'Karoshi': un patíbul a la feina

"¿Per què els japonesos hem de treballar tan dur? Voldria viure una vida més sana i divertida. [...]  Voldria morir [...] però no em suïcidaré". Les reflexions de Kazuya Nishigaki en el seu blog personal reflecteixen el turment i les angoixes internes que tenallaven la seva existència els mesos previs a la seva tràgica desaparició. Una vàlvula d’escapament sense cap dubte insuficient per reencarrilar la deriva existencial del jove treballador d’una empresa de components electrònics que provava de rebel·lar-se contra unes obligacions laborals que li van arrabassar el control de la seva vida. "Als sis mesos de començar la seva feina, ja ni tenia temps de cuinar. Estava tan ocupat que no dormia prou i va començar a veure com minvava el seu estat de salut", recorda la seva mare, Michiyo Nishigaki.

Era bastant difícil poder compartir una estona amb Kazuya. Solia ser al’oficina  des de primera hora del matí fins a prop de la mitjanit, un impacte que gairebé sembla lleuger si es compara amb les jornades més exigents per a aquest enginyer de sistemes: "En ocasions, treballava de les 9 del matí a les 8.30 hores de l’endemà, amb mitja hora de descans abans de complir una altra sessió fins a les 10 de la nit: en total, 37 hores pràcticament ininterrompudes", recorda la senyora Michiyo. La mare xifra en "més de 150 hores extres" les pròrrogues laborals que Kazuya feia mensualment, gairebé duplicant la jornada estàndard. I el dia de descans setmanal que se li pressuposava era, de facto, el moment en què rematava la seva tasca processant des de casa dades que van quedar pendents. Tenia, a més, freqüents canvis en les demandes dels seus superiors, noves exigències a atendre, sense disposar de pròrrogues per satisfer-les.

Grans responsabilitats

A les condicions draconianes d’un règim de semiesclavitud, s’havia d’afegir la pesada càrrega de responsabilitats que encaixava malgrat la seva exigua experiència, "al nivell de càrrecs superiors malgrat no tenir el seu bagatge", relata la mare. S’acumulaven els dies en què perdia l’últim tren de la nit i havia de provar de descansar sobre el dur escriptori del seu cubicle. Kazuya ja no era el de sempre. El seu caràcter jovial s’anava apagant i el seu rotund sentit de la responsabilitat avortava qualsevol conat de SOS al seu entorn.

La seva mare, és clar, va ser la primera en apreciar que les coses no anaven bé. "Li vaig demanar que deixés la companyia, però el meu fill em deia que fins i tot tenint depressió, tots els seus companys es medicaven i continuaven a peu de canó. Em deia que si renunciava llavors, ja mai més tindria una bona feina com aquesta", explica. La dona no va insistir més després de l’explicació del metge de Kazuya, que afirmava que no era una afecció mental tan intensa perquè deixés de treballar. "Avui sé que el diagnòstic no va ser el correcte: en realitat tenia una depressió severa", es lamenta.

Canvi de paradigma

El 26 de gener del 2006, el noi va perdre la vida per una ingesta excessiva dels fàrmacs que prenia per pal·liar els efectes del seu trastorn. Tenia 27 anys. "Mai sabrem si va ser un suïcidi per sobredosi o si aquesta va ser accidental provant de suportar la seva situació. El que és indiscutible és que va ser una víctima de l’excés de feina", detalla la senyora Nishigaki. Una situació que podria haver-se evitat si el seu fill no hagués viscut en una societat "que ha normalitzat les jornades laborals tan extenses", en bona mesura per la tebiesa del Govern japonès per delimitar aquesta xacra i per la impunitat amb què les empreses exploten la laboriositat molt més enllà d’una "virtuosa idiosincràsia nacional".

Notícies relacionades

La mort d'una jove per excés de feina commociona els japonesos

El futur del treball i les empreses

Perquè es produeixi un canvi efectiu d’aquest paradigma de la cultura laboral, la mare de Kazuya reclama una nova normativa que castigui penalment el registre irregular de temps treballat i vetlli pel compliment d’almenys 11 hores de descans entre jornades laborals. Sense excepcions.

Advoca així mateix per fer públiques les empreses en què s’hagi produït casos de karoshi i monitorar públicament el compliment de mesures perquè no torni a passar. Una difícil croada, la de canviar tota una tendència nacional, a què la senyora Nishigaki ha decidit entregar tots els seus esforços. Que aquesta xacra es conegui a tot el món i que les noves generacions prenguin consciència de les gravíssimes conseqüències que comporta. Que la mort de Kazuya no hagi sigut en va.