L'exitosa revolta que va encimbellar Juncker

El vocabulari de la bombolla europea està ple de paraules impronunciables però n’hi ha una que es repeteix sense parar des de fa setmanes: spitzenkandidaten o, literalment traduït de l’alemany, ‘candidat principal’. Un terme que amaga una lluita ferotge entre dues institucions, Consell Europeu i Parlament Europeu, per marcar la pauta en l’elecció del president de la Comissió Europea. 

La reforma del Tractat de Lisboa va introduir, el 2009, una petita innovació. Per primera vegada va quedar negre sobre blanc que els líders europeus decidirien el nom del president de la Comissió (per majoria qualificada) “tenint en compte el resultat de les eleccions del Parlament Europeu”. Un afegitó addicional que cinc anys després va portar a la revolta política que va permetre al luxemburguès Jean-Claude Juncker convertir-se en el primer spitzenkandidaten elegit com a president de l’Executiu comunitari. 

I van ser dos alemanys els qui més pressió van fer per estirar la interpretació del tractat i situar el Parlament Europeu com a peça clau en l’elecció presidencial, reforçant el seu paper i diluint la prerrogativa dels líders nacionals: Klaus Welle, avui dia secretari general de la cambra, i el socialdemòcrata alemany i expresident de l’Europarlament Martin Schulz. El 2013, un any després de ser elegit president de l’Eurocambra, Schulz va aconseguir que la seva família política el designés spitzenkandidaten en les eleccions del 2014. 

Objectiu: guanyar recolzament de l’opinió pública

L’argument, vist l’escàs interès de l’opinió pública per les eleccions europees, és democratitzar i fer més transparent l’elecció del president escollit fins aleshores en negociacions secretes. Liberals, verds i l’esquerra europea en van recollir el testimoni i s’hi van sumar nomenant els seus propis candidats. Malgrat les moltes reticències inicials, la cancellera alemanya Angela Merkel va acabar cedint davant de la pressió política i de l’opinió pública i el març del 2014 el Partit Popular Europeu (PPE) entrava al joc nomenant també el seu propi candidat. 

Notícies relacionades

El repartiment del poder a la UE divideix els dirigents

Europa busca líder

L’elegit va ser, inesperadament, el veterà luxemburguès Jean-Claude Juncker, que es va imposar en el congrés del PPE, amb el recolzament de Merkel i Mariano Rajoy, a l’exministre i excomissari francès Michel Barnier. La campanya electoral europea va arrencar, hi va haver debats televisius i els europeus van anar a les urnes. El vencedor va ser, una vegada més, el PPE, i la maquinària de l’Europarlament es va posar en marxa per teledirigir els líders de la Unió Europea cap a Juncker, a qui Schulz va recolzar des del primer minut i que seria premiat després amb la renovació de la seva presidència al capdavant del Parlament Europeu.

En els dies posteriors alguns líders europeus es van molestar pel que van considerar un gol de l’Eurocambra, però la reacció va arribar massa tard. Un en particular, el britànic David Cameron, va intentar vetar el nomenament però la roda feia mesos que havia començat a girar i va ser impossible de parar. La pressió política interna a Alemanya va ser insuportable per a Merkel, que va acabar cedint i acceptant tant el procés com Juncker. Tan sols un mes després de les eleccions, els líders europeus nominaven oficialment el luxemburguès –amb 26 vots a favor i 2 en contra, del Regne Unit i Hongria–, i tres setmanes després rebia el beneplàcit final del Parlament Europeu.