Refugiats al purgatori

Parla en murmuris; sospira. Els ulls se li encongeixen. Les venes li bateguen al coll. I finalment s’enfonsa quan se li pregunta per les tortures que ha viscut en un centre de detenció de les milícies a Líbia. "Als que no podíem pagar [l’extorsió exigida pels milicians] ens pegaven amb tubs de ferro o ens cobrien el cos amb sucre i ens lligaven a uns pals a la intempèrie, des de molt d’hora dels matins fins a la mitjanit, per provocar-nos cremades de sol i que els insectes ens ataquessin", explica la somali Jamila, al centre de trànsit per a sol·licitants d’asil d’Hamdallaye, a 40 quilòmetres de la capital nigeriana.

Han passat gairebé tres anys des que Jamila va fugir d’Al-Shabab. El grup gihadista somali havia assassinat el seu cunyat i amenaçat el seu marit. Així, un dia –"era dimecres", recorda la dona, el nom de la qual va ser canviat per motius de seguretat– va emprendre la ruta partint de la ciutat de Kismayo, en la regió meridional de Jubaland, amb destinació a Líbia. Allà, després de ser violada i patir vexacions de tot tipus a les presons il·legals de les milícies líbies, i després d’un intent de creuar el Mediterrani repel·lit pels guardacostes del país, el destí de Jamila es va creuar amb operadors de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).

La resposta de l’ONU

Ells van ser els qui, al sentir la història de Jamila, la van incloure en l’Emergency Evacuation Transit Mechanism (ETM), un programa d’evacuació cofinançat per la Unió Europea i en què també col·laboren l’Organització Internacional de Migracions i oenagés locals. En temps de guerra a Líbia i polítiques insolidàries a Europa, l’ETM ha sigut la resposta de l’ONU a una crisi urgent, per evacuar ràpidament de Líbia els sol·licitants d’asil més vulnerables i enviar-los al Níger abans de la seva reubicació definitiva en un país segur, a Europa o Amèrica del Nord. Es va externalitzar un servei fronterer, per salvar vides.

El mecanisme ha funcionat però a mig gas. Només un total de 1.336 sol·licitants d’asil polític han aconseguit fins ara arribar a un país segur. La resta s’ha quedat en una espècie de purgatori. Més de 1.400 ja evacuats al Níger són en cases protegides a Niamey i al campament d’Hamdallaye. Mentre que 4.000 més ja han sigut inclosos en el programa d’evacuació però encara es troben atrapats en presons a Líbia. Són els considerats més en risc d’una població total de sol·licitants d’asil que, segons l’ONU, sumen 57.000 persones a Líbia. 

Només 11 països

Carlotta Sami, la portaveu de l’ACNUR per al sud d’Europa, explica que, si bé l’ETM va ser creat el 2017 –és a dir, quan els països de la Unió Europea (atiats per Itàlia) van començar a dificultar la presència de les oenagés al Mediterrani–, és important que "el sistema sigui més ràpid". Aquesta rapidesa, de fet, fins ara no es correspon amb la realitat, ja que la missió s’ha revelat molt àrdua per múltiples raons.  La primera és que, malgrat les pantagruèliques negociacions de les agències humanitàries, només 11 països han acceptat donar una nova llar a aquests refugiats: Bèlgica, el Canadà, Finlàndia, França, els Països Baixos, Noruega, Suècia, Suïssa, el Regne Unit, els Estats Units i Alemanya (Itàlia participa en un altre projecte d’evacuació des de Líbia, mentre que Espanya no hi figura).

La segona és que el Níger només permet allotjar al seu territori 1.500 refugiats per a aquest programa. I la tercera és que Líbia, un país que mai va firmar la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, únicament permet evacuar les persones de les nou nacionalitats que considera com a possibles refugiats.

Llarga espera

Notícies relacionades

El Sahel, l'olla de pressió de l'Àfrica

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ahmed Roble s’allisa la roba esquinçada abans de començar a parlar. Explica que va abandonar el seu país, Etiòpia, després de les protestes estudiantils del 2016, i que també va intentar fugir pel Mediterrani, però va ser capturat pels guardacostes libis i tornat a aquest país. Ara, ja lliure, diu, els seus dies transcorren en la lentitud. "¿Què faig tot el dia? Em desperto, dino amb la meva dona i espero. No faig masses coses més", explica aquest jove. El temps d’espera al Níger pot variar entre els sis i nou mesos, tot i que també hi ha casos de refugiats que ja fa un any que no saben quan se n’aniran. 

No és una dada insignificant. D’aquest termini de temps depèn que hi puguin arribar nous evacuats des de Líbia. "Això genera desconfiança en el sistema i impedeix que més persones se’n puguin beneficiar", critica Judith Sunderland, de l’organització Human Rights Watch (HRW). Però Binian, un eritreu de 20 anys, no perd l’esperança. "Fa tres mesos, França em va acceptar. Voldria trobar una feina com a cuiner", explica. "Només estic esperant uns papers que no han arribat encara", afegeix, mentre la mirada se li perd en el buit.