La fúria divina del Krakatoa

Explica la llegenda que al principi dels temps, abans si més no que els avantpassats de l’illa indonèsia de Krakatoa s’atrevissin a posar cara a les deïtats que adorarien pels segles dels segles, ja tenien molt clar quan s’havien de mostrar temorosos per no despertar la ira dels seus ídols celestials. Una fúria que es tornava terrenal en la incandescència incontrolable del magma i que anunciava que arribava sota l’estrepitós rugir que brollava de l’interior d’aquest volcà homònim a l’illa que l’acull. Era la voluntat del déu Vulcà, o això creien els avantpassats dels habitants d’aquesta illa indonèsia, que provaven de calmar la seva còlera sacrificant infants i dames innocents.

Ja als segles V i VI s’acrediten furioses erupcions del Krakatoa –pare de l’Anak Krakatoa, origen de l’actual tsunami–. Així ho il·lustra el Libro javanés de Reyes en un dels seus fragments al descriure l’explosió de l’any 417:  "Es va sentir un so de la muntanya Batuwara... Un soroll similar de [la muntanya] Kapi...  El món sencer va ser sacsejat enormement, acompanyat per forta pluja i tempestes, però no només aquesta forta pluja no va fer extingir el foc de l’erupció de la muntanya Kapi, sinó que el va augmentar; el soroll era espantós, per fi Kapi amb un rugit enorme es va trencar a trossos i es va enfonsar en el més profund de la terra. L’aigua del mar es va elevar i va inundar la terra, el país a l’est de la muntanya Batuwara, al Rajá de muntanya Basa, va ser inundat pel mar; els habitants de la part del nord del país Sunda al Rajá de muntanya Basa es van ofegar i van ser arrossegats amb tota la força de l’aigua".

Notícies relacionades

Les imatges del tsunami a Indonèsia després de l'erupció del volcà Krakatoa

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Poc més d’un segle després, l’any 535, experts en la matèria relaten que un nou esclat del volcà va ser de tal intensitat que fins i tot va poder ser el responsable del canvi climàtic que es van experimentar en aquell període. Un extrem que en el dia d’avui no ha sigut corroborat irrefutablement i que, en cas de fer-ho, equipararia el tremend potencial del Krakatoa amb l’erupció del també volcà indonesi Tambora, que l’abril de 1815 va registrar un esclat tan brutal que va condicionar l’ecosistema i la supervivència a milers de quilòmetres del sud-est asiàtic. La tremenda expulsió de gasos amb sofre va tapar la visió del sol, va fulminar del calendari l’estació de l’estiu en l’hemisferi nord i va afectar els seus camps de cultiu i portant a la fam una quantitat ingent de persones. Més de 60.000 persones van perdre la vida en una macabra mala passada de la naturalesa que amb prou feines va tenir una lectura positiva: aquesta densa penombra va ser la inspiració definitiva perquè l’escriptora Mary Shelley plasmés Frankenstein, Frankensteinla seva obra cabdal, i el seu compatriota, el poeta nord-americà Lord Byron, amb qui compartia refugi mentre el sol seguia apagat, escrigués Oscuridad, Oscuridaduna de les seves obres més aclamades.

Malgrat que durant els segles posteriors l’activitat del volcà va ser elevada, no va ser fins al 1883 que es va produir l’erupció més violenta fins al moment, d’uns 200 megatones, cosa que suposa que va ser 10.000 vegades més fort que la bomba atòmica llançada a Hiroshima durant la segona guerra mundial. Va matar més de 36.000 veïns, va arrasar amb gairebé 19 quilòmetres de muntanya, la cendra es va elevar fins a 80 quilòmetres i va emetre un soroll tan estrepitós que es va apreciar fins i tot a Austràlia, a més de 5.000 quilòmetres de distància, i per això es considera el més gran registrat en la història de la Terra al superar el llindar dels180 decibels. Llegenda o no, els descendents dels veïns diuen que algunes persones que eren a més de 40 quilòmetres del volcà es van quedar sordes.