Viure al segle XXI amb els principis de fa 1.300 anys

“És com aprendre el cristianisme amb el Ku Klux Klan”. Aquesta va ser la valoració d’un ostatge occidental després d’una llarga i tediosa sessió de ‘da’wah’ (invitació a la conversió) que va tenir lloc durant una freda nit siriana de principis del 2014 en un xalet abandonat al costat del riu Eufrates, no lluny de la ciutat de Raqqa, el principal feu llavors de l’autoproclamat Estat Islàmic. Les xerrades religioses que regularment dirigien els tres segrestadors britànics a la gairebé vintena d’ostatges que mantenien captius des de feia mesos, la majoria d’ells periodistes i treballadors humanitaris, tenien per objectiu que aquests acabessin abraçant l’islam, creença religiosa que, segons aquells emmascarats que parlaven anglès amb accent londinenc, era la l’única fe digna de ser escoltada i proclamada.  

D’aquells interminables monòlegs es dedueix que l’islam versió ISIS era i és una fórmula excloent i supremacista de viure i professar la religió musulmana, basada a aplicar estrictament, al peu de la lletra, sense filtres o interpretacions i de forma molt esbiaixada, uns continguts i ensenyaments que van veure la llum en un context històric i polític molt diferent de l’actual, concretament fa més de 1.300 anys a la península Aràbiga. I ho feien desproveint aquesta religió universal de diversos dels seus elements centrals, en especial el que es coneix com a‘rahmah’, paraula àrab que en castellà ve a significar clemència o compassió i que és definit pel profeta Mahoma com l’“amor i l’amabilitat” que totes les criatures es dispensen “les unes a les altres”. 

Música, l’“alcohol de l’ànima”

Així les coses, per als ultraradicals seguidorsd’Abu Bakr al-Baghdadi, les normes ho eren tot, implicaven absolutament tots els aspectes de la vida diària d’una persona, des del menjar a la vestimenta, i el seu compliment estricte era tan o més important com les mateixes pregàries que asseguraven pronunciar i lloar Déu millor que cap altre creient musulmà.

La música, considerada com “l’alcohol de l’ànima”, estava prohibida en territori de l’ISIS i els únics sons que se sentien a l’altre costat de la porta dels soterranis on mantenien tancats els seus captius eren crides a l’oració, pregàries, i cançons musulmanes ‘a cappella’, sense cap acompanyament musical, coneguts en àrab com a ‘anashid’. La llista d’esports que els seus membres podien practicar era molt restrictiva i es limitaven a un parell o tres, entre els quals es trobaven disciplines de tanta actualitat com el tir amb arc.

El ‘hijab’ (vel) era la peça obligatòria que havien de vestir les dones, però en territori dels extremistes de l’ISIS també s’aplicaven estrictes regles sobre la vestimenta dels homes basades en la tradició (‘sunna’). Aquests havien de cobrir amb peces folgades l’espai comprès entre el melic i els genolls, en especial les parts íntimes, i el seu incompliment reiterat per part dels ostatges occidentals va generar innombrables reaccions negatives per part dels guardians durant el captiveri. El pèl facial també havia de seguir els principis de la tradició, ja que segons un ‘hadith’ (l’esmentat atribuït a Mahoma) en una ocasió el profeta va comminar en vida els creients a “fer el contrari dels pagans” en aquest aspecte, és a dir “a deixar les seves barbes i a tallar els bigotis”.

Instal·lar una presó

Una de les primeres mesures que les milícies ultraradicals adoptaven quan aconseguien el control d’una ciutat o un territori era instal·lar una presó, tasca que complien amb gran efectivitat, culminant en un grapat de dies l’àrdua tasca d’instal·lar portes metàl·liques, forrellats o barrots. Qualsevol lloc valia, ja fos un antic hospital, un edifici d’oficines o una mansió allunyada de la ciutat. Però la majoria dels presos que passaven per aquestes instal·lacions no eren estrangers, sinó sirians. I les seves condicions d’internament molt més dures que les dels captius occidentals.

Notícies relacionades

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

Putin admet haver disparat un míssil balístic hipersònic contra Ucraïna

Encadenats als passadissos i sense cap privacitat, els reclusos sirians eren colpejats recurrentment, torturats sense compassió i interrogats sobre les seves simpaties polítiques. Pel que es podia deduir d’aquestes converses, en moltes ocasions es tractavad’activistes  en favor de la democràcia o membres de l’Exèrcit Siri Lliure, més que soldats governamentals o simpatitzants del règim de Bashar al-Assad.