Bolsonaro marca el pas

«Felicitats al president Jair Bolsonaro, que acaba de pronunciar un gran discurs en la seva presa de possessió. Els Estats Units estan amb tu». L’entusiasta tuit del president nord-americà, Donald Trump, simbolitza la forma amb què la creixent aliança de la ultradreta mundial ha rebut entre les seves files el nou president del Brasil, Jair Bolsonaro: un aplaudiment tancat i una satisfacció que demostren sense complexos, com els agrada dir. «Bona feina, president Bolsonaro» va escriure l’italià Matteo Salvini a Facebook. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, i el seu homòleg israelià, Benjamin Netanyahu, van ser dos destacats convidats en la presa de possessió del nou president brasiler, el discurs d’investidura del qual –dur, clar, una declaració de guerra ideològica en tota regla emmascarada sota la perillosa apel·lació al «sentit comú»– va ser un compendi dels pilars ideològics de l’onada d’extrema dreta que pretén apoderar-se de les democràcies liberals a Amèrica i Europa.

Algunes ja governen; d’altres esperen amb grans expectatives les pròximes eleccions; d’altres creixen a l’empara dels drets i les llibertats que en molts casos planegen abolir. Amb les seves particularitats internes, de Marine Le Pen a Orbán, de Trump a Bolsonaro, dels brexiters  tots ells comparteixen uns mateixos principis:  guerra ideològica i cultural contra l’esquerra, programa reaccionari, gran pes de la religió i de la tradició conservadora lligada a la fe cristiana (amb menció especial a l’evangelisme), nacionalisme extrem (i els seus cosins germans, xenofòbia, proteccionisme, racisme...) i tendència per la figura de l’home fort a qui no li tremola la mà.

L’últim a arribar al poder, Bolsonaro, és potser el que exposa amb més claredat els seus plans i idees en un club que no es caracteritza precisament per la delicadesa ni per la diplomàcia.  En un país com el Brasil, fuetejat no fa tant per una dictadura militar, el seu Govern compta amb quatre generals, dos capitans, un tinent coronel i un almirall.  Bolsonaro es proposa rescatar el seu país de la "corrupció, el crim, la irresponsabilitat econòmica i la submissió ideològica". Tot això en nom de la pàtria i Déu. Un programa que podria firmar qualsevol líder de l’extrema dreta mundial.

Lluita sense treva contra l’esquerra 

El que allà s’anomena «guerra cultural» ha sigut durant anys una de les principals característiques de la política nord-americana, i és un dels trets que Trump ha exportat a l’aliança d’ultradreta. S’hi refereix Bolsonaro quan parla d’alliberar el Brasil de la «submissió ideològica». Es refereix, per descomptat, a la ideologia d’esquerres i a totes les banderes que des del progressisme s’aixequen, començant pel feminisme (considerat com un enemic de primer ordre), seguint pels drets del col·lectiu LGTBI i acabant amb l’ecologisme i la lluita contra el canvi climàtic. Als Estats Units el ventall de temes en què s'afronta la guerra cultural és molt més ampli (inclou des de l’avortament fins al dret a ensenyar a les escoles el creacionisme en lloc  de l’evolució de Darwin, passant per l’eutanàsia,  la igualtat racial i la protecció de les minories).

El masclisme, l’homofòbia o el racisme es camuflen com si fossin discursos trencadors de la censura del políticament correcte, així com d’actituds no ideològiques. La ideologia (i per tant, el debat, la pluralitat, la política i els acords) es consideren efectes negatius de societats segrestades per la superioritat moral de l’esquerra. Urgeix, com va fer Bolsonaro en el seu discurs, amagar la ideologia pròpia sota el mantra del «sentit comú» de la gent decent. La guerra ideològica és una esplèndida porta d’entrada en col·lectius de classe mitjana i baixa, i serveix a la vegada per camuflar decisions econòmiques que sovint perjudiquen les capes més desfavorides dels seus propis votants.

Retallades socials i econòmiques 

Bolsonaro no es va amagar en cap moment durant la campanya electoral i el seu discurs de possessió la seva animadversió pel Partit dels Treballadors i la seva voluntat de revertir les seves polítiques, a l’estil de l’obsessió de Donald Trump amb Barack Obama o, a un altre nivell, de l’objectiu d’Orbán, Salvini o Marine le Pen de fer un gir de 180 graus a la política, l’esperit i la història de la UE. No es tracta que Bolsonaro i la resta de líders d’extrema dreta siguin (només) conservadors: són reaccionaris, pretenen revertir lleis i drets socials i econòmics. Al mateix sac entren tant les polítiques públiques contràries a la seva concepció neoliberal de l’economia (privatitzacions, revertir mesures contra el canvi climàtic, debilitament de la sanitat i educació públiques...) com aquelles d’índole més social i, com diria Bolsonaro, ideològica: avortament, drets de la comunitat LGTBI, llibertat d’expressió... La lluita contra la corrupció (de l’esquerra, és clar) i la inseguretat (provocada sobretot per immigrants davant dels ulls grossos de l’esquerra) fan necessari un «home fort» i el sacrifici de drets i llibertats. 

La tradició judeocristiana 

«Unirem el poble, valoritzarem la família, respectarem les religions i la nostra tradició judeocristiana, combatrem la ideologia de gènere, conservant els nostres valors», va dir Bolsonaro, en una frase que molts dels líders ultres, amb matisos locals, repeteixen i podrien fer pròpia. No es tracta només de reforçar o tornar (depèn del país) el paper de la religió, sinó d’emfatitzar el pes dels valors i de la tradició judeocristiana davant el que es perceben com amenaces: la globalització (també en l’àmbit cultural) i l’islam (factor molt important als EUA i Europa). Els valors tradicionals (família, matrimoni heterosexual, el paper de la dona) proporcionen munició a la guerra de cultura.

Proteccionisme i supremacisme

Notícies relacionades

Bolsonaro comença la seva operació "pente fino"

¿Qui és Michelle Bolsonaro?

«El Brasil i Déu per damunt de tot», va dir Bolsonaro, la pàtria, la nació, per sobre de qualsevol altra consideració. El nacionalisme, de Budapest a Brasília, de Washington DC a Roma, és el gran eix de la ultradreta. Bolsonaro s’abraça a la bandera amb el mateix fervor que Trump, Salvini, Le Pen o Orbán. La bandera ho justifica tot.

La bandera, això sí, amb prou feines oculta el racisme i la xenofòbia i la persecució al dissident, qualificat immediatament de «traïdor». La bandera explica el rebuig de la globalització, la tornada a les essències, la tornada dels mites històrics fundadors, la nostàlgia d’uns temps que ja no existeixen. Socialistes, dones, gais, immigrants, defensors de societats obertes, globalitzadors... constitueixen el grup de traïdors a la nació... i a Déu. El món de l’extrema dreta és, abans que res, un món en blanc i negre, de blancs i negres, simplista i molt perillós.