La lluita per la democràcia a la Xina cau en l'oblit 30 anys després de Tiananmen

Els plans de Yang Jianli van descarrilar aquella matinada del 4 de juny de 1989. “Es van acostar quatre tancs. El primer va llançar gasos lacrimògens. El segon va obrir foc amb metralladores. I els dos últims van perseguir els estudiants. Per les pel·lícules pensem que els tancs són lents però no ho són. Els van passar per sobre. Vam recollir onze cossos”, recorda per telèfon des de Washington. Yang integra aquest gremi a la diàspora que ha consagrat la seva vida a la frustrant lluita per portar la democràcia a la Xina.

El Govern li havia donat sobrades raons per desconfiar molt abans. Era un nen quan el seu pare, un líder local del partit, va ser apallissat davant la seva família per una turbamulta, enviat a un camp de reeducació remot i després rehabilitat amb tots els honors i poder reforçat. Poc després va escoltar uns obrers cantar sobre la tirania del seu pare. Són les coses que passaven durant aquella demencial Revolució Cultural.

Yang, un estudiant de matemàtiques brillant, va passar pels millors centres xinesos fins a acceptar un doctorat a la Universitat de Berkeley. Era allà quan la plaça es va començar a embotir d’estudiants. Va organitzar protestes a campus nord-americans fins que va veure en televisió els primers ferits. Va comprar un bitllet d’avió i va aterrar a Pequín un dia després que s’aprovés la Llei Marcial.

Carta d’invitació

A la plaça va coincidir amb Liu Xiaobo, un intel·lectual també arribat des dels Estats Units, que ràpidament havia estès la seva influència en el moviment i cridat l’atenció de Pequín. Liu era a la diana però va rebutjar la carta d’invitació de Yang per fugir. Quan els ànims defallien va organitzar una vaga de fam entre el professorat. Liu pretenia un centenar d’adhesions i les quatre aconseguides revelen la por que ja sobrevolava per la plaça. Yang va representar la família de Liu en l’entrega del Premi Nobel de la Pau a Oslo el 2010. Aquella cadira buida va resumir la ignomínia. Liu estava empresonat a la Xina i moriria anys després d’un càncer.

La nit dels fets tornava a la plaça des del seu campus quan va escoltar les primeres ràfegues. “Vam veure els militars, vam intentar convèncer-los que no disparessin, els vam cantar La Internacional per estovar-los però semblaven insensibles. Vaig veure un estudiant caure a escassos metres de mi. Quan disparaven ens tiràvem a terra. Ho vam fer moltes vegades. No recordo que vaig pensar, creia que allò era irreal. Hi va haver un silenci i després vaig començar a plorar”, continua.

Aquella protesta de sis setmanes havia acabat a trenc d’alba. Yang va tornar al campus, es va tractar a l’hospital la tos incontrolable causada pels gasos, va romandre amagat als suburbis pequinesos durant dos dies, va arribar a l’aeroport i al costat de la resta de passatgers va aplaudir quan l’avió es va enlairar. Començava la seva nova vida d’exiliat.

Tretze anys després va tornar a la Xina amb un passaport prestat, va ser detingut i condemnat a cinc anys de presó per espionatge, va patir l’aïllament individual i tortures psicològiques durant interrogatoris de 14 hores. Va ser alliberat després de les pressions de la comunitat internacional. Mai més hi ha tornat.

La vida no semblava ombrívola per als que van escapar després de les protestes. Un món impactat per les imatges dels tancs els va obrir les seves portes: Europa, Estats Units, Hong Kong, Taiwan... les universitats destinaven fons per als paladins de la llibertat. Però els diners i l’atenció mediàtica es van exhaurir aviat i molts d’ells, brillants estudiants a la Xina, es van haver de buscar la vida en països la llengua dels quals desconeixien i que no convalidaven els seus títols.

Col·lapse imminent

La lluita per la democràcia a la Xina des de l’exterior ha fracassat. El col·lapse imminent que Occident ha anunciat durant dècades no està avui més a prop que el 1989 i el pragmatisme ha rellevat el romanticisme en les noves generacions. La dissidència minva a l’exili. Han caigut a l’oblit fins i tot els més conspicus líders de Tiananmen, només requerits en els seus aniversaris. Ho sabia Liu Xiaobo, que sempre va refusar la fugida. El quadro indueix al desànim.

“Molt sovint ens sentim frustrats i fatigats perquè, malgrat tots els nostres esforços, els xinesos no saben el que va passar. És com arribar a una via morta. I també és frustrant que, els que ho saben, no mostrin cap simpatia”, confessa. Ni tan sols l’abundant comunitat xinesa als Estats Units participa amb entusiasme en la seva lluita democràtica.

Notícies relacionades

Tiananmen, 30 anys després

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Yang és un home assenyat que reconeix els errors dels estudiants en les negociacions i critica els que encara viuen instal·lats en el record gloriós d’aquells dies. “No som líders, la gent a la Xina no ens segueix. Hem d’assumir aquesta idea. Molts als Estats Units es continuen dient líders estudiantils, creuen que els continuen escoltant. És absurd”, continua.

El 25è aniversari es mostrava optimista, intuïa esquerdes al Govern i pensava que la seva tornada a la Xina no era llunyana. Avui, confessa, ho és menys. “La generació que ens vam barallar llavors pensa que aquesta és l’última oportunitat per aconseguir una mobilització massiva. El 40è aniversari tindrem més de 60 anys, probablement molts hauran abandonat”, acaba.