Un matrimoni d'inconveniència

Si vam sobreviure la segona guerra mundial, sobreviurem el ‘brexit’, diuen els anglesos més euròfobs. És una fal·làcia més; en aquella guerra ningú va lluitar sol, ningú va vèncer sol. Milers de soldats es van deixar la vida en el desembarcament de Normandia, que va celebrar el 75è aniversari aquesta setmana. Van morir per una Europa lliure i democràtica, el motor que més tard crearia les diferents fases i sigles del que avui anomenem Unió Europea (UE), una organització imperfecta que ha aconseguit una cosa inaudita: dècades de pau i entesa entre enemics aparentment irreconciliables.

El Regne Unit se sent una illa tocada pels déus, capaç de navegar en solitari, i de vegades de la mà dels EUA, la seva excolònia, de la qual el separa un idioma comú (Bernard Shaw ‘dixit’). Els anglesos són els menys britànics del Regne Unit. Ser anglès és gairebé un títol nobiliari.

Aquesta anglesitat extrema va aconsellar quedar-se fora de la firma del Tractat de Roma el 1957, la base política i legal de la nova Europa. Van enviar com a observador un sotssecretari. Va ser una declaració d’intencions, hereva del cèlebre titular de ‘The Daily Mail’, “boira al Canal, el continent aïllat”.

El recel davant de qualsevol entitat que amenaci la sobirania nacional impregna a tota la classe política, siguin conservadors o laboristes. Per això Jeremy Corbyn, euroescèptic d’esquerres, vol sortir de la UE, que considera un club d’empresaris i banquers. És hereu d’una tradició laborista antieuropea que van liderar Hugh Gaitskell i Michael Foot.

Desconfiança congènita

Aquesta desconfiança congènita cap a Europa té tres pilars: l’enemistat històrica amb França, l’existència de l’alternativa de la Commonwealth –una institució amb aroma imperial, en la qual els ‘brexiters’ més entusiastes segueixen ancorats–, i les guerres contra el papat de Roma.

El que va començar com un pols privat, el dret a divorciar-se de Caterina d’Aragó i tornar a casar-se, va acabar en un cisma religiós i en la irrupció del nacionalisme anglès. Enric VIII, que va viure al segle XVI, va ser el primer ‘brexiter’. Es va barallar amb el papa Climent VII i el rei d’Espanya –que representaven l’Europa dominant–, i va en sortir airós.

Aquesta reconstrucció identitària té més de propaganda que de veritat. Anglaterra ha estat íntimament unida a Europa, va ser província de l’imperi romà durant segles, va estar en totes les guerres continentals, duressin 30 o 100 anys, va tenir castells a França. Per les seves venes corre sang normanda i saxona. Són barreja en un continent de barreges.

Ser el bressol de la revolució industrial, del capitalisme modern a la segona meitat del segle XVIII, va atorgar a Anglaterra un avantatge tecnològic incontestable. No només eren els seus telers, era una mentalitat audaç i comercial, que encara persisteix, protegida per una gran flota.

Ordre mundial

La derrota de Hitler va generar un nou ordre mundial. Londres, que tant va lluitar per derrotar el nazisme, no va saber llegir el canvi de guió, la irrupció de la seva excolònia com a superpotència i únic líder capitalista. Van arribar les independències de l’Índia i el Pakistan el 1947, i als anys 60, les de gran part de les Àfriques, i el Regne Unit va descendir de divisió.  

Quatre anys després de la firma fundacional a Roma, Londres va admetre el seu error de càlcul i va provar d’incorporar-se al projecte europeu. El president de França, Charles de Gaulle, que també tenia memòria històrica, s’hi va negar. Va dir que el Regne Unit seria un cavall de Troia dels EUA. Londres va tardar 12 anys a aconseguir el vistiplau de París, ja sense De Gaulle.

Va entrar el 1973 al costat d’Irlanda i Dinamarca. Va ser un èxit del conservador Edward Heath, però va deixar una sensació de maltractament. L’euroescepticisme militant va arrencar abans de l’adhesió. El seu impulsor va ser el laborista Harold Wilson, que a la campanya electoral va prometre canvis en el text d’adhesió, una mania que ve de lluny. Wilson va guanyar i va convocar un referèndum el 1975. Va vèncer la continuïtat a Europa per 67,2% davant un 32,8%.

L’entrada del cicló Thatcher a Downing Street, el maig de 1979, va canviar per sempre la política britànica. La seva relació amb la UE va ser complexa. Va tenir els seus anys de cert entusiasme en què va participar en la creació del mercat únic, i altres de queixa; el seu cèlebre “I want my money back” de 1979. Nou anys després es va declarar enganyada pel llavors cap de la Comissió Europea, Jacques Delors, que defensava el federalisme com a instrument per avançar en una unió política. Des de 1988 Thatcher va atacar l’excés de poder de Brussel·les i va denunciar el perill que suposava per a la seva sobirania nacional.

Opcions de sortida

Els ‘brexiters’ afirmen que Thatcher hauria recolzat avui la sortida. No deixa de ser un eslògan. Només sabem que va defensar la permanència el 1975, i que mai va promoure opcions de sortida d’Europa. Van ser els laboristes els que el 1983 van exigir un nou referèndum.

Notícies relacionades

El 'brexit' i la por de Farage determinen l'elecció del nou líder conservador

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El 1994 es va fundar el Referendum Party, liderat per l’euroescèptic James Goldsmith. A les eleccions generals de 1997 va obtenir 810.860 vots i zero escons. Va ser el precedent del Partit de la Independència del Regne Unit de Farage, que va exercir un paper decisiu en el resultat del referèndum del 2016, en el qual 17.410.742 britànics van votar a favor de deixar la UE, el 51,9%. Un tomb en només 17 anys.

El primer ministre conservador, David Cameron, va perdre la consulta i el càrrec. Va ser incapaç de llegir l’ànim del carrer britànic, l’impacte de la crisi del 2008 i la por dels canvis. Aquesta vegada, el Regne Unit no estava al capdavant de la revolució tecnològica. El nou centre era Silicon Valley. En aquella campanya va dominar l’emoció, l’anglesitat. La UE es va convertir en l’enemic, es va distingir l’agitació d’un nacionalisme xenòfob que encara creu que la Royal Navy domina els mars i la Reina es diu Victòria.