El guardià de les tombes buides de Hanoi

Duong Van Dau diposita les branques preses d’encens amb una lleu inclinació, els ulls tancats i expressió solemne. “Mai els vaig arribar a conèixer però sempre estaré agraït a aquests màrtirs estrangers que van morir per defensar el Vietnam”, aclareix amb parsimònia. Aquestes 14 làpides encarades cap a la llunyana Corea del Nord simbolitzen els vells llaços entre dos aliats comunistes davant l’imperialisme nord-americà. Són 12 pilots i dos mecànics que van ser enterrats en aquest vast cementiri de Lang Giang (província de Bac Giang), un poble limitat per arrossars que remeten sense remei a les pel·lícules de gènere.

La contribució nord-coreana no és més que una anotació a peu de pàgina en la vasta literatura generada per la guerra. La cimera entre Kim Jong-un i Donald Trump l’ha tornat a l’actualitat. El context el 1966 era oposat al de les fraternals relacions que avui Washington manté amb Hanoi i les negociacions amb Pyongyang. La guerra del Vietnam vivia els seus dies més crus. Els bombarders nord-americans delmaven les tropes comunistes malgrat el recolzament de la Xina i Rússia. Cap ajuda era menyspreable i Hanoi va agrair el centenar de pilots enviats per Kim Il-sung, avi de l’actual dictador nord-coreà. Era el més llustrós que li quedava a Corea del Nord. Molts eren familiars de membres del Politburó del partit que havien sigut entrenats en les millors acadèmies. El Vietnam aportaria els uniformes i els vells avions soviètics MiG-17.

La glòria dels guanyadors

La seva contribució exacta a la victòria no està clara. Pyongyang els atribueix 26 de les 222 naus nord-americanes enderrocades entre el 1966 i el 1969, però les estadístiques no tenen fiabilitat. Els sobrava gosadia i escassejaven en perícia, recorden els seus col·legues. Eran lents i ignoraven les instruccions de grup, va revelar el pilot vietnamita Vu Ngoc Dinh anys després. Això explicaria l’alt percentatge de baixes. La seva rellevància empal·lideix amb la dels 300.000 sud-coreans enrolats en el bàndol oposat, però la glòria pertany als guanyadors. 

A les sòbries làpides de ciment s’hi llegeix en lletres vermelles el nom i les dates de naixement i mort dels soldats en les llengües vietnamita i nord-coreana. Tenien entre 19 i 40 anys. Duong hi va regularment des que va tornar de la guerra fa 44 anys, però els seus problemes de mobilitat (el genoll li va quedar destrossat a la guerra) li han fet reduir les visites en les dates assenyalades malgrat que només 300 metres separen les tombes de casa seva. De vegades és la seva dona la que col·loca la fruita gebrada, els paquets de te i el tabac al peu de les tombes.

Duong mostra la dentadura arruïnada de la pagesia i no aconsegueix calcular quants anys tenen els seus atrotinats pantalons de l’uniforme militar. Els completa amb una americana tan vella com digna perquè al cementiri no hi va de qualsevol manera.  “Són veterans de guerra com jo i es mereixen que netegi i cuidi les seves tombes”, afirma. Continua mostrant el seu respecte malgrat que les tombes són buides. Els cossos van ser desenterrats el 2002 i enviats a Corea del Nord. Duong lamenta que aquell flux de visitants del passat s’hagi reduït, però no culpa els joves d’oblidar el passat. “Ningú vol la guerra i espero que aquesta reunió ajudi a portar la pau a tot el món”, diu en al·lusió a la cimera entre Trump i Kim Jong-un.

Més pragmatisme que solidaritat

En aquella remesa de combatents hi va haver més pragmatisme que solidaritat comunista, raonen els historiadors. Kim Il-sung pretenia allargar el conflicte perquè els Estats Units mantinguessin la seva atenció al Vietnam i no recuperessin l’interès en la península quan amb prou feines havia passat una dècada del final de la guerra de corea. També li va servir per legitimar-se davant del seu poble com el martell contra l’imperialisme en qualsevol racó de món.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

Aquella sintonia es va torçar per les oposades maneres d’entendre la vida i el món. Hanoi aviat va iniciar la reconciliació amb Washington i l’obertura al món mentre Pyongyang perseverava en el rancor i l’antiquada propaganda antiamericana. Es van sentir acusacions de revisionista, el pitjor insult que es feia servir en l’època. Corea del Nord va interpretar com una traïció que Hanoi establís relacions diplomàtiques amb Seül el 1992 i quatre anys després s’embolicava amb el Vietnam en una fragorosa disputa per un carregament d’arròs impagat. 

Els governs han recuperat la sintonia en els últims anys. Hanoi compta amb dos restaurants nord-coreans i una llar d’infants que Pyongyang va obrir el 1978. I amb 14 tombes buides a què Duong encara treu brillantor quan el seu genoll l’hi permet.