Les (altres) víctimes del camp de refugiats de Lesbos

“Em sento enganyat. Em pregunto què faig aquí jo aquí sol. Tinc por que qualsevol dia, mentre assisteixi en un desembarcament d’immigrants, em trobaré que un o potser més d’un reaccionaran malament i acabaré sentint-me amenaçat. ¿Pero saps què? Tot i que porto una arma, et garanteixo que no la utilitzaré perquè no em jugaré la meva vida ni la de ningú per un disbarat del qual ni ells ni jo tenim la culpa”. Qui parla així és un veterà membre de la Policia Portuària grega que acaba d’intervenir en el grup que ha brindat auxili a un grup de migrants arribats des de Turquia. Ha sigut l’únic agent desplaçat, com ja ho va ser en la seva anterior intervenció i com ho serà en el seu pròxim servei, poden apostar.

Assegura que la pressió està fent efecte en ell, que s’adona que la seva agressivitat va en augment i és conscient que aquesta inestabilitat comença a afectar el seu rendiment en el treball i la relació amb la seva família. Reconeix sense embuts que necessita recolzament psicològic.

Desesperació

Les condicions en les quals es desenvolupen els professionals i voluntaris que treballen diàriament amb els immigrants frega la desesperació, “d’alerta roja”, com ho descriu la psicòloga que tracta amb els agents de policia de Lesbos. En una xerrada amb serveis d’emergència i autoritats locals els recorda que passa consulta i atén telefònicament els qui ho necessitin. En garanteix l’anonimat, però un guàrdia li confessa el recel entre els companys: “No sabem si en realitat estem parlant amb l’Estat”.

Grigorios Gerakarakos, president del sindicat policial més gran de Grècia agraeix l’oferiment, però diu preferir que l’ajuda vingui dels alts despatxos,d’Atenes  i de Brussel·les. “Ens sentim abandonats. Falta material tècnic i el personal és del tot insuficient. Aguantem pel nostre compromís amb la ciutadania i per la nostra vocació, però ja no podem més. Els immigrants són els que més ajuda necessiten, però és com si a ningú l’importés el nostre sofriment”, proclama.

Sembla donar-li la raó amb la seva actitud el màxim responsable policial de l’Egeu Nord, la baula dels agents amb les institucions polítiques, que se’n va a mitja conversa i que en la seva al·locució prèvia semblava més preocupat d’excusar-se per no portar uniforme que per donar resposta a les demandes dels seus subordinats.

No és el cas de Juan José Llaguno, representantd’Erne, el sindicat corporatiu del’Ertzaintza, que ha acudit a la trucada d’auxili dels seus col·legues i constata sobre el terreny les tremendes carències. “Les institucions gregues i europees estan actuant de forma perversa, abandonant la seva responsabilitat, com esperant que la situació se solucioni per si sola, deixant en mans de policies, metges, bombers, cooperants i ciutadans la responsabilitat d’afrontar la problemàtica, com si fos exclusiva de les illes, quan en realitat és una cosa que hauria de preocupar tot Europa”, denúncia.  

Estrès

Amb missions molt diferents, però compartint esforç des de la mateixa trinxera, les veus de voluntaris d’oenagés també s’alcen amb la desesperació de qui coneix l’autèntica magnitud de la tragèdia. "Aquí confluïm professionals de la salut de moltes nacionalitats, tractant d’ajudar a dignificar l’atenció sanitària d’aquestes persones, en una situació molt complicada, amb una farmaciola que cap en una caseta d’obra per donar cobertura a dos milers de persones i sense el recolzament d’aparells de proves diagnòstiques", diu Alicia Beguiristain, cooperant en DYA Navarra i en Salvament Marítim Humanitari.

Relata que el procésd’atenció mèdica als acabats d’arribar es limita a col·locar els immigrants en diferents cues "segons les faccions i els trets" i a fer una ràpida revisió en la qual se’ls pregunta si tenen alguna patologia crònica o ferides obertes. A les dones també se’ls pregunta si estan embarassades. “Als que aixequen la mà els porten a la farmaciola”, agrega. Un protocol frustrant per a les bones intencions dels voluntaris, agreujat pel galopant dèficit de traductors en un eixam de nacionalitats.

Notícies relacionades

Camp de refugiats de Lesbos: Descens a la vergonya d'Europa

Grècia viu la tragèdia de la immigració

“Voldria destacar la vida tan dura del cooperant. Treballar en condicions tan adverses, sense gairebé mitjans, cedint el teu temps lliure a la causa... Havent de gestionar el teu menjar, el teu transport, el teu allotjament... I amb l’estrès d’haver d’actuar amb una cura extrema, amb tota la cautela del món, per evitar que se’t tanquin portes, provant sempre d’explotar sinergies entre tots", descriu.

I després, quan tot sembla perdre sentit, brolla l’esperança de la manera més insospitada, d’homes que han travessat països entre penúries i menyspreu, de dones que han sigut violades en el seu etern trànsit des del Camerun o l’Afganistan. “Alguns et donen les gràcies amb la mirada, t’abracen i et somriuen, traient forces ves a saber d’on –explica Alicia–. I llavors sí, llavors tot compensa”.