Israel: Del quibuts a la 'start-up nation'.

La victòria d’Israel alFestival d’Eurovisió ha eclipsat l’entusiasme al país pel trasllat aquest dilluns del’ambaixada dels EUA de Tel-Aviv a Jerusalem. El president dels EUA,Donald Trump, va escollir com a data per fer-ho el14 de maig, dia en què l’Estat d’Israel fa 70 anys, i vigília de les protestes palestines per commemorar la Nakba (catàstrofe), l’expulsió i fugida de 750.000 palestinsdesprés del naixement d’Israel i la guerra que va lliurar contra una coalició àrab.

El 1948, Israel tenia uns 750.000 habitants, 600.000 jueus –molts, supervivents del’Holocaust– i 150.000 palestins. L’Estat compta avui amb gairebé 9 milions de ciutadans, el 74,6% jueus – un 12% religiosos ultraortodoxos– i el 20,9% àrabs, que diverses lleis discriminen.

Quan es va fundar, amb David Ben-Gurion al capdavant com a líder del moviment sionista, el país estava arrelat en el socialisme i l’organització comunal dels pioners dels quibuts, que treballaven la terra. “Israel era un país pobre, però s’ha convertit en un dels més pròspers del món, líder en tecnologia, en ciència, amb 12 premis Nobel i un dels millors exèrcits. És un dels grans èxits del segle XX, aconseguit enmig de la diversitat”, assegura Ephraim Karsh, director del Centre Begin-Sadat per a Estudis Estratègics de laUniversitat Bar Ilan.

De l’Israel dels pioners no queda res, gairebé tots els quibuts s’han privatitzat i el país és ara la ‘nació start-up’ pel gran nombre de negocis emergents que té. L’economia israeliana és sana, la seva moneda (el xéquel), forta, l’índex d’atur és baix i les inversions estrangeres augmenten.

Nivell de probresa

Tit i això, segons l’OCDE, el nivell de pobresa és del 20%. Entre els jueus ultraortodoxos i els àrabs, comunitats marginades al mercat laboral, és del 45% i el 49%. Els ultraortodoxos, les friccions dels quals augmenten amb els seculars, seran el 32% de la població el 2065.

La desigualtat ha crescut al país imolts salaris són baixos. La qualitat de l’ensenyament i la sanitat han disminuït, segons l’OCDE, i el Govern no hi inverteix els recursos necessaris per millorar-les. El preu de l’habitatge s’ha disparat i va ser una de les denúncies en les protestes de l’estil del 15-M espanyol que van agitar el país l’estiu del 2011. En aquestes manifestacionsamb prou feines es va anomenar l’ocupaciódels territoris palestins, ni tan sols perquè engoleix grans recursos econòmics.

La meitat dels israelians volen posar fi a l’ocupació, però els preocupa més l’economia. “La part del país d’esquerres, la que anomeno Tel-Aviv, no sent cap urgència per solucionar el tema, al revés que als 80 i 90. Vivim bé, no ens amenaça res –el tema de l’Iran és un bluf–, la situació de seguretat és bona, hi ha prosperitat econòmica i no estem aïllats. ¿Per què el senyor o la senyora Tel-Aviv haurien de manifestar-se?", opina Michel Warschawski, escriptor i activista d’esquerres.

Per aMeir Margalit, director del Centre per a l’Avenç de les Iniciatives de Pau, Israel ha experimentat una dretanització. El Govern actual, encapçalat per Netanyahu, és el més dretà de la història del país. Aquest canvi, segons l’advocadaLea Tsemel, ha portat “a la discriminació i el racisme. El Govern impulsa ara una llei per controlar el Suprem i poder fer i desfer còmodament”.

“Als anys 50 i 60 encara érem un país humanista, però hem perdut la brúixola ètica i moral, i de ser un Estat amb un exèrcit hem passat a ser un exèrcit amb un Estat. Som un país militarista, extremament nacionalista i gairebé feixista, incapaç d’asseure’s a negociar la pau”, assenyala Margalit.

Procés de pau

Del procés de pau entre israelians i palestins, iniciat en la Conferència de Madrid, el 1991, després de l’esclat de la primera intifada palestina, el 1987, en queden les cendres. A Cisjordània i Jerusalem continua augmentant el nombre de colons (600.000 en total).

L’empresa colonial es va iniciar després de laguerra dels Sis Dies, el 1967. Tant els governs laboristes com els del partit de dretes Likud l’han impulsat. Ho va fer tambéYitzhak Rabin, el primer ministre que va firmar els acords d’Oslo el 1993 amb el líder palestí Yasser Arafat. L’assassinat de Rabin per un jueu d’ultradreta el 1994 va ser per a molts un punt d’inflexió que va frustrar les expectatives d’una pau final amb els palestins. 

Les negociacions del 2000 a Camp David, afavorides perBill Clinton, van acabar sense acord i el llavors cap del Govern israelià, Ehud Barak, va responsabilitzar-ne Arafat. “Si els palestins decidissin fer la pau, la tindríem demà. El president palestí, Mahmud Abbas, no vol reconèixer Israel com a Estat jueu, aquest és el problema”, argumenta Karsh.

Ocupació i bloqueig

Notícies relacionades

La història d'Israel a set mapes

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Warschawski, en canvi, considera que els palestins “ho han provat tot: la lluita militar, la diplomàcia, el moviment popular. I la solució, que sembla més lluny, haurà d’imposar-se des de fora”. Margalit indica que les intifades, sobretot la del 2000, que va causar desenes de morts civils israelians en atacs, van contribuir a la dretanització de la societat israeliana, però van ser "una reacció a l’opressió d’Israel".

El país, les guerres del qual no han fixat les fronteres, ocupa els territoris palestins deCisjordània i Jerusalem esti els alts del Golan sirians, i manté un bloqueig sobre Gaza. En set dècades no ha aconseguit firmar la pau amb els palestins, Síria i el Líban, però sí amb Egipte i Jordània, i s’ha apropat a l’Aràbia Saudita i a altres països àrabs perquè“l’amenaça iraniana els ha unit”, assenyala l’analista Ephraim Inbar.