Nòmades de la desesperació i de l'esperança

És divendres a la tarda i no queda un lloc lliure al terra del parc Central d’Arriaga, ni a les voreres de multitud de carrers, als porxos... És el mateix que va passar el dia anterior a Pijijiapan, i l’anterior a Mapastepec, i l’anterior a Huixtla. La pedra nua o només coberta per plàstics i cartrons convertida en matalàs o en bressol; el cel, en sostre; el carrer, en casa. Tot i que sigui només de passada.

És dissabte de primerenca matinada i tot el costat dret de la carretera 200 es va omplint d’homes, dones i nens, els més petits carregats en braços o empesos en les seves cadiretes. Apareixen de sobte com ombres quan els il·luminen els focus de cotxes i camionetes on han pujat altres que, amb més diners o més sort, han aconseguit estalviar-se “la caminada”, per a molts el pitjor del viatge. Fan a peu els últims passos per la costa de Chiapas, rumb a San Pedro Tapanatepec, a Oaxaca. És només una etapa més.

Meta a 3.000 quilòmetres

La meta per a la majoria dels integrants de la caravana de migrants que va sortir fa un parell de setmanes d’Hondures i recorre ara amb la força de diversos milers d’ànimes Mèxic és lluny, més de 3.000 quilòmetres al nord, en uns Estats Units onel president, Donald Trump, amenaça de tancar la seva frontera sud. Però ni les notícies des d’allà ni l’oferta realitzada divendres pel Govern sortint d’Enrique Peña Nieto (que oferiria atenció mèdica, educació, ocupació temporal i una identificació als centreamericans que siguin a Chiapas i Oaxaca) descoratgen la majoria. “Hi anirem igualment”, promet José Melgar, un hondureny de 23 anys.

Són nòmades per desesperació, però també per esperança. Van lleugers d’equipatge, però carregats de passat i ansiosos de futur. I tot i que no desapareix cap dels reptes d’una travessia dificilíssima (la geografia i l’orografia, la intensificada acció de la ‘migra’ com més avancen o ser a la diana del narco i de facinerosos en el seu viatge), troben a la caravana la força, o la sensació de protecció.

Solidaritat de Chiapas

Fins a ara han disfrutat del recolzament solidari dels pobladors de Chiapas, el mateix estat on des de les entranyes de la selva Lacandona va rugir un clamor per “feina, terra, sostre, alimentació, salut, educació, independència, llibertat, democràcia, justícia i pau” que els migrants demostren vigent gairebé un quart de segle després. Han rebut dels veïns i les autoritats municipals aigua, menjar, roba i temps; llocs on arreglar-se, serveis i respecte. “No fan res dolent”, deia dijous a les portes de casa seva envoltada de migrants descansant Noemi Chongo Arreola, una septuagenària veïna de Pijijiapan.

Els migrants no neguen que entre el grup hi ha facinerosos i criminals. Segons diu Nelson Omar, un adolescent hondureny de 17 anys que viatja amb la seva mare i el seu germà, van “barrejats, com en una pinyata”. I també Edil Donay, un jove de 18 anys, admet que en el grup “és cert que hi ha molta gent dolenta”, però afegeix: “Molta de bona també”.

Sense líders clars

A la caravana es conviu sense líders clars, però hi ha els qui es mouen amb armilles brillants que indiquen algun paper organitzatiu i hi ha veus que es diria que prenen el comandament, la iniciativa. Cada tarda en el punt neuràlgic on descansa la caravana s’indiquen per megàfons els plans per a la partida al matí, un traçat d’etapes extenuants de fins a nou i deu hores si es fan a peu i on fins ara no hi ha hagut més que una

de descans. I quan arriba l’hora acordada, malgrat els diferents ritmes, la major part de la caravana es posa en marxa en el seu fluid moviment de diferents ritmes. Sovint dones i nens no reben prioritat per pujar als vehicles disposats a donar transport. Molts homes semblen tenir pressa per arribar.

Durícies a les mans, ampolles als peus

L’exigència del viatge passa factura. Hondurenys que mostren les durícies de les seves mans per insistir en el fet que són “persones treballadores” s’embenen per les bullofes uns peus que també consumeixen els fongs per la calor. Segons explica a Arriaga Jaime Enrique Sánchez Aguilar, coordinador de l’àrea de socors de la Creu Roja local, “els nens són sobretot atesos per problemes de gastroenteritis, més que per deshidratació”. Ara per ara, afortunadament, no ha fet aparició “cap crisi vírica”, i pocs migrants han necessitat ser tractats en hospitals. “Posant-me al seu lloc, el que estan fent és molt difícil”, opina Sánchez Aguilar. “Es requereix molt valor”.

En alguns casos es diria gosadia o innocent ignorància. Gent com Marlene Delmis Dubon, una hondurenya de 44 anys que viatja amb el seu fill de 10 anys, Carlos Alberto, i la seva parella, Wilmer, porta la documentació que utilitzarà per sol·licitar asil als EUA, informes policials sobre les agressions i l’intent d’assassinat per un germà que es va enamorar d’ella.

Però altres com María Antonia Cruz, que viatja amb el seu marit i tres fills, no han pensat com hi entraran. Tot i que segons explicava dijous mentre alletava el seu nadó de dos mesos en una vorera de Pijijiapan ha escoltat que “la cosa es posarà lletja”, confia en què Trump els doni “una oportunitat”. Molts d’altres es posen “en mans de Déu”. O perquè els ajudi o perquè, com demana la salvadorenca Aida Martínez, que als 18 anys viatja amb la seva filla de dos anys i la seva mare, “estovi el cor a Trump”.

N’hi ha molts més que viatgen sense plans o coneixement i això contribueix a les mutacions que ha anat experimentant la caravana i que s’anticipa que s’intensificaran. Alguns, per exemple, han llançat la tovallola per esgotament, al descobrir la duresa de la ruta. D’altres ho van fer quan van saber que la idea dominant era seguir per Oaxaca i no per Veracruz. “Així cal caminar per la selva, hi ha molt segrest i amb nens no es pot”, deia Franklin Knight, un hondureny que ha intentat sense èxit cinc vegades arribar als EUA en solitari i que promet tornar a intentar-ho, però no aquesta vegada, perquè viatjava amb els seus cinc fills, amb les dues dones amb els que els va tenir i amb la mare d’una d’elles. Millor acollir-se al retorn voluntari, esperar al personal del consolat i tornar, tot i que temen que el president Juan Orlando Hernández “alguna cosa ens farà pagar”. El rumor a la caravana és entre uns mesos i cinc anys de presó.

Esperant ‘La Bèstia’

Notícies relacionades

Els hondurenys que marxen rumb als EUA denuncien la corrupció absoluta del seu país

En la caravana d'immigrants a Mèxic: «No hi ha fronteres per a nosaltres»

Després d’aquest cap de setmana es comprovarà la fortalesa d’aquesta marxa de migrants. Joves com Donay i dos amics es queden a Arriaga a esperar la ‘La Bèstia’, el perillós tren que recorre Mèxic. D’altres han anat avançant ja. I com més dispersos vagin, més en risc estan, de les forces migració o dels narcos i criminals.

Tot i així, l’afany de molts és gegantí. Tant com una veritat que posa en paraules Delmis, l’hondurenya amenaçada pel seu germà que viatja amb el seu fill i la seva parella: “Buscar una vida millor no és il·legal”.