Grècia viu la tragèdia de la immigració

La imatge de l’octogenària Emilia Kamvisi donant el biberó a un nadó sirià tot just arribat a Lesbos al costat de la seva mare va ser la simpàtica estampa que rebaixava la tragèdia humana i il·lustrava la solidaritat amb què els veïns acollien els immigrants en la seva fugida desesperada de la guerra i la fam. Corria l’any 2016 i aquestes mostres de calidesa autòctones li van merèixer fins i tot una candidatura al Nobel de la Pau, que finalment s’emportaria el president colombià, Juan Manuel Santos, pel seu rol en les negociacions de pau amb les FARC. No obstant, en aquests dos anys el drama humanitari ha assolit un calibre que supera les millors intencions i amenaça de trencar les costures sobre les quals s’ha sostingut la tradicional hospitalitat d’aquest país.

Gairebé 1.075.000 migrants han arribat a les illes gregues des del 2015 fins a la passada setmana, segons dades d’ACNUR. Una al·luvió incontenible que alteral’ecosistema turístic, la principal font d’ingressos en aquests privilegiats paratges. “En algunes zones, la majoria de visites són ara de turisme intern i de cooperants d’oenagés: l’economia s’està ressentint moltíssim”, exposa Vasileia Vrikelli, professora de llengua grega a Lesbos. Per acabar d’adobar la situació, les mesures draconianes imposades en el rescat de la UE han portat substancials reduccions de sous, augments impositius i unataxa d’atur  que esquitxa un de cada cinc grecs. 

La sensibilitat local està a flor de pell i les adversitats són vistes ara més amenaçadores que mai. Hi ha por. Pelfutur  i, com tantes altres vegades, pel que ésdesconegut. Les accions incíviques i els delictes que cometen alguns migrants adquireixen gran repercussió en determinats entorns. “Alguns saben que són en uns llimbs legals i actuen amb impunitat. La societat està dividida, però el que ja és segur és que la vida ens ha canviat: la gent ja no deixa les portes de casa obertes. A la crisi econòmica li ha seguit una crisi de valors”, es lamenta Vasileia.

Expectatives

Skleparis Panagiotis personifica aquesta divisió que sembla instal·lada en la societat local. Parla de “ràbia i impotència” per la sagnia migratòria que no cessa i pot comprometre l’avenir de Lesbos. Però quan aquest veterà policia finalitza la seva jornada i torna a casa descobreix el revers de la moneda: “Veig els meus fills, m’imagino que haguessin d’afrontar una situació així i m’envaeix una infinita tristesa”. 

Aquell futur que inquieta Skleparis és ja present per a Ahmin, un sirià d’uns vint anys que admet que encara s’està sobreposant a les expectatives incomplertes al trepitjar territori europeu. “Europa no se sembla a allò que somiem al sortir dels nostres països, però per més dolorós que sigui, espero trobar la manera de tenir una bona vida aquí, potser a Alemanya, a Espanya o a Itàlia”, comenta al camp de refugiats de Quios, aliè a les directrius del nou Govern antisistema de Roma.

A Laura Anatol, coordinadora del magatzem d’Attika que distribueix ajuda humanitària des de Lesbos, no li costa entendre la sensaciód’abandonament  que tenen els grecs. “És impossible solucionar aquest problema mentre Europa no doni una solució a l’altura de les necessitats. ¿Potser no hi ha lloc per a aquestes persones entre tots els països del continent? Tot just ara que s’inverteix la piràmide demogràfica diem que no hi ha llocs per a noves generacions, joves amb ganes de treballar i una garantia de pagar les nostres pensions”, explica Laura.

I llança una pregunta inquietant: “Amb quatre canyes ens hem d’apanyar el mig centenar de petites oenagés que operem aquí, fent el treball que no assumeix el Govern grec. Si la situació ja és dramàtica, ¿imaginen com seria sense els cooperants?”. 

Pressió

Creixen les mentides i les inexactituds que calen entre crèduls i indecisos, i alguns immigrants confessen als cooperants que prefereixen no passar massa temps a la ciutat, on algunes mirades els fereixen i detecten un ambient d’“hostilitat” que va a més. Una sensació que en ocasions va a més. L’abril passat, centenars de joves d’ultradreta van atacar un grup d’immigrants que protestaven per la lentitud en la tramitació de les seves peticions d’asil, en una plaça de Mitilene, la capital de Lesbos. 

La pressió social es detecta quan oftalmòlegs, dentistes i altres metges especialistes accepten les trucades d’auxili de les oenagés, “però fora de la seva consulta i del seu horari laboral”, per temor de les represàlies, segons revela una altra cooperant. Ella mateixa demana als seus companys acudir a un bar d’un poble proper a l’assentament de Quios pel buit que li fan. “L’amo és grec i quan pot ajuda els immigrants; i hi ha veïns que no l’hi perdonen", diu aquesta voluntària.

Prioritats

Notícies relacionades

Camp de refugiats de Lesbos: Descens a la vergonya d'Europa

Quatre ultres detinguts per atacar l'alcalde de Salònica

La directora del principal hospital de Quios, Helen Kantaraki, revela que els immigrants ja representen un de cada deu pacients que s’atenen, mentre s’estén la llegenda urbana que els forans tenen prioritat. “No és cert. Passa que de vegades els policies demanem que accelerin la visita perquè estem utilitzant l’únic cotxe disponible al camp”, explica Kostas Voziatzis, membre de la policia de fronteres.   

Mil i un detalls que il·lustren la inquietud que s’escampa entre la comunitat. Un veí que viu a prop del camp de Vial aprofita una trobada amb les autoritats locals per lamentar l’“augment de la criminalitat” que afecta la vida quotidiana dels residents. Proposa acabar amb el gueto creant cafeteries i parcs per als nouvinguts. Això sí, únicament i exclusivament per a ells...