Samos: la presó a l'aire lliure a la frontera est d'Europa

El Christian sortia divendres al matí de la seva tenda de campanya quan just davant seu, al costat de l’envelat de davant, la va veure: una serp de dos metres que es passejava per allà. El jove, nascut al Camerun, amb un pal –perquè no tenia res més– va aconseguir atrapar-la i matar-la.

Estava indignat: "Això està ple de rates, de serps. Després de matar-la, uns quants la vam portar al despatx de la ‘mudira’ perquè vegués les condicions en què ens condemna a viure. Aquest lloc és immund. No s’hi pot viure, aquí", diu el Christian.

És el camp de refugiats de Vathy, a l’illa grega de Samos, i 'mudira’ és la paraula –en àrab– amb què tots els refugiats coneixen la directora del centre. És, segurament, la persona més odiada i cobejada de tota l’illa.

Al camp, en l’actualitat, hi viuen unes 3.000 persones, atrapades en un espai condicionat només per a 650. Totes, a més, estan tancades a Samos, d’on no poden sortir perquè el pacte que van firmar la Unió Europea, Grècia i Turquia el 2015 converteix les platges turqueses de les illes gregues en els barrots que contenen, amuntegades, les persones que arriben des d’Anatòlia en llanxes inflables.

Perquè, tot i que en siguin poques, continuen fent-ho: des del gener,  han arribat a Grècia 10.080 persones , des de Turquia, per mar. Al maig, han sigut 3.000: 123 de mitjana al dia. A Samos, una trentena al dia, i aquestes setmanes de principis d’estiu, mentre la xifra augmenta, el sol s’imposa inclement. És migdia i la xafogor converteix el camp en el que sembla un desert de tendes de campanya deshabitades envoltades d’escombraries per tot arreu.

Els habitants són a dins dels envelats, protegint-se del sol. "Vaig arribar aquí fa vuit mesos" –diu el Fabrice, congolès, que ha estès hàbilment un tendal en forma d’envelat des de la seva tenda– "i les autoritats del camp m’han donat l’entrevista  per demanar l’asil a mitjans del 2021. En dos anys. ¿Què volen? ¿Que estigui aquí tancat tres anys? ¿Que mori aquí? Això és una presó. Samos és una presó".

Anys i anys

El camp de refugiats de Samos està dividit en dos: l’interior del camp, on les condicions són una mica millors, que està habitat, en general, per famílies i persones vingudes de l’Afganistan, Síria i Iraq. Però això només és una part. L’altra, la majoritària, és la que queda fora del recinte: és on hi ha més africans perquè generalment venen sols i perquè les seves peticions d’asil tarden molt més. Són, sobretot, de la República Democràtica del Congo i del Camerun.

Tots expliquen el mateix: que les seves entrevistes estan programades per al 2020, el 2021, el 2022 i, en alguns casos, fins al 2023. Però tenir l’entrevista tampoc és garantia de res, perquè a molta gent li rebutgen la petició al primer intent. I això només significa una cosa: que l’illa es converteix en una presó.

"Grècia ha d’accelerar els processos", diu Pipina Katsari, cap de la missió de l’ACNUR a Samos. "Hem vist esforços, però les illes estan sobrepassades. Els serveis no són adequats a causa de la congestió al camp. I la llarga estada a què se sotmet la gent provoca molts problemes sanitaris i malalties". Els metges de l’illa parlen de moltíssims casos d’ansietat, epilèpsia, estrès i problemes cardíacs.

L’espera s’acaba

El Christian, convertit en heroi justicier de serps i que porta un any a Samos, va tenir sort: fa dos mesos va rebre l’aprovació de tots els papers i li van donar, per tant, el permís per abandonar l’illa. Però el govern grec no l’ha recol·locat.

"Fa molt que espero i ningú em diu res. Si me’n vaig ara de Samos em quedaré al carrer sense res. Continuo atrapat en aquest camp. Això és un infern. A la nit tinc pànic perquè no sé què hi ha a l’altre costat de la tela. No dormo", diu, i es passa el dia sencer, de principi a final, escoltant la megafonia –la veu temuda i omnipotent de la 'mudira'–, que crida, de tant en tant, a les persones que aquell dia seran enviades en ferri cap a Salònica o Atenes. Encara no li ha tocat.

Quedar-se a Grècia

Notícies relacionades

La Grècia abandonada

Un any de pacte inhumà entre Turquia i la UE

Tant el Christian com el Fabrice i els altres 3.000 llogaters del camp de refugiats ho saben: que el seu viatge, segurament, acabarà un cop arribin al continent grec. Que Europa ha tancat les seves portes. "Si pogués aniria a un altre país, és clar, però ara ja m’és igual. Jo el que vull és poder viure. Tenir una feina i guanyar-me la vida dignament. Si això ho puc fer a Atenes o Salònica, m’està bé", explica el Fabrice.

Hi ha hagut un canvi: fa uns anys, la gent que arribava a Grècia demanava estudiar, sempre, anglès primer i alemany després. L’anglès continua regnant, per descomptat, però l’alemany ha perdut força. Ara els refugiats aprenen grec.