Mor l'expresident dels EUA George Bush als 94 anys

George H. W. Bush (Milton, Massachusetts, 12 de juny de 1924-Houston, Texas, 30 de novembre del 2018) va ser un republicà clàssic –es diu que el novembre del 2016 va preferir votar Hillary Clinton i no Donald Trump–, representant de les elits conservadores de Nova Anglaterra, trasplantat a Texas i integrat al negoci del petroli, on va amassar una fortuna considerable.

Va ser també un diputat amb futur a la Cambra de Representants, un diplomàtic dur com a ambaixador davant de les Nacions Unides entre el 1971 i el 1973 –dies de Richard Nixon–, un president del Comitè Nacional Republicà en els dies més tempestuosos del ‘cas Watergate’ –de gener de 1973 a setembre de 1974– i, finalment, l’home de confiança de dos presidents: Gerald Ford, que el va nomenar successivament director de l’Oficina d’enllaç amb el Govern xinès i director de la CIA, i Ronald Reagan, que el va elegir per al lloc de vicepresident (1981-1989). Arribar a la presidència (1989-1993) va ser gairebé el desenllaç lògic d’una biografia sense greus errors polítics.

Promesa incomplerta

Limitar a només quatre anys la seva estada a la Casa Blanca va ser una sorpresa no només per als republicans, que van veure en ell una aposta segura. No obstant, es van creuar al camí de la reelecció dos obstacles d’entitat. El primer va ser aquella promesa seva després incomplerta: “Read my lips: no new taxes” (‘llegeixin els meus llavis: no nous impostos’). El segon va ser la irrupció de Ross Perot, un milionari pel que sembla convençut que podia convertir-se en el primer president independent.

En els dos casos, els esdeveniments van superar Bush, perquè diversos impostos es van apujar en el pressupost de 1990 per iniciativa dels demòcrates, amb majoria a les dues cambres del Congrés, i perquè Perot va omplir el seu sarró amb 19 milions de vots conservadors en l’elecció de 1992, cosa que va privar Bush de la reelecció i va donar la presidència a Bill Clinton. Els demòcrates sempre van negar el que era evident: amb Perot o sense ell, Clinton va ser un rival massa brillant per a Bush.

Oportunitat perduda

Alguns dels seus col·laboradors a la Casa Blanca van retreure anys després a Bush pare que no va saber treure partit de l’agonia de la Unió Soviètica i de la seva liquidació. “Per primera vegada des de la segona guerra mundial la comunitat internacional està unida”, va dir en el discurs sobre l’estat de la Unió de gener de 1991, animat per la concreció d’una coalició internacional multicolor que finalment va alliberar Kuwait, ocupat per l’Iraq l’agost de l’any anterior. Segons William Kristol, un guru dels neocon, l’optimisme va poder amb ell i va deixar passar l’oportunitat d’organitzar un món autènticament unipolar.

Obsessió amb l’Iraq 

Notícies relacionades

El dia en què Bush pare es va salvar dels caníbals japonesos

Macron busca trencar la unió d’esquerres per formar govern

El cert és que la victòria de 1991 a l’Iraq no va ser suficient per consolidar la victòria en les eleccions de novembre de l’any següent. Un assessor polític dels molts que pul·lulen per Washington va afirmar que la derrota iraquiana es va donar per descomptada des del primer dia i els conservadors a ultrança no van entendre o van acceptar que Bush parés les operacions quan tenia Bagdad a l’abast. Alguna cosa certa hi ha en tot això tenint en compte l’obsessió dels ‘neocon’ amb l’Iraq, de l’afany de George Bush fill, Dick Cheney i Donald Rumsfeld a associar la dictadura de Saddam Hussein als atemptats de l’11-S. Potser bastants dels 19 milions de vots de Perot van obeir a aquell desencant davant de la victòria incompleta, quan entre l’avantguarda aliada i la capital de l’Iraq no hi havia més que sorra i un exèrcit a la desbandada.

Es diu que el president Bush va aturar l’avenç per preservar la unitat de la coalició i mantenir bones relacions amb els països àrabs que es van afegir a les operacions. Però hi va haver qui va veure en l’ús del fre una conseqüència directa dels compromisos amb les petromonarquies del comandant en cap des d’abans de ser-ho. Cert o fals, el periodista Craig Unger va publicar el 2004 un llibre amb un títol per altres explícit, Los Bush y los Saud, on es dona per descomptat el tracte de favor rebut per saudites rellevants que es trobaven als Estats Units l’11-S i van ser trets del país quan ja s’havia tancat l’espai aeri. Aleshores, George H. W. Bush ja era el patriarca d’una dinastia amb dos fills en primera línia: George a la Casa Blanca i Jeb al lloc de governador de Florida.