¿Una guerra de 30 anys?

El final de la primera guerra mundial és per a molts autors l’inici del segle XX curt, el que discorre entre el 28 de juny de 1919 (tractat de Versalles) i la caiguda del mur de Berlín (9 de novembre de 1989). O el que és el mateix, el temps transcorregut entre una configuració nova d’Europa, amb la desaparició dels imperis centrals i l’aparició de noves nacions, i l’enfonsament de la sorgida del final de la segona guerra mundial i la guerra freda.

D’altres parlen de la guerra dels 30 anys del segle XX, del 1914 al 1945, amb un període d’inestabilitat permanent entre les dues grans matances (1919-1939), vint anys en què es registra la consagració de tres models diferents de totalitarisme: l’estalinisme, el feixisme i el nazisme. De tal manera que la pau establerta a Versalles no deixa de ser una falsa pau, perquè en les seves imperfeccions es desenvolupa la llavor d’una altra guerra que posa de manifest la debilitat dels instruments pensats per evitar-la, amb la inoperància de la Societat de Nacions en primeríssim lloc.

La impossible aliança duradora

Davant els catorze punts de Woodrow Wilson, pensats per dissenyar un món més estable i interdependent, que inclou el reconeixement de les noves nacions i el desarmament dels contendents, s’imposa la força dels fets: la impossibilitat de les potències liberals de constituir una aliança permanent per “dominar la tremenda dinàmica, pràcticament impossible de controlar, del món modern”, segons Adam Tooze.

Els factors que van portar Europa d’una guerra a l’altra a través de 20 anys tempestuosos van ser ben diversos. Entre aquests factors s’ha de comptar l’afecció a un pacifisme sense garanties que va permetre a Alemanya rearmar-se i aplicar a Europa central la doctrina del Lebensraum (espai vital) Lebensraumi d’un pangermanisme exacerbat –annexió d’Àustria i dels Sudets– després de l’arribada de Hitler al poder (1933), l’aïllacionisme nord-americà, els efectes del crac del 1929, l’exclusivisme britànic –l’imperi abans que res– i l’error de França de dissenyar un sistema de defensa d’esquena als progressos tecnològics, cosa que va entreveure Charles de Gaulle en el seu llibre Le fil de l’épée (el tall de l’espasa) (1932).

Els redactors del tractat del 1919 van estar més pendents d’establir un mecanisme per gestionar la postguerra que de treure conclusions de les condicions que van portar a la guerra el 1914. Un despatx del Foreign Office de l’any 1920 dona per fet el control sobre Alemanya, tot i que aquell país s’enfonsa inexorablement en una crisi social sense precedents, i considera que les reparacions de guerra impediran un ressorgiment agressiu del Reich.

Monarquia artificial

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Poc temps després, la diplomàcia britànica comparteix amb la francesa la idea que l’invent de Iugoslàvia, una monarquia artificial, acabarà amb les tensions alsBalcans, ignorant els que pensen que la seva existència serà a la llarga font de nous problemes.

En la Introducció de l’autor de La muntanya màgica, Thomas Mann escriu que amb l’esclat de la Gran Guerra “van començar moltes coses que, en el fons, encara no han deixat de començar”. En la visió del gran escriptor, en un text que data del 1924, s’entreveu la impressió que el que ha passat a Europa amb el final de la guerra té “certes coses en comú amb els contes”, i les grans potències estan convençudes que és impossible que es repeteixi l’hecatombe gràcies al simple record del que va passar entre el 1914 i el 1919. Una suposició completament allunyada de la realitat: els principals actors de la primera guerra van ser els mateixos que els de la segona, però amb canvis en la configuració de les aliances.