L'informe del fiscal Mueller torna a sotjar Trump

El 17 de maig del 2017, vuit dies després d’haver cessat fulminantment James Comey com a director de l’FBI en un aparent esforç per posar fi a les investigacions de la possible relació de la seva campanya amb Rússia durant la ingerència del Kremlin en les eleccions del 2016, Donald Trump mantenia a la Casa Blanca una reunió sobre possibles substituts. El seu fiscal general de llavors, Jeff Sessions, que per a indignació de Trump s’havia inhibit de supervisar qualsevol investigació relacionada amb el ‘Rusiagate’, va sortir de l’habitació per rebre una trucada. Quan va tornar, va informar Trump que Rod Rosenstein, el número dos del Departament de Justícia, acabava de nomenar Robert Mueller fiscal especial per al cas. Trump “es va desplomar” a la cadira i va dir: “Oh, Déu meu. Això és terrible. És el final de la meva presidència. Estic fotut”.

Trump es va equivocar i la seva presidència no ha acabat, però ha estat, i continuarà estant fins a la cita amb les urnes del 2020, en què busca la seva reelecció, marcada pel treball de Mueller, una exhaustiva investigació de gairebé dos anys resumida en un mastodòntic informe fet públic amb parts censurades dijous. En el primer volum de les 448 pàgines, malgrat documentar “nombrosos” contactes de Trump i la seva campanya amb càrrecs i persones vinculades a Rússia, almenys 170, el fiscal especial i el seu equip no han establert que hi hagués un delicte de coordinació o conspiració amb el Kremlin. Molt més problemàtic per al president és el segon volum, en què s’explora si va obstruir la justícia, de la qual cosa no se’l culpa, però tampoc se l’exonera. Aquesta part assenyala 11 episodis concrets d’aquest potencial abús de poder que ara queda en mans del Congrés continuar explorant.

Retrat demolidor

L’informe, en qualsevol cas, pinta un retrat demolidor de Trump i de la cultura que ha portat a la Casa Blanca, amb indelebles pinzellades de mentides, pressions, paranoia i accions que, acabin o no sent considerades delictives o culpables d’haver posat en marxa un procés d’‘impeachment’, sens dubte, desafien els paràmetres i límits de l’ètica. I un dels màxims exponents d’aquesta cultura són els esforços documentats que Trump va fer per intentar acomiadar precisament Mueller, que, com altres “per influir la investigació, van ser majoritàriament infructuosos sobretot perquè les persones al voltant del president es van negar a complir les seves ordres o a accedir a les seves peticions”, segons resa l’informe.

Concretament, el 17 de juny del 2017, des de Camp David, Trump va trucar en dues ocasions al principal assessor legal de la Casa Blanca, Don McGahn, per ordenar-li que instruís Rosenstein perquè cessés el fiscal especial.“Mueller se n’ha d’anar”, li va dir. McGahn no només es va negar, sinó que posteriorment, quan el gener del 2018 ‘The New York Times’ va informar sobre aquest intent de cessament, també va rebutjar les instruccions de Trump de mentir, o segons les paraules de Trump de “fer una correcció”, sobre el que li havia demanat.

Els motius de Trump

¿Per què, si no hi va haver coordinació amb el Kremlin, Trump va intentar torpedinar, limitar i fins i tot acabar amb la investigació? Tot i que l’informe no dona respostes definitives, sí que apuntapossibles motius. “Aquests inclouen preocupacions relacionades amb el fet que la investigació plantejaria preguntes sobre la legitimitat de la seva elecció i incertesa sobre si podrien ser vistos com a activitat criminal del president, de la seva campanya o de la seva família alguns esdeveniments”,com ara l’avís amb temps que Wikileaks faria pública informació piratejada als demòcrates o una reunió a la Torre Trump de Nova York en què el seu fill Donald Jr. pensava que rebria informació nociva per a Hillary Clinton.

Una vegada que Trump va saber que no només s’investigava si la seva campanya es va confabular amb Rússia, sinó també la seva possible interferència en aquesta investigació, el president va tenir, segons Mueller,“més motius per descarrilar les indagacions”i va entrar en una nova fase, incrementant “els atacs públics a la investigació, els esforços no públics per controlar-la i esforços tant en públic com en privat per animar els testimonis que no col·laboressin”.

Els efectes del ‘Watergate’

Malgrat documentar tots aquests esforços, Mueller va prendre la decisió que no seguiria paràmetres normals d’una fiscalia a l’hora de decidir si hi va haver obstrucció a la justícia. Ho ha fet aparentment guiat per directrius que el Departament de Justícia va establir després del‘Watergate’ que estableixen que no es pot imputar un president en actiu. I Mueller al·lega que, com que no estava a la seva mà presentar càrrecs, era millor no arribar a un judici definitiu sobre l’obstrucció per ser“justos”.

No obstant, el que també fa Mueller és recordar que “tot i que aquest informe no conclou que el president cometés un crim tampoc l’exonera”.“Si tinguéssim confiança després d’una completa investigació que el president clarament no va cometre obstrucció a la justícia, ho diríem”,ha escrit. “Basats en els fets i els paràmetres legals aplicables som incapaços d’arribar a aquest judici”.

Mueller, a més, obre la porta que el procés segueixi endavant en una altra branca del govern, el poder legislatiu. I s’ha referit al sistema constitucional de “controls i contrapesos” que afavoreix que als EUA l’equilibri de poders i el “principi que cap persona està per sobre de la llei” siguin irrenunciables. També ha deixat per escrit la seva opinió que “el Congrés pot aplicar lleis d’obstruccióa l’exercici corrupte dels poders delpresident en el càrrec”.

Reacció divergent

Com era d’esperar, la reacció a l’informe reflecteix la polarització que marca la vida política actual dels EUA. I en un país on l’actual presidència es va inaugurar deixant per a la posteritat la idea que existeixen “fets alternatius” és lògic que ara s’entri en un món de realitats paral·leles.

Els demòcrates estudien els passos següents. Ja han demanat amb una citació obtenir l’informe complet, sense parts censurades i la compareixença en persona al Congrés de Robert Mueller. No obstant, també afronten el dilema i les divisions sobre si convé iniciar un procés que podria portar a l’‘impeachment’ o, com va suggerir en el passat la presidenta de la Cambra baixa, Nancy Pelosi, deixar que els ciutadans decideixin a les urnes el 2020. Pelosi, en qualsevol cas, ha organitzat per adilluns una trucada amb els congressistes i ha promès: “El Congrés no es quedarà callat”.

Notícies relacionades

Cinc claus de l'informe elaborat per Mueller

L'informe de Mueller conclou que ningú de la campanya de Trump va conspirar amb Rússia

Mentrestant, Trump, la seva campanya de reelecció, la seva Administració, els seus advocats, els seus defensors i mitjans conservadors insisteixen que l’informe representa l’exoneració “total i completa”del president. És el missatge que han estat repetint des del mes passat, quan Mueller, seguint la llei, va entregar l’informe a l’actual fiscal general, William Barr, i aquest el va resumir en un ara qüestionat document de quatre pàgines favorable al president.

Trump, mentrestant, s’enfronta a una situació paradoxal: llegeix l’informe com una “exoneració” i dijous declarava “game over” en un tuit il·lustrat amb la iconografia de ‘Joc de trons’. Aquest divendres, en canvi, ha anomenat el document com el“boig informe Mueller”i ha provat de desacreditar les parts que no li interessen, especialment les declaracions sobre ell i les seves accions, que defineix d’“inventades i totalment falses” i, fins i tot, de“merda total”.