El món de Steve Bannon

Quan l’octubre de 2015 va ser descrit en el titular d’un perfil com “l’operatiu polític més perillós d’Amèrica” a Steve Bannon li quedaven encara 10 mesos per posar-se al capdavant de la campanya de Donald Trump. Aleshores, no obstant, estava perfectament assentada i clara tota la ideologia de Bannon, així com la seva estratègia per aconseguir la victòria del seu candidat i aconseguir el triomf més gran de l’agenda populista, nacionalista, xenòfoba, islamòfoba i contra les institucions. En definitiva, l’arribada al Govern de la dreta més radical que portava anys promulgant, la mateixa que ara intenta potenciar a Europa.

¿Com acaba el fill d’una família de demòcrates prosindicats, pro-Kennedy, catòlics irlandesos de classe treballadora de Virginia convertit en el paladí d’una crida a destrossar “l’estat administratiu” als Estats Units, a alinear-se si no en motivacions si més no en metes amb Vladímir Putin i propugnar “clavar l’estaca al vampir” d’Europa, per a ell “el cor latent del projecte globalista”?

Segons la seva pròpia versió, cal remuntar-se als seus anys a la Marina, entre 1977 i 1985, quan va veure, en les seves pròpies paraules, “com Jimmy Carter ho enfonsava tot”. En aquell moment assegura que es va tornar profundament conservador. Però l’admiració a Ronald Reagan va anar evolucionant. Va sumar al seu currículum màsters en Seguretat Nacional i un MBA, va treballar per a Goldman Sachs a Nova York i després va anar a Hollywood, on la sort el va acompanyar més en els negocis que en el seu intent de fer el salt al món creatiu. I el 2008, quan va tornar als EUA d’una aventura empresarial fallida a Àsia, va començar a llançar-se frontalment contra l’’establishment’. “Vaig veure que George Bush l’havia cagat tant com Carter. Tot el país era un desastre”.

Era el moment del fenomen Sarah Palin, la populista governadora d’Alaska que John McCain va elevar com a candidata a vicepresidenta i que va fer que Bannon s’adonés que als republicans els faltava el llenguatge per parlar amb la base. Va ser també el moment de l’esclat de la gran crisi. Bannon, tan apassionat de la història militar i de la tragèdia grega o de Shakespeare com de teories conspiradores o de racionalisme apocalíptic, va posar a treballar el seu arsenal, forjat en una biblioteca plena de volums subratllats de controvertits autors i pensadors com William Buckley, llibertari catòlic supremacista que alertava contra el multiculturalisme; Edmund Burke l’irlandès del segle XVIII que defensava el traspàs de valors de generació en generació davant idees “abstractes” com ara igualtat o justícia social; o Charles Maurras, l’intel·lectual catòlic i pare de nacionalisme francès que va establir la base per a la col·laboració amb els nazis.

Simple propaganda

Van arribar les pel·lícules de simple propaganda sobre personatges i temes de la nova dreta populista, de Palin al Tea Party, treballs com ‘Generation Zero’, un documental de 2010, on dona ales a la qüestionada teoria d’un patró de crisis cícliques plantejat en ‘La cuarta vuelta’ pels historiadors aficionats William Strauss i Neil Howe, identificant la crisi del 2008 com un punt d’inflexió per a la societat dels EUA, que s’enfronta al col·lapse per una generació decadent que ha oblidat els valors que van fer Amèrica gran, una cosa que segons ell sol es pot recuperar tornant a abraçar el nacionalisme blanc cristià.

Convertit en veu de referència en el circuit conservador, va aconseguir un altaveu massiu quan el 2012 es va fer amb el control editorial de ‘Breitbart News’, la plataforma de l’anomenada ‘alt-right’, la dreta més radical, a la qual havia aconseguit portar ja els diners de Robert i Rebekah Mercer, donants clau per a causes afins a l’objectiu de “destruir-ho tot”, de trencar la societat per remodelar les peces amb la seva visió. Els supremacistes blancs van acudir en massa com arnes a la llum. D’11 milions de visites mensuals úniques, ‘Breitbart’ va passar als 200 milions.

Al web, amb un programa de ràdio o en conferències com la que va donar el 2011 a la Liberty Restoration Foundation o el 2014 en una videoconferència al Vaticà es van lletrejar les bases del bannisme: refundar el capitalisme i reestructurar l’ordre global tornant als valors judeocristians (blancs), lliurar una guerra –no metafòrica– contra l’islam, desfer els assoliments de la il·lustració, que segons ell van elevar l’individu sobre la nació, i ressuscitar l’aposta única pel reforçat estat nació, recuperar la “sobirania” perduda davant l’‘establishment’ institucional, polític i mediàtic...

Entre bambolines, l’estrateg Bannon, mai lluny dels Mercer i els seus diners, tramava l’assalt. Va ajudar a enfonsar els republicans que podien haver propulsat la reforma bipartidista de les lleis d’immigració i la va matar. Va donar als mitjans històries de corrupció a través del Goverment Accountability Institute. Va ajudar a finançar i va estar en un alt càrrec a Cambridge Analytica, que va posar a treballar als dos costats de l’Atlàntic covant moviments polítics nacionalistes.

Netejar el fangar

El 2013, en una reunió amb Jeff Sessions i el seu assistent Stephen Miller, avui encara personatge clau a la Casa Blanca de Trump, va plantejar que farien de la immigració el tema central de les presidencials del 2016 i del proteccionisme comercial el segon (la Xina és una altra de les seves obsessions). I ja el 2014 estava provant la recepció als missatges que anys després Trump faria eixos de la seva campanya, a la qual ell va arribar com a cap l’agost del 2016 a instàncies dels Mercer: netejar el fangar, construir el mur, empresonar Hillary Clinton...

Anys després Bannon explicaria la seva visió de per què van triomfar. “Va ser pura ràbia. Ràbia i por són el que porta la gent a les urnes. Els demòcrates no importen. La veritable oposició són els mitjans. I la manera de bregar amb ells és omplir-ho tot de merda”.

Notícies relacionades

Mercer, el banquer de la dreta radical

La internacional de l'extrema dreta es consolida a Europa

Amb ell va tornar al despatx oval el retrat de l’esclavista i quasigenocida indígena Andrew Jackson, un president elegit per una massa de descontents, però que Bannon reivindica com a heroi de la classe obrera que va lluitar contra els bancs. En el primer discurs de Trump al Congrés va aconseguir rescatar no l’Abraham Lincoln antiesclavista sinó el nacionalista econòmic que advertia que “l’abandonament de la política protectora del govern americà produirà necessitat i ruïna entre el nostre poble”.

El seu Frankenstein va acabar devorant-lo i després que Trump l’expulsés del seu càrrec d’estrateg en cap a la Casa Blanca i ‘Breitbart’ de la seva junta directiva, Bannon es va convertir en una espècie de pària polític als EUA, com va quedar clar en les legislatives de novembre o en la inusual declaració pública dels Mercer distanciant-se d’ell. Però perdura el seu llegat antiglobalista, aïllacionista i xenòfob. Ressonen (i troben ressò a les files radicals) les seves apocalíptiques advertències masclistes que “el moviment contra el patriarcat desfarà 10.000 anys d’història”. I ara ha abocat els seus esforços a Europa, on assegura estar treballant per “construir democràcia cristiana de vella escola”. Assegura que ho finança de la seva butxaca (la seva fortuna està calculada en 50 milions de dòlars –44 milions d’euros–) i amb “donants europeus”. Es nega a identificar-los.