May, tres anys perduts

“‘Brexit’ significa ‘brexit’ i el convertirem en un gran èxit”. Theresa May va iniciar el seu mandat amb aquest compromís. El to era ferm, desafiador. Brussel·les hauria de cedir a les exigències del Regne Unit. Tres anys més tard, May ha firmat aquest divendres la carta de dimissió i marxa entre llàgrimes.

"He fet tot el que he pogut”, ha declarat, impotent, amb la veu entretallada, a l’anunciar la renúncia. La seva ha sigut una llarga agonia, amb una infinitat d’humiliacions públiques.  La credibilitat internacional del Regne Unit ha quedat feta miques.  L’espectacle dels britànics en les negociacions amb Brussel·les ha sigut vergonyós. En la Unió Europea van acabar per no creure la primera ministra. Al final May era una figura penosa. El seu llegat per a la història serà el d’un enorme fracàs.  

Errors colossals

La tasca a què s’enfrontava era gairebé impossible. Conjugar la negociació amb Europa, complir el resultat del referèndum i mantenir la unitat en el Partit Conservador. Però May va cometre errors colossals. Al cap de poc d’haver ocupat el càrrec, va començar a cedir cap a la versió més extrema del ‘brexit’ i del grup ultraeuroescèptic en el Partit Conservador. “Més val que no hi hagi acord, que un mal acord per al Regne Unit”, repetia envalentida.  “L’acer de la nova dama de ferro”, proclamava el 'Daily Mail'. En lloc de buscar un consens entre els ‘tories’ i bastir ponts cap a altres forces a la Cambra dels Comuns, May va atiar la discòrdia, va perdre aliats i es va guanyar més enemics. A tota hora va ignorar el 48% dels ciutadans que havien votat per la permanència o les reclamacions d’Escòcia d’un ‘brexit’ més suau.

En el seu afany per mostrar el control de la situació i el calendari, es va precipitar a l’imposar una data de sortida, el 29 de març, que després no va poder complir. Va establir unes línies vermelles infranquejables, que mancaven de realisme. Va limitar les seves pròpies possibilitats de maniobra. Va acudir a Brussel·les mal preparada, sense dominar les complexitats de l’entramat comunitari. En una de les reunions,el seu primer ministre per al ‘brexit’, David Davis, es va presentar sense cap paper o document. Quan May va comprendre que la realitat era molt diferent a la versió triomfalista del ‘brexit’ que havia estat pregonant, va optar per ocultar-ho als britànics.

Sense do de gents

En la fugida cap endavant va cometre un error fatal. El juny del 2017 va convocar eleccions anticipades per reforçar la majoria a la Cambra dels Comuns. La campanya va ser presidencialista, centrada en la personalitat d’una primera ministra sense do de gents, freda i robòtica. L’eslògan, ‘Un Govern fort i estable’, va sonar com una burla al perdre 13 escons i la majoria. Un càstig gratuït que ella mateixa es va infringir. May va passar a dependre del Partit Unionista Democràtic, que finalment va boicotejar l’acord assolit amb Brussel·les.

La credibilitat i l’autoritat de la líder conservadora es va anar desintegrant a partir d’aleshores. Poc després, va tornar a ser qüestionada la seva personalitat, durant el terrible incendi de la torre de Grenfell, en el qual van morir 72 persones. May va visitar un dels centres de la comunitat afectada, però va evitar reunir-se amb alguns dels supervivents, mentre el líder de l’oposició, Jeremy Corbyn, abraçava els membres de les famílies afectades. Van ploure les crítiques per la seva distància i la falta de toc humà.

Tristos rècords 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Finalment, va ser el ‘brexit’ el que la va portar a perdre el recolzament del seu gabinet. Durant el seu mandat, 36 membres del Govern van presentar la renúncia, una xifra sense precedents. En el seu historial, té un altre trist rècord. El gener d’aquest any, el seu acord per al ‘brexit’ va ser rebutjat en la Cambra dels Comuns per un marge de 230 vots, la derrota parlamentària més gran infringida a un primer ministre britànic. Aleshores el seu partit ja havia presentat una moció de confiança contra ella, que va resultar fallida. May va perdre una segona i tercera votació. Va pretendre que n’hi hagués una quarta. El partit va intentar canviar les regles internes per forçar-la a marxar. Finalment, ha llençat la tovallola.

En el seu comiat, ha afirmat que qui la succeís, “ell o ella, haurà de trobar un consens al Parlament que jo no vaig aconseguir”. May deixa sense resoldre els problemes que va trobar a l’arribar. Tres anys perduts. El seu fracàs, a més, ha obert la porta, a una altra força política, el Partit del Brexit, de Nigel Farage, que amenaça de devorar els conservadors.