La cooperació, de mà amiga a indústria

Com ocorre a molts països asiàtics, el Nepal és un gresol de contradiccions. Al seu territori operen desenesd’oenagés estrangeres, malgrat que la figura del cooperant o del voluntariat no existeix. L’única manera de viatjar al bressol de l’Everest és amb un visat turístic. “I com turistes que som, no podem treballar”, explica un cooperant que prefereix que el seu nom i la seva organització segueixin en l’anonimat.

Per això, la majoriad’oenagés estrangeres tenen un partner o soci local (en la majoria dels casos una oenagé del país). “L’únic que podem fer com estrangers és donar diners a l’entitat humanitària local i visitar el projecte que estem impulsant. No podem ni fer classes ni formació”, insisteix aquest voluntari.

Aquest tipus de restriccions solen aplicar-se a les organitzacions de cooperació mitjanes i petites i no sempre afecta les grans oenagés, que sí que solen tenir permís per entrar alguns treballadors. “Però per tenir aquesta consideració, almenys has de gastar-te 200.000 euros al país cada any. Si no, els funcionaris se’n riuen a la teva cara”, comenta.

Les petites o estan associades amb oenagés o treballen directament en poblats petits, on es fa els ulls grossos. “Si el consell d’un poblat es posa d’acord i volen fer un projecte, una escola, per exemple, es fa l’obra, però sense que consti cap treballador estranger”, destaquen.

Perversió

Els cooperants reconeixen que la presència de tantes organitzacions ha fomentat certa cultura de la caritat. “És un país en el qual estan acostumats que les grans oenagés paguin les dones per assistir a classe. Per això, el primer que fan, quan s’assabenten que representes una organització humanitària, és demanar-te coses”, comenta.

Però una part de la responsabilitat del que ocorre al Nepal es deu als mateixos estrangers. Anar a fer voluntariat a aquest país asiàtic s’ha convertit en una espècied’esport en els últims anys. Molts dels turistes que viatgen allà combinen l’obligat trekking amb una setmana de voluntariat.

I aquest tipus de paquets, per molt benintencionats que siguin, “perverteixen” una mica l’esperit del treball de les oenagés. Per això no és estrany que al final els veïns acabin demanant diners per tot. “Tothom dona per fet que ens prenen el pèl. Estic segur que a mi, per ser d’una oenagé, em posen preus tres vegades més cars del que cobren al públic local”, denuncien els cooperants.

Repressió femenina

Un altre dels grans problemes és el gran pes que té l’ancestral repressió de la dona en molts punts del país. Unes pràctiques que amaguen les autoritats perquè en el fons els avergonyeixen. Com la discriminació de les vídues, de qui el germà viu del difunt pot disposar per tota la vida.

Notícies relacionades

Ser dona al Nepal: Repudiades durant la menstruació

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

A les entitats humanitàries els costa trobar personal local disposat a treballar amb un horari fix. En especial les dones, que quan es casen perden tota llibertat i passen a ser una espècie de criades de la seva sogra, per la qual cosa abandonen els llocs de treball al resultar-los impossible conciliar vida familiar i laboral.

El sistema de castes tampoc hauria de subsistir. A la universitat hi ha discriminació positiva, però, no obstant, un matrimoni entre certes castes pot acabar amb la mort d’un dels familiars. “I a la zona hindú, els estrangers som per a ells pitjor que la casta més baixa. Se’ns respecta molt perquè deixem diners, però ni se t’ocorri tocar a una de les seves filles o intentar casar-te amb ella”, adverteixen.