La província siriana d'Idlib, una terra arrasada per la guerra

Quan divendres passat al matí els soldats i milicians lleials al president sirià, Bashar al-Assad, van entrara Murak,el poble era desert: absolutament tots els edificis –si és que a aquestes hores algun queda encara dempeus– estaven buits per complet. A Murak no hi quedava ni una ànima.

Aquell dia, les forces d’Al-Assad van envoltar i van disparar contra la base militar turca situada a tot just un quilòmetre al sud d’aquesta localitat i que allotja uns 200 soldats turcs, segons el Govern d’Ankara. Una mostra més de la tensió a la zona. Una eventual escaramussa entre turcs i sirians, tot i que poc probable, podria complicar encara més el futur incert de la guerra civil siriana.

A més de Murak, tot el sud de la província d’Idlib, controlada per forces rebels, s’ha buidat en els últims mesos. 500.000 persones han fugit d’allà cap al nord des de finals d’abril; prop de 100.000 únicament aquesta última setmana. Tots, sense excepció, fugen del mateix: dels bombardejos constants i diaris de l’aviació d’Al-Assad i el seu principal aliat, Rússia.

“L’objectiu sempre és el mateix –diul’Observatori Sirià dels Drets Humans (OSDH), una organització amb informants a la zona–, que és forçar els civils perquè se’n vagin. Ho fan esquadrons d’avions i helicòpters del règim i de Rússia, que ataquen l’àrea amb centenars de bombardejos i barrils bomba, a més de morters i míssils utilitzant tancs i artilleria».

En total, des del30 d’abril, quan va començar aquesta ofensiva d’Al-Assad per prendre Idlib, han mort prop de 1.000 civils. D’aquests, segons l’OSDH, 243 són nens i 174, dones. Els objectius dels bombardejos no són sempre posicions militars de les milícies, sinó moltes vegades guarderies, escoles, mesquites, mercats i hospitals, expliquen diverses organitzacions.

Acords i papers mullats

El setembre del 2018 semblava que la situació a Idlib havia sigut encarrilada després que el president rus, Vladímir Putin, i el turc, Recep Tayyip Erdogan, van firmar un acord pel qual s’establia, a partir de llavors, un alto el foc a la regió, l’última sota control directe dels opositors a Damasc.

Segons el pacte, Rússia es comprometia a no provocar una altra crisi de refugiats cap a les fronteres turques, i Turquia, a canvi, prometia eliminar d’allàHayat Tahrir al-Sham (HTS), una milícia gihadista hereva de Jabhat al-Nusra –o, el que és el mateix, Al-Qaida–. Els bombardejos sobre Idlib s’aturarien i Turquia construiria una desena de llocs d’observació per controlar i pacificar la regió.

L’acord, no obstant, va morir jove: els bombardejos massius es van reprendre l’abril, quan l’ofensiva actual va començar. Des d’aleshores cauen sobre Idlib prop d’un centenar de bombes diàries. Viuen a la regió 3,5 milions de persones; la meitat de les quals són desplaçats procedents d’altres llocs de Síria que van fugir dels avenços, avions, helicòpters i bombardejos de terra cremada d’Al-Assad i Rússia. Al-Assad ha promès que no s’aturarà fins que no tingui tot el país sota el seu control.

Tampoc Turquia va complir la seva part de l’acord. Des que es va firmar al setembre, la milícia gihadista ha passat de controlar el 40% d’Idlib a dominar-la per complet.

Futur incert

Futur incert“El memoràndum ha estat sent torpedinat pel règim d’Al-Assad i pels extremistes de Hayat Tahrir al-Sham –considera Ömer Özkizilcik, expert en seguretat i membre del think tank turc SETA, proper a les posicions del Govern d’Erdogan–. Al-Assad bombardeja deliberadament Idlib per evitar que hi hagi un alto el foc real i conquistar la regió completament. Això forma part d’una estratègia militar més àmplia per minar la coordinació russoturca, l’acord d’alto el foc dels quals va limitar les ambicions de Damasc”.

Notícies relacionades

Damasc obre un corredor humanitari per als civils que vulguin sortir d'Idlib

Al-Assad i Rússia llancen una gran ofensiva contra el bastió opositor sirià d'Idlib

Però Al-Assad no ho tindrà tan fàcil. Si aconsegueix controlar Idlib, com es preveu, faltaran dues regions encara en mans d’altres grups rebels. La primera es troba a l’est, on les milícies kurdes, avalades pels EUA, han establert un pseudopaís independent amb capital aQamishlo. Damasc i aquestes milícies, les YPG, negocien per reunificar-se en un futur.

L’altra regió, més a l’oest, serà més difícil de conquistar. Turquia, juntament amb diverses milícies opositores –els salaris de les quals paga Ankara– controla amb el seu propi Exèrcit tres províncies frontereres: Azaz, Jarabulus i Afrin, que les forces d’Al-Assad mai s’han atrevit a tocar.