La gran aliança progressista per fer front a l'auge de l'extrema dreta

“Després de la crisi financera, els únics que s’han unit són els banquers i els feixistes. Els únics que no ho han fet són els progressistes”. La reflexió és de l’exministre de Finances de Grècia Iannis Varufakis. La va fer el desembre passat a Burlington, Estats Units,quan va formalitzar la creació del moviment Internacional Progressista, una iniciativa que impulsa al costat del senador demòcrata nord-americàBernie Sanders, aspirant per segona vegada a la Casa Blanca. L’objectiu del jove movimentés treballar per crear una gran aliança d’esquerra mundial, forta i sòlida, capaç de fer front a l’auge de la dreta populista i l’extrema dretaa tot el planeta, en un escenari semblant al dels anys 30 del segle passat.  I vist el panorama, no ho té gens fàcil. 

“Hi ha una guerra global en marxa contra els treballadors, contra el medi ambient, contra la democràcia, contra la decència”, diuel manifest fundacionaldel moviment. “Una xarxa de faccions d’extrema dreta s’està estenent a través de les fronteres per erosionar els drets humans, silenciar la discrepància i promoure la intolerància. Ha arribat l’hora de mobilitzar els treballadors, les dones i els marginatsde tot el món per compartir una visió comuna de democràcia, prosperitat, sostenibilitat i solidaritat”, diu el text.

La Internacional Progressista és el fruit de l’aliança entre el Moviment per a la Democràcia a Europa (DiEM25), que va néixer el febrer del 2016 i del qual Varoufakis és cofundador, i The Sanders Institute. Els progressistes nord-americans i els fidels al Partit Demòcrata –que encara es llepen les ferides després del clamorós fracàs de Hillary Clinton– cada dia pateixenl’esbojarrat univers de l’impetuós i polèmic Donald Trump, mentre que el centreesquerra i l’esquerra europees estan en caiguda lliure després dels successius i cridaners fracassos electorals dels últims anys.

Exemple clamorós

La gran derrotada a Europa ha sigut, sens dubte, la socialdemocràcia, malgrat haver sigut la quemés ha contribuït a la construcció de l’Estat del benestarjuntament amb la democràcia cristiana. Un exemple clamorós. A les eleccions presidencials franceses del 2017, el candidat socialista, Benoit Hamon, que aspirava a succeir a l’Elisi el també socialista François Hollande,amb prou feines va obtenir el 6,36% dels vots.

Dels 28 països de la UE,només cinc tenen al capdavantdels seus respectiusGoverns primers ministres socialdemòcrates, i alguns d’aquests en una situació molt feble: Espanya, Portugal, Romania, Malta i Eslovaquia. De l’Executiu de Bratislava també en forma part un partit d’extrema dreta, una cosa impensable no fa gaire. L’únic considerat d’esquerres és el grec Alexis Tsipras, a qui el mateix Varoufakis, que durant cinc mesos va ser el seu ministre de Finances, va qualificar al seu dia de “traïdor” per doblegar-se a les exigències de la Troica comunitària en plena crisi del deute.

L’ensorrament dels socialdemòcrates també és notori al si de la Unió Europea. Els més alts càrrecs estanen mans de polítics que pertanyen al Partit Popular Europeu (PPE): el luxemburguès Jean Claude Juncker, com a president dela Comissió Europea; el polonès Donald Tusk, com a màxim dirigent delConsell Europeu, i l’italià Antonio Tajani, com a president de l’Eurocambra, en què 217 eurodiputats són del PPE contra 189 del Partit dels Socialistes Europeus (PSE).

Factor decisiu

La falta de reacció de l’esquerra a la gran recessió provocada pel sector financer –rescatat amb diners públics– ha sigut un factor decisiu a l’hora de perdre la confiança de molts electors molt poc aferrats al socioliberalisme. “Són les classes mitjanes instruïdes que pateixen la precarietat o viuen amb la por de caure en la precarietat les que s’han allunyat de la socialdemocràcia”, explica el politòleg francès Fabien Escalone. “El pas del temps no fa més que augmentar les possibilitats que un partit socialdemòcrata aconsegueixi batre el seu propi rècord de pitjor resultat electoral de la seva història”, afegeix l’analista al diari‘Journal Du Jour’.

Varufakis i el seu entorn esperen recuperar la confiança de l’electorat tradicionalment d’esquerres que ha deixat de participar a les eleccions –l’abstenció és el seu pitjor enemic– o que han optat per propostes populistes de dreta. “La UE serà democratitzada o es desintegrarà”, diuen des de DiEM25, que s’autodefineix com un moviment democràtic paneuropeu transfronterer. Al voltant d’aquest moviment europeuhi ha noms destacats del món de l’activisme, de la política i de la culturaque donen el seu recolzament també a la Internacional Progressista,com l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau–que va ser present també a Burlington–, la periodista i escriptora canadenca Naomi Klein (autora del llibre ‘No Logo’), el lingüista i politòleg nord-americà Noam Chomski, el filòsof eslovè Slavoj Zizek, el músic britànic Brian Eno o el controvertit fundador de WikiLeaks, l’australià Julian Assage, entre molts altres.

Petits partits

Notícies relacionades

La internacional de l'extrema dreta es consolida a Europa

Mercer, el banquer de la dreta radical

A més de participar en la Internacional Progressista, DiEM25 ha creat la candidatura European Spring, formada per una coalició de diversos petits partits d’una desena de països europeus, que es presenta a les eleccions a l’Eurocambra d’aquest mes de maig. Dinsaquesta aliança hi ha el partit espanyol Actúa, de Baltasar Garzón i Gaspar Llamazares. El seu programa polític de reformes porta per títol ‘New Deal for Europe’ (Nou Tractat per a Europa), i un dels seus principals objectius és refundar la UE amb una “nova Constitució que substitueixi els tractats actualment vigents”.  

Malgrat aquest esforç unitari, l’esquerra europea encara els comicis del mes de maig dividida i dispersa. A més dels partits tradicionals i els de recent aparició ha nascut un altre moviment de base progressista i paneuropeu de plantejaments semblants als de DiEM25 i que es presenta a les eleccions europees. El seu nom és Volt. És un partit federalista fundat el 2017 per un grup de joves com a reacció al ‘brexit’ i a l’auge de la ultradreta. La seva gran aspiració és crear els Estats Units d’Europa.