Camp de refugiats de Lesbos: Descens a la vergonya d'Europa

Una capa daurada plana arran de la dura esplanada de formigó, per la voluntat d’una joveneta i del seu enorme somriure. La petita improvisa el seu full de ruta amb la solemnitat que requereix l’uniforme, esquivant amb facilitat qualsevol tipus d’obstacle: ara un nen, ara una pilota, ¡¿una altra vegada tu, nen?! No li cal ni més ni menys que la seva capa per sobrevolar tot un univers de fantasia. Serà també el vestuari imprescindible a què recorrerà hores després quan, molt probablement, aquesta manta tèrmica perdi les seves condicions màgiques per convertir-se en l’única peça amb la qual preservar del fred al seu cos lleuger. Fosqueja a Moria, el camp de refugiats de l’illa grega de Lesbos, i ni tan sols la densa penombra que garanteix una lluna minvant pot ocultar el desolador panorama que aquí traspassa amb massa facilitat el llindar de la dignitat humana.

No tots els habitants de Moria tenen una imaginació tan fecunda per evadir-se de les deplorables condicions de l’entorn. ¿Com obviar les dificultats d’un aforament que triplica les 2.000 places previstes el 2016, quan es va habilitar com a recurs d’emergència per la ingent arribada de persones que fugien, que fugen, de la misèria i la barbàrie? Tan desbordats caminen que fins i tot s’ha creat en un temps rècord l’assentament alegal d’Olive Grove,  amb unes 1.300 persones que subsisteixen en pitjors condicions, si és possible, als voltants del camp principal. Afegits als gairebé 4.000 que es busquen la vida per tot Lesbos i als 2.000 del camp de Kara Tepe, exclusiu per a famílies, se superen les 15.000 persones a una illa amb un cens de tot just 86.000 habitants. Moria és ja el segon nucli més poblat de Lesbos, després de la capital, Mitilene. I és també l’assentament més saturat de Grècia.

Dubtoses identificacions

Mohamed Assad arronsa les espatlles i dona una resposta tan caústica com inapel·lable sobre la desaventura que l’ha empès a donar amb els seus ossos a Moria: “O això o una mort segura”. Després explica que va arribar fa 4 mesos de Síria, mentre clava la mirada en uns contenidors a vessar d’escombraries  sota el filferro espinós que embolica l’assentament. Sembla trist i resignat, potser per la certesa que, de mitjana, l’espera per saber si tindrà papers pot arribar a doblar o triplicar aquell període.

La de Mohamed és la nacionalitat predominant en un lloc on es recullen fins a 72 orígens diferents, segons el president del principal sindicat policial de Lesbos, Vasilios Rodopulos, que matisa la dada. “La llista inclou procedències com Jamaica o Haití, de veracitat més que dubtosa. En moltes ocasions ells mateixos destrueixen la seva identificació: es tracta d’eliminar qualsevol prova que pugui comportar el retorn al lloc de què precisament estan fugint”, descriu Gerakarakos.

Espurnes i conflictes

Per més que alguns registres estiguin sobrerepresentats, un cop d’ull entre les tendes de campanya i barracons on habiten revela l’heterogeni mosaic del veïnat de Moria. Gairebé la meitat són sirians (49,5%), seguits d’afganesos  (24,7) i iraquians (15,8%). La presència de nacionalitats, cultures i religions del més variat, amuntegades en unes precaríssimes condicions, són l’espurna que pren en els nombrosos conflictes verbals, baralles i incendis que freqüenten a Moria i a altres camps de refugiats de Grècia.

Llavors surten a la superfície les conseqüències d’una política estatal i de la UE tan superficial i desajustada que deixa a la vista les nombroses carències que pateixen els migrants diàriament. I amb ells, tots els professionals i voluntaris que allà es desentrampen. Ho saben bé els policies destinats al camp, tot just 15 per tanda més uns altres 7 que custodien la part en la qual hi ha reclosos que vulneren les normes greument. Tot just una vintena d’efectius per al control de milers de persones. “No hi ha una sortida d’emergència, ni pla d’evacuació en cas de risc extrem, ni tan sols boques d’aigua per extingir focs; els agents han de pagar de la seva butxaca les mesures higièniques i de desinfecció del vestuari”, relata un policia.

L’agent denuncia que, aprofitant el desconcert de l’al·luvió migratòria, es distingeixen emparats en l’anonimat una minoria molt nociva de facinerosos. “Això és un gueto on caben la prostitució, les violacions, el mercadeig de drogues... Impossible controlar amb tan pocs efectius”, es lamenta. Un caos del qual ha pres nota en primera persona Àngels Bosch, presidenta de EuroCop, organització de sindicats que representa més de 500.000 policies europeus. “La necessitat de cobrir els serveis de seguretat  en uns camps tan sobresaturats repercuteix en la falta d’efectius policials en la resta de serveis de l’illa; mentrestant, Europa obliga Grècia a complir el dèficit i això fa inviable cobrir les places imprescindibles per donar respostes a les necessitats reals dels serveis d’emergències. Com a conseqüència, les plantilles policials, de metges i bombers estan enormement desgastades”, relata Bosch.

Nous itineraris

D’entre l’amalgama d’illes  banyades per l’Egeu  estan encaixant la pitjor part del drama humanitari aquelles que es troben més pròximes al litoral turc, després que Ankara decidís elevar un mur al riu Evros i evitar el tràfic de persones procedents del Pròxim Orient i l’Àfrica pel nord del seu territori, rumb a la Grècia continental i a Bulgària. Així, les rutes s’han vist alterades, obligant a passar de la terra a l’aigua a persones que, en molts casos, mai abans havien vist el mar. El nou objectiu és a Lesbos, a Samos, a Lemnos... atès que part de les seves respectives superfícies estan a menys de 6 o 7 milles del litoral otomà. I a Quios, una de les destinacions amb més densitat migratòria, com es pot comprovar en el camp de Vial, amb 1.985 persones en un emplaçament amb capacitat per a 1.300, segons les dades oficials.

Allà, Alicia Beguiristain ha lliurat batalla física i emocional. Ella és infermera i cooperant navarresa que cedeix el seu temps lliure enrolada a DYA i Salvament Marítim Humanitari. Alicia tracta moltes afeccions respiratòries i cutànies, lesions per les baralles habituals... I sobretot escolta: malgrat les barreres idiomàtiques i al flagrant dèficit de traductors, els migrants els reconforta  sentir-se acompanyats en la seva dura travessia per l’avern. “Hi ha molt plor, molta tristesa i frustració. Gent que ja no pot més, que està tan desbordada que s’autolesiona  i s’esfondra en una tremenda crisi d’ansietat. Van a consulta que els tractis la diabetis, però també a sentir-se escoltats”, diu.

Hassan al Ahmed, un jove que assegura venir de Kuwait , està a punt de patir algun tipus de desequilibri emocional i ens demana que l’acompanyem fins al lloc on dorm des que arribés, fa 55 dies. La sorpresa resulta ser que la seva casa és una simple manta tirada sobre el terra, a la intempèrie, entre dos barracons ocupats per famílies que van tenir la sort d’arribar abans que Hassan, si és que acabar a Vial es pot qualificar com a afortunat. “Altres migrants reben un palet mentre no quedi un espai en tendes de campanya o barracons”, relata un cooperant italià. Hassan denuncia la presència de rates “de la mida d’un nadó” i lamenta que no rep la medicació que necessita per sufocar els seus atacs d’asma. 

Vulneracions flagrants

Notícies relacionades

Grècia viu la tragèdia de la immigració

Veritats incòmodes sobre la immigració

Mentre Hassan explica la seva història, una vintena de migrants s’arremolinen al voltant. S’esgargamellen denunciant la duresa del gueto, massa fins i tot per a qui ve d’entorns tan adversos. Parlen de la manca d’aigua potable ja des de mitja tarda, de necessitats mèdiques desateses i de la mala qualitat del menjar. “He arribat a veure floridura en alguns menús; i pensar que van retirar l’accés al camp a una onegé espanyola perquè deien que no utilitzava productes nacionals... Ara ho seran, però també precuinats, congelats i, en ocasions, en mal estat”, sosté el jove italià. 

Alicia denuncia les tremendes limitacions de material, l’excés de control que els cooperants veuen sotmesa la seva tasca, però sobretot una vulneració dels drets humans tan flagrant que empitjora qualsevol escenari dels països africans en què ha cooperat, on “almenys gaudien de més intimitat i més possibilitats de decidir sobre com organitzar la seva vida en comunitat”. “Aquí no tenen dret ni a això”, es lamenta. “Fa molta ràbia veure tot aquest escenari de misèria. Tot i que és obvi que no és tasca fàcil, tots sabem que es podria canviar. Pero així segueix i em temo que així seguirà. I jo no puc evitar sentir una immensa vergonya de ser europea”.