La recessió amenaça l'hegemonia d'Erdogan a les urnes

Ell, tot i que sembli mentida, no hi concorre ni es presenta per a cap lloc públic. El seu, el de president de la República de Turquia, ja el té reforçat fins a 2023, com a mínim. Però això no ha impeditRecep Tayyip Erdogan recórrer tot Turquia de principi a final durant els gairebé dos mesos sencers de campanya electoral per les eleccions locals d’aquest diumenge. Ha passat per gairebé totes les ciutats, pobles i places existents i s’ha donat tants banys de masses com els seus65 anys d’edati 15 de govern li han permès.

I ho ha fet perquè el seu partit,l’AKP, no les té totes amb si. Els sondejos diuen que la formació d’Erdogan podria perdre les alcaldies d’algunes de les ciutats més grans del país. A Izmir, la tercera més gran del país, el favorit és el principal partit de l’oposició, el socialdemòcrata CHP –una fet normal–; també ho és, tot i que per poc, a Ankara –un fet no tan normal–, fet que posa els cabells de punta als despatxos del palau presidencial turc. Perdre l’alcaldia de la capital seria un cop dur a l’autoritat incontestable i incontestada de l’AKP.

Però la cosa no acaba aquí. A les altres grans ciutats en disputa –Istanbul, Bursa, Adana i Mersin–, les coses estan tan empatades entre AKP i CHP que només el Senyor sap qui guanyarà les eleccions d’aquest diumenge.

Aquest senyor, segons molts analistes, té nom i cognoms. No és al cel ni té una barba blanca, sinó que viu a Ankara i porta un bigoti retalladet: ésRecep Tayyip Erdogan. “Ningú mai ha triomfat al pronosticar la caiguda política d’Erdogan, però en la vigília d’aquesteseleccions locals, tant ell com el seu partit apareixen més febles que mai –escriu en un article l’analistaSteven A. Cook–”. Però res d’això significa que estigui en risc. L’AKP, després de gairebédues dècades en el podera Turquia, controla la premsa, els recursos de l’Estat i els processos polítics a tots els nivells. Així que els turcs es poden preguntar: “¿Hi ha una alternativa? La resposta és no”.

Intervenir les eleccions

I n’hi ha més: tant Erdogan com el seu ministre d’Interior, Suleyman Soylu, han dit durant la campanya que si en aquestes eleccions surten elegides persones amb “vincles amb grups terroristes”, se les fara fora dels càrrecs, on es col·locaran, si és necessari, interventors elegits a dit pel Govern. Erdogan i Soylu han amenaçat tots els partits de l’oposició: el socialdemòcrata CHP, el nacionalista iconservador IYI, i elprokurd HDP.

I la premsa turca, majorment controlada pel Govern, també s’ha afegit a la festa: en les últimes setmanes han publicat articles constants en els quals expliquen que els líders opositors són, tots, confabulats amb els seus col·legues de laguerrilla del PKKo el grup deFethullah Gülen, acusat de ser darrere delcop d’Estat del 2016. Ningú se salva.

“Les 81 ciutats i 1.000 pobles en què s’eligeix l’alcaldia són crucials, perquè controlar ciutats i pobles significa controlar elsistema de patronatgeque fa que la maquinària de l’AKP funcioni. ¿Per què un empresari hauria d’intentar guanyar-se el favor de l’AKP si un altre alcalde d’un altre partit és al poder?”, considera Cook.

Mesos tensos

Notícies relacionades

Les eleccions marcades de Turquia

Els líders musulmans atribueixen la matança a l'onada d'islamofòbia

Precisament perquè aquestes eleccions són més importants del que sembla, la campanya ha sigut ferotge. Amb lainflació desbocada al 20%, lalira turcaenquistada en unamuntanya russa impredictible, l’atur al 13%, la renda per càpita baixant i Turquia en recessió oficial, Erdogan, als mítings, s’ha centrat a treure del focus els problemes econòmics i atacar, de passada, tots amb tot.

Ha acusatOccidentd’ajudar ideològicamentl’atacant de Christchurch, de lliurar una guerra econòmica contra ell i contra Turquia i de voler envairIstanbulper convertir-la, de nou, enConstantinoble. “No ho aconseguiran –va vaticinar Erdogan–. Istanbul seràmusulmana fins al final dels temps”. I per evitar-ho, va prometre que Santa Sofia es convertirà de nou en mesquita després de les eleccions. El fundador de la República de Turquia, MustafaKemal Atatürk, la va convertir en museu com a mostra de reconciliació cap a Occident. Erdogan va cap a un altre costat.