Idlib, l'última batalla de Síria

L’avanç delrègim de Damasc, aquest últim any, ha sigut frenètic i imparable. La seva triple aliança ha funcionat: Bashar al-Assad posava soldats, tancs i helicòpters de guerra; l’lran, els seus milicians aliats i l’experiència de guerra de la milícia libanesa Hizbulá; Rússia, els seus caces de combat, bombes i aparell negociador.

Així, un a un, els territoris que els grups opositors sirians controlaven fins fa poc han anat caient: les bombes, primer, aplanaven el territori com una piconadora. Els soldats, després, entraven amb els seus kalàixnikovs i el conquistaven; Moscou, per acabar, negociava una evacuació dels opositors que continuessin vius. Els enviaven, amb autobusos i sense armes pesades, a les altres zones rebels restants. Així, en un any, amb la mateixa tàctica, han caigut Ghouta Oriental, el sud de Hama i, l’última, fa un mes, Daraa.

L’últim esglaó

Ara, per conquistar en mans dels rebels, a Assad només li queda Idlib. La guerra de Síria és davant de l’última batalla. Però aquesta regió, situada a la frontera amb Turquia, té poc a veure amb les altres regions del país. Al seu interior hi ha 2,5 milions de persones, moltes d’elles ja per si mateix refugiades que han acabat allà fugint dels avanços d’Assad i la seva aliança amb l’Iran i Rússia.

A Idlib hi ha tantes milícies, gairebé, com dies té un any; entre elles els combats, lluites de poder, segrestos i assassinats han sigut constants. Qui paga el preu més gran de tot això, per descomptat, són els civils, atrapats entre una guerra de faccions rivals amb un teló de fons de bombes d’un règim que, a Idleb, porten anys caient diàriament.

La més gran d’aquestes milícies rebels, la que controla més territori a la regió, és Hayat Tahrir al Sham.

Al-Qaida a Síria

Els líders d’Hayat Tahrir al Sham (Vida Lliure a Síria) van optar per aquest nom fa poc més d’un any per fer-se un rentat de cara que no ha convençut ningú. Fins fa poc aquest grup era conegut com a Jabhat al Nursa: la filiald’Al-Qaida a Síria. Hayat Tahrir al Sham, en l’actualitat, controla el 60% del territori d’Idlib.

El 40% restant està repartit entre diverses milícies –algunes autòctones de la regió i altres portades allà d’altres antics llocs opositors de Síria– unides sota el paraigua del’Exèrcit Lliure Siri (ELS), el benefactor del qual, protector i qui paga els salaris és Turquia. Turquia, de fet, ha utilitzat aquest grup com a carn de canó per a les seves pròpies aventures a Síria.

És aquí, amb Turquia, on les coses es compliquen: Erdogan, que té soldats regulars i llocs d’observació a Idleb, no vol una escalada a la regió. “Qualsevol decisió d’Assad d’entrar a Idlib necessitarà obligatòriament la llum verda d’Ankara –explica Julien Barnes-Dacey, analista delthink tank europeu ECFR–.Rússia està fent de mediadora entre Assad i Erdogan, però Turquia, de moment, ha sigut clara: no es retirarà d’allà. Per això l’inici de l’operació està tardant tant».

Des de fa un mes, Assad ha estat enviant soldats, municions, helicòpters i tancs a la frontera amb Idlib. Des de l’interior, les milícies rebels s’han unit i planificat la defensa. Les trinxeres ja han sigut excavades.

El ministre d’Afers Exteriors rus, Serguéi Lavrov, va estar la setmana passada a Ankara; diversos alts caps de l’exèrcit turc, a Moscou. Però les negociacions no fructifiquen i l’acord, de moment, no arriba: Turquia té por que la violència a Idlib suposi una nova crisi de refugiats cap a la seva frontera. Al país anatoli, en l’actualitat, ja hi ha 3,5 milions de refugiats sirians.

Occident, en fora de joc

“Europa i els EUA s’han quedat amb molt poc poder d’influència a Síria. Políticament, no poden fer res per canviar el sistema polític del país i només poden influir, d’alguna manera, en el que faci hi Rússia, ja que el que Putin busca és legitimar-se internacionalment i qui dona aquesta legitimitat és Occident”, explica Barnes-Dacey.

Notícies relacionades

"Lluny de Síria, revivim les bombes i els morts nit i dia"

El líder de l'Estat Islàmic emet un àudio per demostrar que és viu

La lluita dels Estats Units, en l’actualitat, ja no és treure Assad de Damasc. Ara, la seva intenció és que les milícies proiranianes marxin. “Els nostres interessos –ha dit aquesta setmana l’assessor en Seguretat Nacional de Trump, John Bolton, a Israel–són acabar amb l’EI i la presència de les milícies iranianes. Veurem el que d’altres poden oferir a l’hora de resoldre el conflicte de Síria, però el nostre únic requisit és que les forces iranianes tornin a l’Iran”.

Fins ara, amb Barack Obama, la línia vermella que marcava sempre Washington era la continuïtat de Bashar al-Assad. Amb ell en el poder, els EUA no col·laborarien mai amb Damasc. Amb Trump, no obstant, les coses han canviat.