Dures negociacions pel repartiment de càrrecs a la UE

La resistència del Partit Popular Europeu (PPE) i la dura oposició dels països del grup de Visegrad (Polònia, Hongria, la República Txeca i Eslovàquia) a la fórmula de compromís negociada al marges del G20 d’Osaka aquest cap de setmana passat, i que portaria el socialista holandès Frans Timmermans a la presidència de la Comissió Europea, ha dificultat la possibilitat d’un acord sobre el repartiment dels alts càrrecs europeus en la cimera extraordinària, que se celebra aquest diumenge a Brussel·les.

La intenció del president del Consell Europeu, Donald Tusk, és que els líders de la UE respectin el procés dels‘spitzenkandidaten’  –els caps de llista proposats pels grups polítics– per garantir el recolzament de l’Eurocambra, tot i que és conscient que la proposta de compromís promoguda pelslíders d’Espanya, Holanda, França i Alemanya genera fortes resistències, tant al PPE com entre els països del grup de Visegrad, radicalment oposats a Timmermans, al qual consideren tòxic pel seu paper en defensa de l’Estat de dret. 

El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha remès una carta al president del PPE, Joseph Daul, en la qual qualifica d’“error molt seriós i històric” deixar via lliure als socialistes perquè seria “humiliant”, minaria l’“autoritat i dignitat” del partit i suposaria un cop per al prestigi del PPE. “No, Frans Timmermans no és un candidat de compromís. Divideix Europa i no entén l’Europa central, no entén els països que afronten la crisi postcomunista”, ha arremès també el primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki. 

Fórmula de compromís polèmica

Segons la fórmula ideada als passadissos del G20, el lloc més cobejat –la presidència de la Comissió– aniria per als socialistes. L’’spitzenkandidaten’ conservador, l’alemany Manfred Weber, no se n’aniria de la contesa amb les mans buides, però s’hauria de conformar amb presidir el Parlament Europeu, que elegirà nou president aquest pròxim dimecres, tot i que és prerrogativa exclusiva de la cambra.

A canvi d’aquesta cessió, el PPE també es quedarial’alt representant per a la política exterior de la UE, que des de la seva creació ha estat en mans dels socialistes, mentre que la presidència del Consell Europeu podria recaure en mans d’un membre de la família liberal, que seria el belga Charles Michel. La presidència del BCE, mentrestant, podria anar per a un francès.

Aquest escenari no garantiria, en principi, la paritat de gènere que tant han reivindicat líders com Pedro Sánchez o Emmanuel Macron, tot i que, en cas d’arribar a bon port, seria una importantíssima victòria per als socialistes europeus, ja que desplaçarien de dalt de tot de l’Executiu comunitari una peça clau en l’engranatge comunitari, el Partit Popular Europeu, que ostenta el càrrec des de fa quinze anys.

La fórmula, no obstant, ha fet aigües abans que Tusk la posés sobre la taula i ha obligat els líders a multiplicar les trobades bilaterals abans de l’inici de la cimera, que començava amb tres hores de retard.

La cancellera alemanya, Angela Merkel, ha sigut l’única dirigent conservadora a defensar el principi d’acord entre populars, socialistes i liberals durant la cimera prèvia de líders del seu partit, que han deixat clar que no estan disposats a renunciar a la presidència de l’Executiu comunitari. “Des del punt de vista del PPE, la gran majoria dels primers ministres no creuen que haguem de renunciar a la presidència de la Comissió tan fàcilment sense lluitar”, ha resumit el primer ministre irlandès, Leo Varadkar. I no només perquè el PPE va ser el partit més votat en les passades eleccions europees, sinó perquè Timmermans generaria “una divisió més gran entre est i oest”.

Procés de ‘spitzenkandidaten’

Els grups polítics de l’Eurocambra continuen insistint que només acceptaran com a president de la Comissió un dels‘spitzenkandidaten’, un sistema que rebutgen alguns líders europeus, que creuen que limita la capacitat per elegir la persona que considerin més adequada per al càrrec. No obstant, ningú vol una nova crisi política a la UE, i és aquest context en el qual havia ressorgit Timmermans, actual vicepresident primer de la Comissió i que alguns dirigents com Macron van descartar fa 10 dies.

Qualsevol proposta necessita al Consell una majoria qualificada, avalada pel 72% dels països (almenys 21) amb el 65% de la població de la UE, amb la qual cosa l’envit no es presenta fàcil. “No serà una deliberació fàcil. Donald Tusk tindrà una nit complicada. Intentarem ser constructius, però és important evitar un conflicte interinstitucional entre el Consell i el Parlament”, ha reivindicat Merkel a la seva arribada. La nit, auguren molts dirigents, serà llarga, i no es descarta continuar dilluns amb un esmorzar de treball.

Primer intent fallit

El primer intent per pactar els noms de la nova cúpula d’alts càrrecs de la UE, en la cimera del 20 i 21 de juny, va acabar en fracàs perquè cap dels tres candidats proposats pels grups polítics (o ‘spitzenkandidaten’) per a la Comissió Europea –Manfred Weber (PPE), Frans Timmermans (S&D) iMargrethe Vestager (liberals)– van aconseguir el consens necessari, ni al Consell ni a l’Eurocambra. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Macron va cantar victòria pel cop al procés de l’‘spitzenkandidaten’ –que no està disposat a acceptar si no hi ha llistes transnacionals europees–, tot i que 10 dies després, els 28 intenten recompondre el puzle abans que el Parlament Europeu voti nou president aquest dimecres. 

Les negociacions entre els dirigents europeus han sigut intenses en les últimes hores, i es multipliquen les reunions bilaterals i a diverses bandes per intentar desembarassar el camí del nou puzle de llocs. Per exemple, Pedro Sánchezs’ha reunit amb Emmanuel Macron, Angela Merkel i el president del Consell Europeu, Donald Tusk, que també ha intensificat la seva agenda amb diverses trobades amb els liberals, Macron, el primer ministre holandès –Mark Rutte–, i els dirigents de l’est d’Europa.