25 anys de la gran matança
Les zones grises del genocidi: tres històries ruandeses
En cent dies, més de 800.000 civils de l'ètnia tutsi van ser brutalment assassinats pels hutus el 1994
jcarbo47627149 ruanda190404182508 /
El 7 d’abril de 1994, fa avui un quart de segle, va començar el genocidi a Ruanda. Un dia després que un míssil de procedència encara incerta matés el president del país, l’hutu Juvénal Habyarimana, els extremistes d’aquesta mateixa ètnia es van llançar amb acarnissament a assassinar els seus veïns tutsis i els mateixos hutus que s’oposaven a la matança. Avivats pel seu pitjors instints per mesos de propaganda contra la minoria tutsi que havia dominat el país fins a la independència, la milícia radical Interahamwe, elements de l’Exèrcit i part de la població civil hutu es van convertir en una màquina de matar implacable. Unes 800.000 persones van ser assassinades en els 100 dies de bogeria que va durar el genocidi. Amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del començament d’aquells fets, EL PERIÓDICO explica la història d’un grup de ruandesos, hutus i tutsis, als quals l’odi va condemnar a enfrontar-se amb la mort, però també a treure el millor de si mateixos per salvar els altres, rebutjant el paper que els guionistes del genocidi havien escrit per a ells.
Moussa Basil Nsengiyumva és un ruandès hutu i viu a Sud-àfrica. Quan es van desencadenar les matances al seu país tenia 10 anys, i recorda perfectament els dies d’angoixa i por que va viure la seva família llavors. Com molts altres ruandesos hutus i tutsis, els Nsengiyumva vivien en pau amb els veïns independentment de la seva ètnia. Alguns dels seus parents estaven casats amb dones tutsis i hi tenien fills. Un d’aquests familiars, Bernard Niyongere, vivia a Kigali, la capital, d’on va haver de fugir dels radicals amb la dona i els seus nou fills per refugiar-se a casa dels Nsengiyumva, a la ciutat de Bugarama, a l’oest del país.
“El pare [d’aquesta família] era un supervivent del genocidi de Burundi del 1972 que va venir a Ruanda i es va casar amb una tutsi”, diu Nsengiyumva amb referència a la matança d’hutus duta a terme llavors pel règim tutsi de la veïna Burundi. “Alguns dels seus fills tenien l’aspecte físic dels tutsis [alts, de trets estilitzats]; uns altres, dels hutus [més petits i de formes arrodonides]”, destaca el jove ruandès. Després de passar nombrosos punts de control de soldats i milicians d’Interahamwe, aquesta família mixta va arribar a Bugarama i es va instal·lar a casa dels seus parents.
Negació d’ajuda
Nsengiyumva recorda com els seus pares amagaven de les forces genocides la dona del seu familiar, que de vegades havia de convèncer els hutus radicals de la zona que els seus fills eren de l’ètnia hutu. Durant els 100 dies que va durar el genocidi, Niyongere va morir d’una malaltia, i la família que l’acollia va decidir enviar la seva dona i els seus fills a Burundi, des d’on van aconseguir escapar a Bèlgica. Una vegada la guerrilla tutsi de l’avui president de Ruanda, Paul Kagame, va posar fi al genocidi, la família va tornar al seu país, on se’ls va negar l’ajuda com a supervivents en condició de mig hutus dels fills.
Bernard Niyongere no era l’únic familiar de Moussa Basil Nsengiyumva casat amb una tutsi. Un oncle seu, la seva dona tutsi i la filla de tots dos van trobar protecció amb la família de Basil, que davant del deteriorament imparable de la situació va acabar fugint amb la família política tutsi a la veïna República Democràtica del Congo. Setmanes després, quan les coses semblaven haver millorat, van tornar al seu país per retrobar-se amb l’àvia, que s’havia negat a marxar. La dona tutsi de Basil va viatjar a la localitat de Bisesero per buscar la seva família. Bisesero va ser escenari d’algunes de les pitjors matances del genocidi. A l’arribar al seu poble, la dona no hi va trobar ningú viu. “Ni un oncle, ni un cosí. Era l’única supervivent de tota la seva família”, diu Basil, que recorda la desolació de la dona i denuncia que, per la seva filiació amb l’ètnia dels genocides, ha sigut exclosa després dels programes de recolzament als supervivents.
La família Nsengiyumva té més històries que, com aquesta, transcorren a les zones grises de qualsevol cataclisme polític i desbaraten tota narrativa simplista sobre el que va passar. Una persona pròxima a la família s’havia enrolat en la milícia Interahamwe. En una ocasió, els seus companys d’armes la van enviar a la vora d’un riu a executar un tutsi que coneixia. El milicià no va ser capaç de complir l’ordre i va demanar a qui havia d’haver sigut la seva víctima que s’escapés nedant fins a l’altra vora. Al descobrir que havia deixat fugir el tutsi, els comandaments d’Interahamwe que li havien encarregat l’assassinat es van enfurismar. El milicià va ser castigat amb l’execució, i es va convertir en una víctima del genocidi que vestia l’uniforme de la milícia genocida Interahamwe.
