Tornar a Síria abans de temps

Alí diu que no ho sap però que li agradaria saber, que desconeix si la seva casa a Alepo, on va viure fins als 14 anys, continua dreta. És possible que no, diu, i que per això, per descobrir-ho, torna a la seva ciutat natal, d’on va fugir fa cinc anys camí a Turquia.

Alí té ara 19 anys i llueix una barba negra i espessa. Parla gairebé en monosíl·labs i se'l veu extremadament nerviós: avui torna a Síria.

«A Turquia he estat treballant de pintor. No he pogut anar a l’escola, però he estat molt content aquí. Li dono gràcies al nostre pare Tayyip (Erdogan, el president turc). Ens ha ajudat molt. Si la meva casa està destruïda no sé que faré. Ja ho veuré. Però la vida sempre és millor al país d’un que a l’estranger», diu Alí, a qui costa fer-li confessar una frase amb subjecte, verb i predicat. Està més pendent d’una altra cosa: de l’autobús  que, uns quants metres més enllà, espera amb les portes encara tancades.

En uns minuts s’obriran. Un treballador de l’ajuntament llegirà la llista. Diran el seu nom. «Alí»: tornarà a casa.

Abans que ell, segons el Govern turc, ho han fet ja uns 295.000 sirians que es van refugiar a Turquia, el país del món que acull més refugiats del món: tres milions. Les enquestes ho diuen i tots els partits turcs ho van reclamar en les eleccions del juny passat: Turquia vol que els refugiats sirians tornin a les seves cases.

La majoria dels que han tornat fins ara ho han fet a les regions que l’Exèrcit turc –amb l’opositor Exèrcit Lliure Sirià (ELS)– controla al nord de Síria: Afrin, Azaz i Jarabulus. Han anat allà tot i que, originalment, fossin d’altres llocs: «L’estratègia d’Erdogan –considera Nicholas A. Heras, especialista en el conflicte sirià– recorda el passat otomà, quan la cort del sultà enviava els seus grups ètnics més fidels a zones estratègiques de l’imperi per raons de seguretat nacional».

Però amb els combats minvant a les altres zones de Síria, molts d’altres volen tornar a les seves vides passades: deixar la guerra enrere i tornar, finalment, a casa. A la seva; no a la d’altres.

Traspassar el front

Traspassar el frontAvui, dos autobusos marxen d’Istanbul  carregats amb unes 60 persones. Els vehicles els deixaran a Azaz. A partir d’allà, cadascú decideix el seu camí: alguns dels que se’n van es quedaran a les regions sirianes sota control turc; d’altres, seguiran el seu camí, creuant fronts entre totes les faccions i sigles de guerra imaginables. Síria, als mapes, està completament dividida per línies marcades a bolígraf fosc. Però sobre el terreny la tinta és difusa.

«La nostra idea és anar a Manbij, però encara no sabem com ho farem. Si no podem, ens quedarem a Azaz o Jarabulus», diu Hanna, que viatja sol. Hanna, explica, va néixer i va créixer a Manbij, una ciutat del nord de Síria que, en l’actualitat, està sota control de les milícies kurdosirianes, les YPG.

En la majoria del país, la guerra ha quedat enrere; no a Manbij –com en moltes altres zones del nord sirià–, on fa mesosque Turquia amenaça amb atacar amb tot si les YPG no abandonen la ciutat. «Si Déu vol tot anirà bé. Espero que no passi res de dolent. Tinc esperança», diu el jove, que amb la cara mostra que no s’ho creu gaire i que tampoc vol entrar en especificitats.

Començar de zero

Començar de zeroL’hora de marxar s’acosta i els nervis afloren. Davant dels autobusos, que comencen a omplir-se, hi ha un remolí de gent. Alguns pugen les escales; d’altres, des de fora, ploren espiant a través dels vidres. Diverses famílies se separen en aquell moment: el primer en viatjar és sempre l’home.

Més tard, si tot va bé, tornaran els altres. Però el risc de fer això és gran, perquè Turquia, una vegada han creuat la frontera, els prohibeix la tornada als refugiats que se n’han anat durant els següents cinc anys. La idea és que no tinguin l’opció de canviar d’opinió.

Tot i que alguns fa temps que no la tenen: «Turquia ens ha tractat molt bé, però no podem aguantar més aquí», diu Mehdi, que entra a l’autobús amb la seva dona i els seus dos nens. Mehdi va arribar a Turquia amb la seva dona fa tres anys. Els seus fills van néixer aquí.

Ara se’n van tots: «La crisi ens ha afectat molt. Tot s’ha tornat molt car, i ja no podem pagar ni el lloguer ni el menjar», diu Mehdi, que explica que, fins a la setmana passada, treballava en una fàbrica de detergents on cobrava 1.800 lires al mes –menys que el salari mínim turc. Uns 290 euros.

Notícies relacionades

Turquia vol que els refugiats sirians marxin

Trump retira les tropes dels EUA a Síria

Les abraçades i els discursos institucionals ja estan fets; els vehicles, carregats. Un nen crida i intenta evitar desesperadament que el seu germà gran, dins de l’autobús, l’abandoni per al que li sembla que serà per sempre. A l’interior, poca gent parla i menys encara riu; només se senten alguns nadons plorant. Els pocs nens que juguen i ronden ho fan perquè són massa petits per entendre. L’atmosfera es mastega densa.

Les portes es tanquen i els conductors rebenten els clàxons. El nen que volia evitar la partida del seu germà busca escapolir-se del seu avi per córrer darrere dels autobusos. No ho aconsegueix. 14 hores després estaran a Síria.