Torna la fam al Brasil

“L’altre dia em vaig desmaiar perquè havia pres una de les meves medicines amb l’estómac buit”, va dir Francisca das Chagas Silva. Ella té 43 anys, és diabètica i viu a la zona rural de l’estat de Piauí, al nord-est. Quan pot, esmorza cafè amb farina. El seu dinar inclou arròs, mongetes i un tros de plàtan. Quan li va explicar al diari carioca ‘O Globo’ la seva rutina alimentària només li quedaven a la nevera dues salsitxes i dues pomes. Deu anys enrere, la Francisca no semblava passar les mateixes penúries. Llavors, la revista ‘Istoé’ incloïa Luiz Inácio Lula da Silva entre els homes de l’any per les seves polítiques d’inclusió social. El 2019 Lula compleix el seu primer any a la presó per corrupció en el marc d’una causa sospitosament parcial. Al seu torn, el gegant sud-americà va tornar a formar part del mapa mundial de la fam de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) que havia abandonat el 2014.

A partir del cop parlamentari que va destituir el 2016 la presidenta Dilma Rousseff van començar a desmuntar-se una sèrie de programes de protecció als més desfavorits. Aquell any la pobresa extrema fuetejava 13,5 milions de persones, segons l’Institut Brasiler de Geografia i Estadística (IBGE). Dotze mesos més tard eren 15,2 milions els que vivien amb 0,42 euros diaris. Les famílies que perceben 100 euros al mes van passar de 53,7 milions a 55,4 entre el 2016 i el 2017.

Les conseqüències del gir neoliberal

Els especialistes coincideixen que la situació ha empitjorat de manera dràstica des que el Brasil va accentuar el seu gir neoliberal amb el Govern d’ultradreta. El director de FGV Social, Marcelo Neri, ha assegurat que el 30% dels brasilers consultats van dir que no tenien diners per comprar els aliments indispensables. Això es relaciona amb la recessió, la congelació del programa lul·lista de Bossa Família des d’abans de la caiguda de Rousseff i una inflació més gran.

“El que mata la gana del meu fill és la guarderia. A casa no tinc res per donar-li”, va dir Jadilson Morais da Silva, una habitant de 25 anys de la perifèria paulista, al diari ‘A Folha’.  L’Alessandra té 36 anys. Habita una favela de nom insultant: Paraisópolis. Quan les seves cinc criatures no van a l’escola s’enfronta amb una pregunta que de vegades no pot respondre: ¿a quina hora mengem? “Em trenca el cor, ells volen pa i jo no en tinc”.

El malestar de Bolsonaro

La FAO calcula que 5,2 milions de brasilers amb prou feines s’alimenten.  El president Jair Bolsonaro creu que els brasilers “no mengen bé” i que parlar de fam “és una gran mentida”. El capità retirat va assegurar molest no haver vist pels carrers “gent pobra amb físic esquelètic com en altres països del món”. “La fam no es combat dient que no existeix”, li va recordar el director general de la FAO, José Graziano. L’enginyer agrònom va ser el dissenyador de la política ‘Fam zero’ de Lula durant el seu primer Govern (2003-2006). Per a Kiko Afonso, de l’oenegé Acció Ciutadana, el president “mostra una falta de coneixement sobre la inseguretat alimentària”.

Matar el missatge

Notícies relacionades

El 'reality show' dels Bolsonaro

Sergio Moro, una altra vegada jutge i part

El capità retirat s’ha proposat erradicar la mala imatge del Brasil que sorgeix del cine i per això ha decidit podar el finançament. El mateix passarà amb el teatre en moments que una obra de Paula Giannini, ‘De Esperanza, sudor y harina’, s’ha convertit a São Paulo en un veritable revulsiu. Giannini va decidir explicar en escena set històries de la fam d’un Brasil on la riquesa del sector més acabalat ha crescut un 3,3% mentre els sectors més vulnerables van caure més del 20%. “És difícil no pensar en la mida del país com un lloc d’abundància. Però, d’una banda, hi ha desaprofitament d’aliments i, d’altra banda, persones que s’alimenten de farina i aigua”.

Això ho sap bé Maxuel Rismo, de 29 anys. Habita a la favela carioca Codex de Nova Iguaçu, a la Baixada Fluminense. Acostuma a privar-se del dinar o el sopar perquè mengin els seus fills. José Maílson Pereira va conèixer les privacions al nord-est i va decidir provar sort a São Paulo. Va treballar de paleta i va poder dormir en una pensió. Va anar a l’atur i al carrer alhora. Per obtenir 50 cèntims d’euro al dia ha de recollir almenys 30 quilos de rebutjos reciclables. No sempre ho aconsegueix. I per això forma part de les 105.000 persones que dormen a la intempèrie a la gran ciutat. El nombre d’indigents va créixer un 66%. Una part d’ells reben un plat de sopa en el Centre Comunitari de São Martinho de Lima, que va fundar el 1990 el missioner Julioe Lancelotti. Cada nit hi van a demanar menjar 10 persones noves. “Sembla poc, però d’aquí a sis mesos hauran superat les 500”.