«Hi ha ferides que l'amor no pot curar», diu la dona d'un excombatent dels EUA

Stacy Bannerman mai va anar a l’Iraq, però aquella guerra fabricada per Bush i els falcons de la Casa Blanca li va destrossar la vida. Fa quatre anys va posar en venda la casa on havia viscut amb el seu marit, va deixar el seu cavall i les seves dues cabres en un santuari d’animals i se’n va anar a viure sola a una autocaravana. Ho havia perdut tot. Des del seu matrimoni al seu estatus socioeconòmic, però sobretot havia perdut l’amor de la seva vida. L’home afectuós i idealista amb qui es va casar un any abans delsatemptats de l’11-S. Un home que va tornar de la guerra amb un sever estrès posttraumàtic, un forat d’ansietat i malsons que va omplir amb metamfetamina i fàrmacs. El mateix home que la va amenaçar amb un rifle quan van vendre la casa i que després va provar de suïcidar-se provocant la policia.

Bannerman  ha explicat la seva experiència en dos llibresque aborden les conseqüències que té la guerra en les famílies dels veterans. Un tema tabú, tot i que la prevalença deproblemes mentalsentre els familiars és gairebé idèntica a la que es dona entre els mateixos veterans. “De nosaltres s’espera que ens cuidem de la rereguarda. Oneja la bandera i saluda les tropes. No els has de preocupar. Però igual que les famílies militars mai sabran què va passar allà, els nostres éssers estimats mai sabran certes coses del que va passar aquí”, diu Bannerman en una conversa telefònica des d’Oregon, on viu. “Els familiars estan exposats a un enorme estrès relacionat amb el desplegament dels seus. Tens fills de militars de 5 i 6 anys ambansiolíticsiantidepressiusperquè no saben si la mare o el pare tornaran a casa vius o en un taüt. És com passar-se un any a la sala d’espera d’Urgències”.  

Dos desplegaments a l’Iraq

El seu exmarit, el Lorin, va complir dos desplegaments d’un any a l’Iraq, tots dos incrustat en unitats de combat de la Infanteria en ple triangle sunnita, on més crua va ser la guerra. Va tornar amb dues medalles Estrella de Bronze pel seu servei. “La tarda que va entrar a la meva oficina vaig saber que la meva vida mai tornaria a ser igual. El meu marit va tornar, però no la persona amb qui em vaig casar”. Es va trobar un home distant i agressiu, que ja no volia tocar-la, hipervigilant i propens als rampells de fúria, segons les seves pròpies paraules. Sense gens de ganes d’explicar-li el que havia viscut. Les poques confessions van coincidir amb aniversaris relacionats amb el conflicte. “Tenia flashbacks tan intensos que era incapaç de contenir-los. Obria una mica la finestra i m’ensenyava el que havia vist. Era horrible”. 

Durant molt de temps es va sentir culpable, com si hagués fracassat com a esposa. “Sempre em van dir que si estimem prou els nostres veterans serem capaços de curar-los. Jo el vaig estimar infinitament, però vaig fallar. Hi ha ferides que l’amor no pot curar”. El 2007, va començar a parlar amb altres famílies i grups de veterans i es va adonar que no estava sola: milers com ella vivien en purgatoris com el seu. Una de les seves amigues va ser assassinada a trets pel seu marit, veterà de l’Iraq, que la va deixar a la cuina fins que la va trobar el seu fill de 10 anys. Bannerman sentia una ràbia tremenda cap els qui van manufacturar la guerra, però també cap als milions de nord-americans que la van recolzar sense sacrificar res.  

Exèrcit imperial

Notícies relacionades

Els suïcidis creixen entre els veterans de guerra dels Estats Units

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Des que es va acabar amb el reclutament obligatori el 1973, poc abans del final de la guerra del Vietnam, l’Exèrcit nord-americà s’ha nodrit exclusivament de voluntaris. Percentualment molt poques famílies suporten la càrrega d’un exèrcit imperial present a més de 80 països. Gairebé tres milions de nord-americans van combatre a l’Afganistan i l’Iraq, menys de l’1% de la població. “No pots enviar la mateixa gent a guerres il·legals i infinites una vegada i una altra, quan la resta de la nació s’ha oblidat literalment d’aquestes guerres i viu en un parc d’atraccions”, diu Bannerman. “L’impacte és profund i sever. És antidemocràtic”.

Als seus 53 anys ha fet del dolor una virtut, ajudant altres famílies i promovent legislativament lleis per als veterans. Però algunes coses no tenen marxa enrere. Recentment va rebre un missatge de text del seu marit, després de més d’un any sense saber-ne res. Li va dir que havia patit un atac al cor i que era a l’hospital. Li va dir que sempre l’estimaria. “Jo també, li vaig respondre”, explica amb la veu entretallada, abans d’apagar-se en un llarg silenci.