquí hi ha famílies que eviten la política durant els àpats o que fa temps que van renunciar a reunir-se.

    

Les concentracions integren el paisatge de Seül. Un sexagenari adoctrina sis persones amb la seva apàtica prosòdia davant del Palau Imperial i darrere de la impactant línia de gratacels. Sobre la taula ha col·locat fotos de les atrocitats nord-coreanes i de l’estudiant nord-americà que va morir l’any passat després de ser empresonat a Pyongyang. ¿Park? Aixeca el polze. ¿Moon? L’abaixa.

    

Uns metres més avall, a l’altura de l’ambaixada dels Estats Units, l’espectacle és més vibrant. Un jove amb megàfon i altaveus anima una quarantena de fidels que onegen banderes sud-coreanes i nord-americanes. «Massacra Corea del Nord», repeteixen. Si un desconeix el coreà i es fixa només en l’ardor del conferenciant i les respostes a l’uníson, costa diferenciar l’arenga de les de Pyongyang.

    

Un participant ensenya la seva pancarta: «Moon dimissió». I la gira: «Bombardegem Corea del Nord». «Som aquí per demanar-li a Washington que solucioni el problema d’una vegada», assenyala Soo Yeon Kang, galerista d’art de 43 anys. Espera que la cimera fracassi i desdenya el tractat de pau que es negocia perquè prefereix la guerra «al comunisme que vol portar Moon». Prefereix, de fet, qualsevol cosa al comunisme, també la mort. Hi deu haver seny entre la dreta sud-coreana però costa trobar-la aquí. Tampoc abunda en l’extrema esquerra sud-coreana que relativitza les violacions de drets humans de Pyongyang.

Notícies relacionades

La pau s'obre pas a Corea

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

    

Al mig hi ha els escèptics que aplaudeixen la tasca diplomàtica de Moon. «S’està esforçant molt més que els anteriors presidents. No m’importa que els nord-coreans siguin comunistes, som tots un mateix poble i acabarem reunificats com Alemanya», assenyala Kwang Woo Lee, un empresari de 32 anys.