L'església catòlica assumeix l'ajuda als migrants hondurenys a Mèxic

Els migrants hondurenys i centreamericans que porten el seuèxode per les carreteresi pobles de Mèxic rumb als Estats Units diuen que confien sovint en Déu perquè els doni “força durant el camí”. També, per al que seria un autèntic miracle, “que estovi el cor a Donald Trump”. De moment, el que han aconseguit és que algú a la terraescolti les seves pregàries i els ajudi.

Aquest diumenge, al parc central de San Pedro Tapanatepec, la localitat d’Oaxaca on la caravana va arribar dissabte després d’una jornada brutal, s’ha anunciat que l’església catòlica, o almenys alguns dels seus sacerdots més implicats en la defensa dels immigrants, prendrà el lideratge per ajudar-los en el seu camí. Si a Chiapas van ser les municipalitats les que van fer un pas al capdavant, a Oaxaca és l’Església.

Els immigrants hauran de seguir encara a peu o aconseguint “jaloncitos” en vehicles per recórrer els 117 quilòmetres que els separen d’Ixtepec, però des d’allà s’intentarà portar el màxim nombre possible fins a Ciutat de Mèxic amb autobús. Una vegada a la capital, s’intentaràacollir-los a la Basílica de Guadalupe i repartir-los també en altres parròquies i espais d’acollida de la ciutat. La idea és que s’esperin allà i puguin negociar amb el Govern mexicà perquè ampliï l’oferta d’Enrique Peña Nieto i els doni la possibilitat de quedar-se no només a Oaxaca i Chiapas sinó a tot el país.

Un líder icònic

“La finalitat no és dividir-los sinó donar-los millor atenció integral, cada dos o tres dies es podran ajuntar en un lloc comú per poder continuar posant-se d’acord”, explicava dissabte a les portes de l’església de San Pedro Apóstol el pare Alejandro Solalinde, una autèntica institució a Mèxic, que comença a cobrar forma com a líder d’una caravana que fins ara es movia com un ens gairebé acèfal.

Fundador de l’alberg Nuestros Hermanos al camí d’Ixtepec, fa dècades que Solalinde treballa en els drets humans i és una de les figures que va prendre el lideratge en la feina a favor dels immigrants mentre la jerarquia de l’església catòlica mexicana evitava involucrar-se. Ara és unestret col·laborador de Manuel López Obradori serà una de les persones que intentarà tirar endavant el “pla integral” esbossat pel president electe, que prendrà el poder al desembre, i que intenta crear una zona de desenvolupament regional i ajudar els immigrants tant als seus llocs d’origen com en els de trànsit i destinació.

Solalinde no es mossega la llengua. Assegura que “l’origen d’aquesta crisi migratòria és el sistema capitalista neoliberal, que ha fallat”, però també veu culpa i responsabilitat en “governs titelles i imposats com el de Juan Orlando (Hernández, a Hondures) i el govern que està sortint de Mèxic”, el de Peña Nieto. “«No es preocupen pel desenvolupament, han fallat en els drets humans, i així no es pot”, diu, abans d’anomenar també “titella” Trump.

Una jornada brutal

Al costat d’ell, com a perfecta imatge del “dolor” de què parla quan descriu l’èxode, una dona amb clars signes d’esgotament ajaguda a terraalletael seu nadó mentre un altre petit dormisqueja. Eren només unes de les víctimes del cansament d’una jornada brutal, en la qual els migrants van recórrer menys quilòmetres que altres dies (47), però es van veure forçats a fer-hosota un sol abrasadorper una aturada de diverses hores de la policia federal i de les autoritats d’immigració. Al lloc d’atenció mèdica es van esgotar les pomades per a les cremades.

Fins a un d’aquests llocs es va acostar dissabte una d’embarassada de 33 anys amb dolors i va haver de ser traslladada a l’hospital local. Corre risc que se li avanci el part, però, malgrat les recomanacions mèdiques, ha decidit seguir. I no és l’única gestant entossudida a arribar als EUA.

Pagar uns pesos

Notícies relacionades

Nòmades de la desesperació i de l'esperança

Trump treu partit de l'èxode centreamericà

L’hondurenya Evelyn Martínez, de 25 anys i embarassada de sis mesos del seu segon fill, va tenir una amenaça d’avortament a Guatemala. “Em vaig espantar, però amb el descans d’aquell dia i la medicina vaig continuar caminant”, explicava, dient que part del viatge el fa confiant en l’ajuda de conductors i, quan aquesta no arriba, pagant uns pesos per evitar “la caminada”. “«Em veig amb forces”, deia. “I millor si arribo als Estats Units amb l’estómac més gran. Igual així em deixen passar més”.

És una cosa que també pensa Nidya Pérez Cruz, de 20 anys i embarassada de set mesos, a la que el seu espòs va intentar sense èxit convèncer que no l’acompanyés i es quedés a San Pedro Sula pels “perills” del camí. No se sent malament, més enllà del mal de peus. I seguirà. “Tant de bo el nadó no neixi abans que arribi”, diu la jove. “Amb l’ajuda de Déu”.