El Sahel, l'olla de pressió de l'Àfrica

"Senyora, ¡això és el Sahel, una de les zones més perilloses del planeta!", explota furiós un policia de l’aeroport de Niamey, la capital de Níger. Una viatgera acaba de queixar-se per cinc controls a menys de tres metres a la seva documentació i equipatge, i l’agent no dubta a recordar-l’hi. "Ho reviso tot de nou, sí. No podem no fer-ho. Perquè no ens fiem de ningú. Això ho ha d’entendre", insisteix.

A la seva oficina al centre de la ciutat, Mouslim Sini Mohamed també es debat entre la ràbia i la resignació. Ràbia perquè el seu país, Níger, ric en recursos al subsol, és un dels més pobres del món, ara també víctima dels devastadors efectes de la crisi climàtica. I resignació pel perillós veïnat de Níger. "Dels 5.800 quilòmetres de fronteres del país —diu aquest operador humanitari de l’oenagé World Vision, amb el dit sobre el mapa— només 200 quilòmetres no suposen un risc: els del confí amb el diminut estat de Benín".

Al nord, Níger pateix l’amenaça d’un guerra total a Líbia, país que abans era considerat una espècie d’El Dorado econòmic de l’Àfrica. Al sud i sud-est, a les fronteres amb Nigèria i el Txad, persisteix la violència de les bandes del grup gihadista Boko Haram, que ha infectat des de temps el llac Txad i últimament —en els últims quatre anys, precisament— també la regió nigerina de Diffa. 

Violència extrema

Allà ja hi ha 104.000 desplaçats registrats pel Govern i, en els primers mesos de l’any, la lluita s’ha agreujat. Només al març van ser assassinades 90 persones, segons va registrar l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris de l’ONU. I a l’abril es va produir un atac kamikaze contra soldats governamentals, mentre que Metges sense Fronteres (el seu representant a Níger és l’espanyol Francisco Otero Villar) va suspendre de forma temporal les seves activitats després d’un atac a un dels seus centres a la comuna de Maine-Soroa, fronterera amb Nigèria. Com a resultat, es va produir a Diffa el que els humanitaris anomenen 'secondary movement', és a dir, el desplaçament de gairebé 20.000 persones ja desplaçades.

Al-Qaida al Magrib Islàmic, en canvi, sotja al desert de la veïna Algèria, mentre que els atacs interètnics i gihadistes a Mali s’han escampat, a partir del 2016, també a Burkina Faso i a les regions nigerines de Tillabéri i Tahoua, on l’estat d’emergència segueix vigent des del 2017 després que cremessin sense pietat escoles i segrestessin civils. "La situació a Tillabéri ha escalat tant que ja ni podem acostar-nos als llogarrets per prestar ajuda. Només ens quedem a la carretera principal i mai anem acompanyats per operadors europeus. És massa perillós", diu en Mohamed, afligit.

Zona estratègica

La presència militar de les potències occidentals a Níger és un reflex de la difícil situació que travessa una regió que els governs europeus i els Estats Units veuen com a estratègica, per la seva posició geogràfica i el seu possible impacte migratori sobre Europa, però també per les riqueses que té (urani, petroli i or). En l’actualitat els països que mantenen contingents oficials al país són Alemanya, Itàlia, els Estats Units, el Regne Unit i França, antic poder colonial del país i encara principal actor a la regió. Els dos primers països, en canvi, han ampliat els seus continents en els últims dos anys; Berlín fins i tot va obrir un nou campament militar, i la cancellera Angela Merkel va ser al país a començaments de maig.

Washington, per la seva part, havia aconseguit mantenir la seva presència amb sordina fins que, l’octubre del 2017, quatre soldats nord-americans van ser assassinats en una emboscada a la frontera entre Níger i Mali per un grup vinculat a ISIS. Des d’aleshores, ja no s’amaguen. Els avions de l’US Air Force fins i tot poden veure’s enlairar-se dels aeroports civils de  Niamey i Agadez, des d’on parteixen també els vols d’humanitaris i de les oenagés, i els miners que van cap a la regió d’Agadez. 

Participació d’Espanya

Tot i que també als altres països del Sahel hi ha una presència mixta de forces nacionals, multilaterals, regionals i internacionals. Un exemple és Minusca, la missió de manteniment de la pau de l’ONU a Mali, país en el qual Espanya manté un contingent de més de 250 efectius (que van patir un atac el febrer, sense ferits), integrants de la missió d’Entrenament de la Unió Europea (UE), que també ofereix assessorament a Mauritània, Burkina Faso i el Txad. La UE també té la missió Sahel-Níger contra el terrorisme, una cosa que, tot junt, els crítics consideren que equival a una militarització occidental del Sahel.

Notícies relacionades

Refugiats al purgatori

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

"Estem molt preocupats per la situació a Níger i en tot el Sahel", diu Alessandra Morelli, la representant local de l’Alt Comissariat per als Refugiats de l’ONU. Tot sumat, el nombre de persones que Morelli ha d’atendre tan sols a Níger equivalen a la meitat dels que viuen en una ciutat com València: més de 380.000 individus, entre desplaçats interns i sol·licitants d’asil. I les xifres de l’ajuda tampoc empenyen a l’optimisme el 2019: dels 76 milions de dòlars requerits per l’ACNUR per fer front a les crisis a Níger, en els primers cinc mesos de l’any només han arribat poc més de 32 milions, tot just el 43% dels diners necessaris. Pitjor és la situació en altres països de la regió: Mali va obtenir només el 38%; Burkina Faso, el 27%, i Txad, tot just el 9%.

Un dels beneficiaris a Niamey és Waladogaz Kili, un tuareg de Mali. Va fugir del seu país fa quatre anys quan, explica, els gihadistes volien obligar-lo a enrolar-se a les seves files i ell no va voler. "Vull quedar-me a l’Àfrica. Però si els gihadistes arriben fins aquí, faré les maletes i me n’aniré de nou", explica en Kili, que avui representa uns 4.000 refugiats que habiten a la capital de Níger. De la mateixa opinió és Wambobo Seth Rony, un estudiant de 25 anys de la República Centreafricana que es va escapar del seu país quan allà es va desencadenar una cruenta guerra civil el tancament definitiu de la qual encara està per veure’s. En Rony ho diu clar: "Me’n vaig anar del meu país només per la guerra".