A la recerca del substitut de Juncker

Són sis els nominats que confrontaran aquest dimecres les seves posicions en l’únic debat al Parlament Europeu abans de les eleccions del 26 de maig. El problema és que cap suscita passions ni tan sols en la bombolla europea, de manera que el resultat final és del tot incert. Si no hi ha consens entre els partits, els líders podrien optar per una alternativa com el negociador en cap del 'brexit', el francès Michel Barnier, el polític que més quilòmetres i capitals ha recorregut en els últims dos anys i que s’ha guanyat la confiança de l’Eurocambra.

Més enllà de l’opció de Barnier, que assegura que no competeix pel lloc, aquests són els perfils dels principals candidats que es postulen:

Manfred Weber (PPE)

Si ens atenim als sondejos, el candidat del PPE, Manfred Weber (1972, Alemanya), és el que més possibilitats té de sortir victoriós de l’envit electoral i, en teoria, de succeir Jean-Claude Juncker. A la pràctica, i malgrat tenir el recolzament de la cancellera, Angela Merkel, la seva falta d’experiència executiva i de carisma juguen en contra seu. Això i que continua sent un gran desconegut: només el 26% dels alemanys saben qui és.

El 2003, amb 29 anys, es va convertir en el diputat més jove del Parlament bavarès. L’any següent va fer el salt a Brussel·les i ja no s’ha mogut d’aquí, on ha anat escalant fins a convertir-se en el cap de files del grup i portaveu a l’hemicicle. Weber és el defensor més destacat del procés de spitzenkandidaten (candidatura) i es queixa davant els intents que el nom del futur o de la futura cap de l’Executiu comunitari surti d’una reunió de líders a porta tancada. 

Frans Timmermans (PSE)

Tampoc el candidat delssocialdemòcrates, el poliglot Frans Timmermans –parla holandès, anglès, francès, italià, alemany i rus– sembla tenir gaires més possibilitats d’aconseguir el consens, tot i que en el seu cas sí que ha sigut secretari d’Estat d’Assumptes Europeus, ministre (d’Exteriors entre el 2012 i el 2014) i vicepresident primer de l’Executiu comunitari.

En contra de Timmermans (Holanda, 1961) juguen els sondejos, que auguren que els socialdemòcrates quedaran en segon posició. I, sobretot, els seus durs enfrontaments en els últims mesos amb diversos països d’Europa de l’est, sobre tot Hongria i Polònia, cosa que li ha fet guanyar enemics.

Margrethe Vestager (Aliança dels Liberals i Demòcrates)

Oficialment, Margrethe Vestager (Dinamarca, 1968) no és candidata. Forma part de la terna proposada pel partit ALDE per mostrar el seu descontentament amb el sistema. El seu nom, no obstant, continua sent en les quinieles. Té l’avantatge de ser una de les poques dones en la contesa, clau si els governs respecten l’equilibri de gènere, i de pertànyer a un grup que té previst refundar-se en un de nou, possiblement amb la incorporació d’En Marxa d’Emmanuel Macron, que previsiblement exercirà un paper de frontissa en el nou Parlament. A favor seu també juga la seva experiència com a ministra i comissària de Competència, un càrrec en què al s’ha convertit en el flagell de les multinacionals.

Ska Keller (Partit Verd Europeu)

Ska Keller (Alemanya, 1981) és l’única dels sis nominats que ja es va presentar com a candidata el 2014. Activista mediambiental i eurodiputada des del 2009, considera que el principal repte a què s’enfronta Europa és el canvi climàtic. El fort repunt dels ecologistes, especialment a Alemanya, podria consolidar el pes del seu partit en la següent legislatura, però les seves possibilitats d’assolir els llocs més alts de la Comissió Europea són ínfimes. Fa uns quants mesos va visitarRaül Romeva i Oriol Junqueras a la presó.

Jan Zahradil (Aliança dels Reformistes i Conservadors)

Notícies relacionades

Els euroscèptics, a l'assalt del Parlament Europeu

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El txec Jan Zahradil (República Txeca, 1963) és el candidat de l’Aliança dels Reformistes i Conservadors, el grup dels conservadors britànics i els polonesos del Partit Llei i Justícia (PIS). És eurodiputat i president d’ACRE, la continuïtat del qual no està clara, perquè podria acabar desapareixent o podria ser que els seus integrants acabessin formant un nou grup euroescèptic. Aquest és el grup amb què ha tingut contextos l’espanyol Vox.

Nico Cué (Partit de l’Esquerra Europea)

Nico Cué, sindicalista belga i d’origen espanyol, és l’últim dels candidats que oferirà la seva visió d’Europa. En aquest grup s’integren Esquerra Unitària i Podem. Les seves possibilitats d’arribar a ocupar algun dels alts càrrecs en joc, començant per la presidència de la Comissió Europea, són inexistents.