Policies grecs sembren el terror entre els immigrants

Firas recorda poques coses d’aquella matinada: l’aigua fluint riu avall i amb gebre formant-se entre les plantes; arbres i arbustos coberts per una capa de neu espessa; el cel nocturn escopint flocs de neu com mai els havia vist. I homes en passamuntanyes. Això és el que millor recorda Firas: era el divendres 18 de gener del 2019. Aquest dia uns homes amb la cara tapada el van tornar il·legalment de Grècia a Turquia.

Eren membres de la policia grega: "Abans d’expulsar-me per última vegada, em van tenir a la comissaria un dia i mig. Al principi, aquests homes del passamuntanyes em van despullar i em van pegar. Després em van tancar en una cel·la amb una altra gent. No em van donar de beure ni de menjar, i vaig haver de beure aigua del vàter. Al matí següent em van treure de la cel·la. Em van pegar amb canonades de ferro. Sempre amb la cara tapada. Justo després, amb altres persones, em van enviar al riu. Era divendres", diu Firas. Té els cabells negres i un serrell caigut sobre el costat dret del front; quatre cabells a la barbeta i bigoti de no haver-se afaitat massa vegades: té a penes 17 anys.

Firas és sirià i el riu que recorda és l’Evros, frontera natural –i l’única– que comparteixen Grècia i Turquia. Abans del 2012, aquesta era la ruta migratòria a Grècia més utilitzada. Però aquest any, Atenes va construir una tanca en la línia, i el flux migratori va migrar al sud: a les illes. La ruta de l’Evros va quedar relegada per ser massa perillosa.

Ara reneix de nou, perquè si un refugiat aconsegueix entrar a Grècia per les illes, les platges de Lesbos, Samos i Kós es converteixen en les seves presons. Si ho fa per l’Evros, en canvi, és lliure de viatjar per tot el país. Per això, una mica més de la meitat dels refugiats i immigrants que arriben a Grècia des de Turquia ho fan per aquí: 18.000 dels 32.000 totals el 2018. Un d’ells va ser Firas.

Marxar de casa

Aquest jove va decidir que abandonaria el seu país quan encara no havia complert els 17. Si s’hi quedava, pensava, el Govern sirià l’obligaria a fer el servei militar i anar a una guerra en què no volia participar. Va planejar que aniria a Alemanya, on el seu germà gran havia arribat quan les portes d’Europa encara estaven obertes.

Els seus pares li van donar diners i van trobar una família que va prometre fer-se càrrec d’ell durant el viatge. Firas va partir de l’est de Síria, va passar a l’Iraq el juny del 2018 i, d’aquí, a Turquia. La va creuar sencera i el novembre de l’any passat va superar el riu l’Evros. Era a Europa.

"Aquell dia, vam dormir al bosc i els traficants ens van fer sortir amb el barco a les 10 del matí. Érem un grup de 20 persones. La policia grega ens va trobar i ens va pegar. Després ens van portar a la comissaria", diu Firas. A continuació, els hi van robar tot. Els van agafar els diners, els van destrossar els telèfons i, finalment, els van enviar de tornada a Turquia. "En aquesta llanxa érem 40 persones. Ens van unir amb altres detinguts. Aquest barco el conduïa un policia grec", exposa.

Segons les Nacions Unides, el 2018 unes 300 persones van ser tornades il·legalment a Turquia des de Grècia creuant l’Evros. La pràctica no és nova: es denuncia des de fa anys. "Rebem testimonis constants de gent a qui li passa –explica Boris Cheshirkov, portaveu a Grècia de l’ACNUR, l’agència de l’ONU  per als refugiats–. Hem expressat les nostres preocupacions al Govern grec, però la seva resposta no ha donat els fruits necessaris". Consultada per aquest diari, la policia grega nega el més obvi: asseguren que tot és un engany i n’eludeixen qualsevol responsabilitat.

Tornar a intentar-ho

Firas no va desistir. Dies després de ser expulsat il·legalment de Grècia amb un altre grup, va tornar a creuar el riu. I ho va aconseguir de nou, però tot va tornar a sortir malament. La policia els va trobar a prop del riu i va fer una trucada. Al cap d’uns minuts, van arribar diversos homes de negre: tots amb passamuntanyes. Els van pegar, els van robar, els van despullar i, com és habitual, els van tornar a Turquia en roba interior.

El nombre exacte es desconeix, però alguns han mort després de ser retornats. A diversos quilòmetres del riu, dalt d’una muntanya, hi ha un cementiri de refugiats. En files irregulars fetes sobre la marxa, hi ha 40 monticles de terra, sense marca ni identificació perquè ningú les ha sabut mai. Només dues tombes estan coronades amb una làpida: "Mustafá Rahoan, d’Alepo (Síria), i Mohammed Aouis, de Palestina”. De tots els aquí enterrats, només ells dos van tenir aquesta fortuna.

Aquest cementiri és un lloc estrany. Aquí, un mai ve a recordar el passat, sinó que ve, sempre, quan el lloc s’ha convertit en el seu futur: les fosses buides no estan marcades perquè no saben –ni sabran mai– a qui albergaran per a tota l’eternitat. I, no obstant, esperen ja excavades: les ocuparà algun dissortat el destí del qual serà, en els pròxims dies, morir al travessar el riu. Qui sap, és possible que ja estiguin plenes.

A la tercera

"Jo he vist les ferides. El que està passant a la frontera és la política habitual de la policia. És com funcionen: els números [aquests 300 retornats l’any passat] no reflecteixen la realitat del que es viu aquí", explica la doctora Ifigenia Anastasiadi. "Tots m’expliquen exactament el mateix: que la policia els entrega a aquests grups, els membres dels quals són, diuen, policies que es treuen la placa i la identificació. Roben i despullen els refugiats. Després, sempre, els destrueixen els telèfons; algunes vegades els peguen. I després, al riu", denuncia.

Firas explica que van tornar a intentar-ho, que van passar i que, per tercera vegada, van ser detinguts al riu. Però aquesta vegada no els van enviar a Turquia, sinó al camp de refugiats de Filakio. Era un avanç. Filakio és un lloc petit –allotja només 200 persones, la meitat de les quals són menors no acompanyats–. La gent, entre aquestes reixes, s’hi queda com a màxim 25 dies. Filakio està destinat únicament a registrar els refugiats que arriben. Hi ha de tot: turcs, sirians, iraquians, afganesos, somalis, pakistanesos, bengalís i diverses nacionalitats més. Tots, com Firas, han arribat creuant l’Evros.

Ell va entrar al camp a començaments de desembre. La família siriana amb qui viatjava va marxar-ne al cap de pocs dies: ell va haver de quedar-s’hi perquè era menor i anava sol. Però Firas es desesperava: no volia quedar-se allà tancat. El seu germà l’esperava a Alemanya.  Li van dir que fes un test de majoria d’edat, que moltes vegades fallen. El va fer i va funcionar: el 17 de gener va abandonar, sol, el camp de Filakio. Ho va fer amb tots els papers d’asil en regla. Se’n va anar a Orestíada, la ciutat més gran de la regió.

Furgonetes i detencions

Orestíada, 20.000 habitants i al costat de la frontera amb Turquia, és una ciutat de províncies grega, lletja com qualsevol altra: carrers rectes i disposats en quadrícula, edificis avorrits i absolutament res a fer-hi. Els seus habitants, en general, treballen cultivant el camp. Els joves, de seguida que poden, fugen a Tessalònica o Atenes.

"Aquesta regió és molt conservadora, molt castigada per la crisi i amb moltíssim atur. La gent local no està en contra de la mà dura contra els refugiats, i això que els que passen per aquí mai es queden. Tots continuen cap endavant", diu Ilias, regidor de l’ajuntament. Els locals, explica, volen viure tranquils; però tothom sap el que està passant.

"El gran problema és que, amb aquests grups d’encaputxats, tot són rumors. És impossible confirmar res perquè actuen amb total secretisme –lamenta Ilias–. Però per Orestíada, de vegades, circulen tres furgonetes sense matrícula, que són les que porten la gent que deporta il·legalment els refugiats".

Desagradable sorpresa

Notícies relacionades

Camp de refugiats de Lesbos: Descens a la vergonya d'Europa

Vigilar el vigilant

Després de sortir del camp de refugiats, Firas va arribar a Orestíada, va comprar un bitllet d’autobús a Tessalònica i va partir. Però 15 minuts després, ja a la carretera, la policia va parar el vehicle. Van veure que era refugiat. El van fer baixar. Van destruir els seus papers. Se'l van emportar a comissaria. I, a partir d’aquí, el que ja sabem. Va ser, ho recorda a la perfecció, un divendres: homes en passamuntanyes, gana, pallisses, canonades de ferro, la nit, una tempesta de flocs de neu com ous d’estruç i el riu. Turquia.

Després, Firas va ser detingut per la Gendarmeria turca, que el va enviar a Istanbul, on, sense ningú –un germà, a Alemanya; els seus pares, a Síria–, va estar tres dies dormint al carrer. Va tenir una mica de sort: va trobar, en una ciutat de 17 milions, dos refugiats sirians que li van donar un sostre. Ara, Firas diu que tot el que ha viscut és sorprenent. Sorprenent, diu, perquè no s’hauria imaginat mai que un país de la Unió Europea pogués fer una cosa així. Firas utilitza l’adjectiu ‘sorprenent’; en podria utilitzar molts d’altres.