Rafael Vilasanjuan: "Europa es va prendre la crisi dels refugiats com una invasió"

El mar Mediterrani ha sigut escenari de batalles històriques i clàssics literaris. A l’“Odissea’, Ulisses va lluitar contra forts onatges i malvats pirates per arribar a l’illa d’Ítaca. Un altre viatge menys èpic però més pròxim és el que van iniciar gairebé un milió de refugiats el 2015. La seva Ítaca era Europa, i segueix sent-ho. Rafael Vilasanjuan, periodista i actual director d’Anàlisi i Desenvolupament Global de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), un centre impulsat per 'La Caixa', ho relata a 'Les fronteres d’Ulisses: la crisi dels refugiats a Europa' (L'Abadia de Montserrat, 2019). 

Durant el 2015 va viure un ‘boom’ informatiu

Ara estem en una situació en què hem deixat de banda els principis sobre els quals Europa es va crear. No hem complert els convenis internacionals en matèria de refugiats. Hi ha una diferència entre refugiats i immigrants, i és una diferència legal. Està basada en un acord sobre el qual s’ha anat creant Europa. El concepte d’asil es va crear a Grècia per a totes les persones que eren perseguides i després es codifica en la Revolució francesa, amb la primera constitució, que reconeix que tot aquell perseguit violentament ha de tenir refugi en un país segur. Després de la segona guerra mundial, fem l’estatut de Ginebra, que avui no hem complert.

¿Per què no l’estem complint?

Quatre anys després, Europa està minada de fronteres. Fronteres reals entre tots els països que no serveixen per a res, ja que no hi ha cap evidència que evitin l’entrada de refugiats o immigrants. Tot això ve de la idea que ens estan envaint, idea que encara no hem aconseguit canviar. No només no l’hem aconseguit canviar, sinó que ha generat un terror que ha sigut aprofitat per moviments ultranacionalistes per tornar a una idea d’estats sobirans en comptes del macroespai comú. Segons la meva opinió, és l’agenda pública més ambiciosa de tot el món: aconseguir compartir un projecte comú en territoris amb diferents llengües i cultures en un espai sense que hi hagi barreres. 

Però el nombre de morts continua creixent de manera alarmant mentre que les arribades migratòries pel Mediterrani estan descendint.

Això passa per diverses raons. D’una banda, perquè Europa ha anat tancant una a una totes les portes. Però els moviments de població són com l’energia: ni es creen ni es destrueixen, es transformen. Si tu vols sortir d’un país en sortiràs, no t’importa que hi hagi una tanca i tota una sèrie de controls. Europa va tapar la sortida per Turquia per on sortia més gent, ja que el 2015 es va viure un moment crític en la guerra de Síria. Hem finançat amb els nostres impostos Turquia perquè en teoria es faci càrrec d’aquests refugiats i fins i tot en retornés alguns per evitar que entrin a terra europeu, la qual cosa és il·legal. La gent ha passat a sortir per Líbia, on la distància fins a Europa és deu vegades més gran, les condicions de sortida són molt pitjors i, per tant, la gent que mor augmenta.

Per aquesta via tampoc arriben gaires persones...

No, ja que aquesta via també s’ha intentat tapar finançant els guardacostes libis amb diners de la Unió Europea (UE). Per això ara la gent està canviant de via d’entrada principal a la ruta occidental a Europa per Espanya. Tenim viatges més llargs, menys segurs i amb més gent i amb menys capacitat d’arribar al punt de destinació. Per això hi ha més morts. Si a això hi sumem totes les prohibicions que han criminalitzattota la ciutadania que ha recolzat i acollit els refugiats i especialment els que rescataven per mar, tenim l’equació perfecta per entendre per què hi ha més morts. 

Líbia tampoc està en el seu millor moment per fer-se càrrec del salvament marítim.

Sens dubte que no. Per això, avui dia no s’està rescatant. El servei de fronteres europeu, l’agència Frontex, el que està fent és finançar els guardacostes libis perquè siguin ells els qui patrullin, però s’ha de recordar que Líbia està en guerra i els guardacostes libis no són precisament una policia modèlica per poder rescatar. Bàsicament, el que està fent Europa és externalitzar les seves fronteres: quan el problema es deixa allà, hi ha molta més gent que mor al mar. 

¿Quines conseqüències tenen les polítiques de la UE per externalitzar les fronteres

Quant a la immigració, la primera conseqüència és el fet de fortificar Europa contra tot el que ve de fora. Amb això s’està generant més tràfic il·legal de persones. És a dir, guanyen més diners els qui es dediquen a passar tot aquest tipus de gent. Si el viatge fa 10 anys podia costar entre 2.000 o 3.000 dòlars, ara el podem trobar fins als 10.000, perquè és més difícil arribar a Europa i les màfies cobren més. És una llei d’oferta i demanda. Aquestes bandes estan molt actives a Turquia, a Líbia i, per descomptat, al Marroc. 

A més, també genera una relació perversa entre Europa i els seus veïns, ja que la UE finança perquè aguantin els moviments migratoris. Però alhora, aquests països tenen una relació de força i xantatge i en qualsevol moment poden obrir l’aixeta i portar tota aquesta gent. 

En l’àmbit personal, no genera que una persona que decideix venir a Europa deixi de fer-ho, sinó que el que provoca és que la seva vida corri més risc i el cost de passar sigui més elevat. 

Per tant, és normal que les xifres ara es mantinguin més estables, ja que tenim una situació de calma. En el moment en què a alguns d’aquests països no els interessi tenir una situació de calma, tornarem a tenir exactament la mateixa situació que abans. Ells són els qui controlen els fluxos, Europa ha deixat de tenir el poder per controlar els fluxos migratoris. 

Europa també està patint conseqüències importants.

A l’interior d’Europa, genera l’amenaça constant que qualsevol cosa que vingui de fora és un risc, i això entre la gent provoca por. Tenim un discurs, que és la narrativa imperant ara mateix, segons el qual el que ve de fora és terrorista i ve a canviar la nostra cultura i les nostres arrels. Això genera un problema tant de seguretat com d’identitat i de capacitat econòmica. La crisi del 2015 mal anomenada ‘crisi dels refugiats’ és una crisi econòmica que afecta els països del sud, on totes les pitjors polítiques de restricció són aplicades per ser els països amb més dèficit de la UE. Aquestes polítiques generen retallades de serveis a una població que després té por que una arribada massiva de refugiats els tregui més serveis.

"Si tu vols sortir d’un país en sortiràs, no t’importa que hi hagi una tanca i tota una sèrie de controls".

Per això es continua creient que una afluència de refugiats més gran a Europa pot implicar una amenaça terrorista també més gran, encara que s’ha demostrat que no hi va haver cap refugiat relacionat amb l’onada terrorista viscuda a Europa entre el 2015 i el 2017.

Els refugiats no arriben a una Europa rica ni segura, ja que en aquells moments hi havia una sèrie d’atacs terroristes vinculats a moviments d’organitzacions islàmiques radicals. Tots van ser perpetrats per terroristes nascuts a Europa, no eren refugiats. Però és molt fàcil començar a vincular-los. En aquesta crisi, es comença a vincular qui arriba amb el terrorisme encara que no hi ha cap evidència que els que arribin hagin estat involucrats en els atemptats terroristes. 

Alhora hi ha una crisi d’identitat per una globalització que ha colpejat més fort les classes populars d’Europa. Això ha provocat l’auge dels partits extremistes, que venen idees excessivament simples per a problemes molt complexos. 

“Més que fer front a una crisi, el que va fer Europa contra els refugiats va ser una declaració de guerra, i els va convertir directament en enemics”. Aquest és un dels fragments del teu llibre. ¿Per què creus que Europa va reaccionar així?

Europa ho ha pres com una invasió. Hi va haver un pic d’arribades molt important de més d’un milió de persones el 2015, la majoria d’ells eren sirians. Tots eren refugiats, i per tant teníem una responsabilitat d’acollida. Se’ls va confondre des del principi: es va dir que no eren refugiats, que eren immigrants i que venien a aprofitar-se de les circumstàncies d’Europa. Tot això era mentida, però davant una invasió, es va llançar un projecte de conflicte amb tota l’economia de guerra posada en marxa per evitar que vinguessin: pagant a països tercers, creant un discurs intern d’enemistat cap al que venia, posant tota una sèrie de barreres internes per evitar que el refugiat fos acollit a l’arribar. Això va passar el 2015, perquè l’any següent i fins ara el nombre d’arribades pel Mediterrani són iguals a les xifres de l’última dècada del segle XX. Ja no hi ha aquesta invasió i, no obstant, continuem tenint tota l’economia de guerra disposada a funcionar contra ells. Ara com ara, és molt difícil entendre que Europa canviarà aquesta política.

Al final van ser les organitzacions d’ajuda i voluntaris els qui van donar resposta a les necessitats humanitàries dels nouvinguts.

La majoria de les organitzacions civils venen de la voluntat de la societat civil. Per a la nostra societat, és molt difícil entendre que una persona que s’està morint al Mediterrani no se la pugui rescatar. Aquí xoquem amb una realitat política que es gestiona a quatre anys i amb interessos molt complexos. És molt difícil també que un polític pensi més enllà de quatre anys, i això és un drama perquè realment hi ha arguments econòmics, polítics i socials per entendre que no estem vivint una invasió i que la necessitem d’alguna manera. Però aquest discurs no el canviaran els polítics, el canviarà la societat, i això és el que s’ha demostrat. La societat s’ha llançat amb una força enorme a ajudar que els governs no han pogut seguir. Més aviat al contrari, els criminalitza. 

¿Necessitem més immigració?

Sens dubte. No ens queda gaire per entendre que demogràficament no funcionarem si no comencem a acceptar més immigració. El refugiat vol el dret d’asil i té una diferència substancial amb l’immigrant: el refugiat tornarà al seu país quan hi hagi un procés de pau, mentre que l’immigrant és al revés, intentarà quedar-se aquí durant tota la seva vida laboral. Hem de canviar el discurs, perquè la societat el que ha fet és una resposta intuïtiva però la política més aviat al revés. Oblidem l’ésser humà i el posem sota el concepte d’‘ells’. 

Llavors, sembla que estem sent testimonis de la mort lenta del projecte comú europeu.

No tan lenta. El projecte comú europeu està en aquests moments seriosament amenaçat per molts factors. Hi ha països on la meitat de la població, com al Regne Unit, no està convençuda que aquest projecte funcioni. Això no només diu alguna cosa sobre el Regne Unit, sinó també sobre nosaltres: l’únic projecte que buscava fer caure fronteres a escala global ha deixat de destruir-les per tornar-les a posar. S’ha trencat l’espai Schengen, que tots els partits d’ultradreta estan qüestionant. Hem trencat aquest espai comú i hi ha gent reclamant les fronteres. Això no només és una demanda de la ultradreta, sinó també de la dreta, que l’està posant com a element de seguretat. 

¿Però Europa pot suportar l’arribada d’immigració?

És clar. La necessitem perquè tenim un problema seriós: demogràficament no funcionem ja que l’Estat del benestar i el sistema de pensions no es mantenen. Europa està perdent competitivitat perquè ens falta mà d’obra. És molt difícil convèncer la gent d’això quan hi ha atur, perquè l’atur és falta de productivitat; després, com més capacitat tinguis de produir, menys atur tindràs; com més mà d’obra tinguis, menys atur tindràs. Molta gent pensa que això es corregirà amb la natalitat, però a Europa les taxes de fertilitat van a la baixa, i és normal per la capacitat de mecanismes de salut sexual i reproductiva i la incorporació de la dona al món laboral. En les comunitats musulmanes que arriben no hi ha una taxa tan alta de dones treballant, i això fa que la seva natalitat sigui més elevada.

¿És possible imaginar un món sense fronteres?

El món sense fronteres va existir, malgrat no estar globalitzat, abans de la primera guerra mundial, ja que les fronteres eren pràcticament poroses i només existien a Europa, principalment. Hi havia moviments migratoris però no tenim gaire constància dels moviments interns d’Àsia i l’Àfrica. Hi ha think tanks que estan treballant en la idea d’un món sense fronteres. Un món sense fronteres reals, segons alguns ‘think tanks’, no generaria més trànsit i generaria molt menys tràfic. Les barreres físiques que es posen no són efectives i només incrementen el tràfic. No hi ha un efecte crida; les persones no venen a estar en un camp, venen aquí perquè saben que podran desenvolupar un projecte de vida amb feina i possibilitats de futur. Hi ha models que han posat en pràctica que desamuntegar la condició dels que venen ajuda a desenvolupar una economia millor, com ha passar al Brasil amb la llibertat de trànsit per tot el país per als refugiats; a Uganda, on els refugiats sudanesos o ruandesos tenen gairebé els mateixos drets que els ugandesos, o recentment en algunes zones franques a Turquia. 

Parlaves de les grans joventuts als països àrabs que havien sigut les llavors de la Primavera Àrab. ¿On és, aquesta joventut, vuit anys després?

De la Primavera Àrab en queda la constatació que aquest món no ha arribat a la maduresa per aprofitar tot el que una revolta pot generar a tot el món. Hi ha un abans i un després, hi ha una ferida que s’ha generat. Hi ha un coneixement per part d’una joventut molt, molt puixant que sortirà i s’expressarà d’alguna manera en aquesta zona del món perquè saben que tenen força, perquè ja ho han comprovat. Crec que no hem vist encara el final de les primaveres, som en la meitat d’un procés. Aquestes societats estan en una ebullició constant perquè demogràficament han canviat enormement, amb xifres d’entre el 60% i el 70% de la població amb menys de 25 anys. Aquesta gent ha d’arribar a la seva maduresa professional, política i econòmica, i no estan d’acord amb la que tenen.   

Notícies relacionades

El Mediterrani: la frontera més perillosa

Camp de refugiats de Lesbos: Descens a la vergonya d'Europa

Llavors encara seguim en una crisi.

Sí, som en una crisi tremenda a Europa amb una narrativa del relat del que ha passat molt manipulada. La meva intenció a l’escriure aquest llibre és arribar al màxim nombre de gent possible. Ho he explicat a manera de relat equiparant-ho al viatge d’Ulisses com a seguiment del que ha passat amb els refugiats. Hem de canviar la narrativa, no conviurem amb una narrativa amb què les futures generacions no se sentin còmodes. No viurem en una Europa que crèiem que estàvem construint amb futur per als nostres fills. La intenció del llibre és explicar a la gent què ha passat i mostrar que hi ha camins alternatius.